dijous, 27 de desembre de 2007

diumenge, 9 de desembre de 2007

Pont


Dedicat a totes les persones que no fan pont: caixers i caixeres dels peatges de les autopistes, mossos, bombers, metges, metgesses, infermers i infermeres, locutors de ràdio i televisió (i regidors, i encarregats de so, i maquilladors i maquilladores...), flequers i flequeres, farmacèutics i farmacèutiques, cambrers i cambreres, pilots d'avió, ajudants de vol, ferroviaris, dependents i dependentes de gasolineres, porters de discoteques, homes i dones del temps, capellans, mecànics del RACC, empleats i empleades del servei domèstic, educadors i educadores de pisos d'acollida, escriptors i escriptores a temps parcial, dependents i dependentes de grans superfícies comercials, guàrdia urbana, recepcionistes d'hotels, monitors i monitores d'esquí, quiosquers i quiosqueres, periodistes, cuiners i cuineres de restaurants, cuiners i cuineres de serveis de càtering, encarregats de càmpings, mares i pares de nens i nenes en edat escolar, passejadors de gossos, encarregats de vivers, ramaders, empleats en empreses de construcció de carreteres, conductors i conductores de grues, de metro, d'autobusos, de cremalleres i de funiculars, massatjistes de balnearis, futbolistes, àrbitres, polítics en pre-campanya, lladres silenciosos, pastissers i pastisseres, voluntaris i voluntàries, actors i actrius de teatre, apuntadors, encarregats de gosseres, campaners, pescadors, repartidors de pizzes, cangurs, senyors de la guerra, músics, fabricants de neu artificial, controladors aeris, guies turístics, treballadors i treballadores de potabilitzadores, depuradores i abocadors, escombriaires, acomodadors de sales de cinema, llevadores...
Encara que sembli mentida, per més ponts que hi hagi, la vida continua.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Truita de patates

Jo no crec que les faci millor que ells. Però un dia em va sortir més bona que mai i em van penjar l'etiqueta de la millor cuinera de truita de patates que es fan i desfan. I en dies com avui, de dinars distesos enmig de cases perdudes per aquests boscos de fulles pintades de colors impossibles, em toca fer una truita de patates. L'he fet a primera hora del matí, després d'acabar-me de despertar amb una tassa de café i un parell de torrades. I amb ajudant! O ajudanta, perquè es diu Fura i és una femella de gos d'atura que m'estima amb una bogeria difícil de definir. És d'un veí que viu dos carrers més avall que el meu, i cada cop que està sola, o espantada, o ha tingut malsons, o simplement té ganes d'anar a fer un tomb d'amagat del seu amo, em ve a veure. I no se'n va fins que la torno a casa seva o ve el seu amo a buscar-la. La Fura sap que casa meva és casa de gats, i potser també per això li agrada venir a treure el nas. Només de veure-la, els gats corren cames ajudeu-me a buscar un racó segur: uns s'amaguen a sota el llit, d'altres s'enfilen al roure, els més valents es queden simplement ben quiets darrere els testos de les finestres, observant-la amb cautela. Abans de veure-la, només contemplant l'esbandida general dels gats, ja sé que la Fura corre per casa. Avui ha aparegut mentre deixatava els ous, i les patates i les cebes, ja cuites, escorrien l'oli. S'ha acabat les restes de l'esmorzar dels gats que encara hi havia als plats del porxo i després s'ha assegut i m'ha mirat mentre feia la truita, amb aquells ulls vius mig amagats darrere d'uns grenyes rinxolades. No sé pas què deuria pensar, a quarts de vuit del matí, veient-me trencar ous amb aquell fervor, a mig vestir, la ràdio a tot drap i fent glopets curts d'un cafè ja refredat. Potser es pensava que la truita era per ella, vés a saber! Jo sé que cada vegada que ve és perquè em vol dir alguna cosa. Ningú no m'ho ha dit, però jo sé què és així. Mentre l'acompanyava cap a casa seva, després de deixar la truita feta fora de l'abast dels gats, caminant poc a poc pels carrers deserts, li amanyagava el cap i ella es deixava fer, remenant la cua i fent saltirons curtets. Quan hem arribat davant del jardí de la casa on viu, he obert la porta i ella ha entrat, dòcil i tranquil·la. Des de dins, m'ha llençat uns lladrucs dèbils, com si no volgués despertar el seu amo, que segurament encara dormia. En tornar a casa, els gats havien recompost el paisatge de cada dia i cadascú tornava a ser al seu lloc. He pensat que la passejada m'havia anat d'allò més bé. I que ho hauria de fer cada matí, això de caminar una mica amb el primer sol del dia, tal com em va recomanar el metge fa un temps. I que potser la Fura, que és tan intuïtiva, m'hi vol ajudar. O això, o realment la truita de patates em surt de meravella i n'ha sentit la flaire des de dos carrers més avall. I és que no hi ha com posar els cinc sentits en una cosa tan simple com fer una truita de patates que saps que compartiràs amb les millors persones del (teu) món, encara que sigui diumenge i t'hagis de llevar a quarts de vuit del matí per fer-la. O no?

diumenge, 25 de novembre de 2007

Ales



Quan són a terra, són capaços de matar-se per una molla de pa. Però quan aixequen el vol se senten lliures, suposo. Perquè deixen les seves misèries ran de terra i, allà dalt, s'imaginen que són més poderosos que el vent. Allà dalt, penso, deu ser fàcil preparar-se per combatre tots els mals del món.

De vegades somio que tinc ales i volo.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Moments de flors i violes

De tant en tant, a la vida, es tenen moments de flors i violes. Ho pensava aquesta matinada, mentre conduïa per l'autopista tornant d'un sopar literari al País Valencià i observant de reüll l'estatueta que m'havien concedit un parell d'hores abans. Qui m'havia de dir, tres anys enrere, en aquell viatge a Mart que vaig explicar en el seu moment, i després de conèixer l'Oswaldo, que tot plegat es transformaria en un conte que un jurat valoraria i diria que sí, que es podia endur el primer premi. A l'Oswaldo tant li deu fer, suposo, que la seva història, o una de molt semblant, hagi servit perquè a mi em donin una estatueta i unes miques d'euros. Però de tot això en sortirà un llibre i, amb una mica de sort, el llegiran alguns nens i nenes dels nostres, dels d'aquí, que als cinc, sis o set anys no tenen cap necessitat d'anar a netejar les sabates dels altres des que surt el sol fins que es pon, i que l'únic problema que tenen ara mateix, que jo ho he vist, és consultar amb avidesa els catàlegs de les joguines que ja circulen per botigues, cases i carrers i començar a fer la llista de tot el que demanaran en la carta als Reis. A l'Oswaldo també tant li farà que alguns nens i nenes dels nostres llegeixin aquest llibre. Perquè, al cap i a la fi, els nostres nens i nenes ben poca cosa poden fer ara mateix per l'Oswaldo i tampoc no cal carregar-los amb la responsabilitat de les misèries que passen tots els Oswaldos del món, perquè no la tenen, ells no. Però si un d'aquests nens i nenes, un de sol, llegint el llibre, s'atura un moment i amb el pensament li envia una abraçada, jo em donaré per molt satisfeta. I segurament l'Oswaldo també.

dissabte, 3 de novembre de 2007

Uala! Mira com corro, mira!!!

Sí, fill, sí, corre, corre! Que, encara que no es vegi, jo sóc aquí, al teu costat, mirant que la velocitat no et guanyi a tu i el mareig no em venci a mi. I perquè, a mitja cursa, no et cansis del cotxe de bombers i vulguis pujar al tanc. O a la tartana dels Picapiedra. O al porquet que puja i baixa. Perquè mira que en feia, de temps, que jo no pujava a uns "cavallitus". Però, realment, el que no es fa per un fill no es fa per ningú. I tot plegat és un caos: tu no saps a què es deu tanta gent amunt i avall, ni tant soroll, ni tants euros que surten de la cartera, ni tanta flaire de xurros i de crispetes de colors i de frankfurts, ni tantes atraccions diabòliques, ni tants globus de formes incertes, ni tantes castanyes (malgrat el no-fred), ni tants embussos a l'entrada de la ciutat, i a la sortida, i al mig... Tu no saps a què es deu res de tot això, però amb la mà assenyales una i mil vegades les atraccions: atet, atet, atet. I entenc que vols pujar a aquest, a aquest i a aquest. I jo, amb tu. Que no me'n fio. I cap al final ja tot em dóna voltes. I tu tan tranquil. I intento pensar en l'origen de tot aquest embolic, quan a l'Edat Mitjana els mercats servien per alguna cosa més que per pujar a un cotxe de bombers que no para de donar voltes sobre un eix previ pagament de dos euros amb cinquanta cèntims els dies fluixos. Total, per dos minuts ben escassos. I, per uns instants, voldria ser una pagesa del mil tres-cents que, a redós de les muralles, intenta bescanviar unes quantes unces de fesols per uns pocs pams de drap de lli del fi per fer-se un vestit per anar a missa el dia del Ram. Allò sí que devia ser un mercat i unes fires-com-déu-mana i no tanta collonada de porquets metàl·lics que pugen i baixen amb una barretina de llums de colors a dos cèntims d'euro el segon. Home!


Però tu corre, fill. No em facis cas i corre, que aviat atraparem el motorista sense casc que cavalca una moto negra com el carbó i amb els retrovisors esquerdats. Tu corre i no paris, que bé m'he gastat els euros, no? Doncs, au, no badis, que això ja s'acaba...

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Ens tenim

















Em tens. Et tinc. Em tens la vida, passejada pels racons de pedra, per les ombres verdes, pels reflexos d'aigua. Em tens els records, que es gronxen, com ànimes petites, pels carrers estrets, per les branques centenàries, pels ponts que emmarquen les cases pintades. Em tens amb fred, i amb pluja, i amb sol. Em tens la veu. Em tens les mans. Em tens el cor. I et tinc. Et tinc quan ric i quan corro. Et tinc quan m'arrossego. Et tinc a grapats quan no tinc res més. Et tinc i m'agrada. M'agrades. M'agrada tenir-te. I que em tinguis. M'agrada que m'expliquis d'on vas sortir, què amagues, què mostres, què sents. M'agrada que m'escoltis quan t'explico d'on vaig sortir, què amago, què mostro, què sento. Com més m'endinso en tu, més m'agrades. Com més t'endinses en mi, més t'estimo.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Frankfurtada


Conec una colla de joves companys de feina que, un cop l'any, es reuneixen a casa d'un o de l'altre per celebrar una frankfurtada, que diuen ells. Es passen hores menjant salsitxes i bevent cerveses. I es veu que s'ho passen la mar de bé. Acaben rebentats, però contents de la vida, tu.
Au, ja està. Ja he parlat de Frankfurt.
És que ja fa dies que en volia dir quatre coses. Però només em sortien obvietats. Que quines, dius? Doncs mira, em sortien títols com ara "La soletad de l'escriptor de fons", dedicat a tots aquells autors i autores catalanes que fa deu, vint, trenta o fins i tot cinquanta anys que escriuen, que tenen desenes de llibres publicats, milers i milers d'exemplars venuts, un grapat de premis dels més prestigiosos i que no han rebut cap invitació per anar a menjar salsitxes. O un altre títol, a veure què et sembla: "Veni, vide, vici et devoravi salsitxam", dedicat a aquells presentadors de televisió amants dels ponts i dels jueus o a aquells autors de best-sellers catedralicis que, amb un sol llibre publicat i amb una carrera literària de no pas més de dos anys, o dos i mig a tot estirar, s'estan posant les botes amb les salsitxes. Ells sí. O un altre encara, després d'empatxar-te amb les salsitxes a totes hores d'aquests dies: "Que en som, de bons, i de grans, i de tot!", dedicat a tu, a mi, al de més enllà...
Per tant, només ho diré una vegada més i prou: ja he parlat de Frankfurt. Au, salut i salsitxes, moltes salsitxes, per a tothom!
I una enhorabona immensa per a la Doris Lessing, a qui ja no li cal menjar salsitxes ni celebrar frankfurtades.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Habitació 112


Les hores passen tan lentes, en un hospital, que tafanejar en les vides dels altres, encara que no t'agradi, és vital per no morir-te d'ensopiment. I dubtes que li agradi gaire, la feina que fa, a aquella infermera tan malcarada que t'entra a l'habitació a mitjanit -quan el nen, per fi, se t'ha adormit-, obrint llums, apartant cadires a cops de peu i cridant a cor què vols: a veure, a veure, aquest bitxo, si es pren l'antibiòtic com un home gran!!! L'antibiòtic, te'l donaria jo a tu, cridanera, més que cridanera! Un porró ben ple! I et despertaria enmig de la migdiada, a veure quina cara hi poses! I que no em diguin que s'ha de fer així, perquè l'endemà en va venir una altra, dolça com un panellet, que em va medicar el nen tan suaument, a les fosques i sense gairebé ni respirar, que el petit ni se'n va adonar. I t'imagines la primera infermera entrant a casa seva després del torn de nit i començant a repartir renecs i crits a tort i a dret, donant puntades de peu al gos i tancant calaixos amb claus de judo. I t'imagines la segona obrint la porta del seu pis amb un somriure als llavis, carregada de panets i croisants, acabats de sortir del forn, per a tota la família i aixecant persianes amb la mateixa cura que si brodés un clavell damunt d'un drap de lli.


Però tot plegat no és res més que una suposició. Com la que et fas quan observes de reüll l'altre nen de l'habitació, amb la mare amb vel i túnica fins els peus, sense entendre ni gota de català, i que necessita que sigui el seu propi fill de cinc anys, el malalt, qui faci de traductor entre ella i el metge. I penses: pobra! I et puja una mica miqueta de llàstima. I després arriba el pare, xampurrejant castellà. ¿Señora, usted vigilarme niño un momento mientras yo acompañar mujer a casa? Li dic que sí, perquè m'imagino que tenen problemes de transport, o que han d'anar a portar els altres fills a escola, o... M'imagino massa coses, jo. Perquè la vigilància altruista al nen del llit del costat s'allarga, i allarga, i allarga... I passen l'esmorzar, i passen el dinar, i passen el berenar. I jo dono, doncs, dos esmorzars, dos dinars, dos berenars. Fins que arriba una infermera -una de nova- i em pregunta on són els pares del nen del llit del costat. Li dic que no ho sé. I ella, molt seriosa, es mira el rellotge i diu: Si d'aquí a mitja hora no han arribat, aviso la policia, que això és abandonament.


Viure uns dies en un hospital és com submergir-te de ple en un món absolutament paral·lel a la vida quotidiana. Els horaris van diferents; els menjars no tenen res a veure amb els que et fas tu; els sorolls són desconeguts i atemoreixen; els estris i mobles que t'envolten no s'assemblen gens als estris i mobles que t'acompanyen normalment; les converses entre metges i infermers sembla que siguin en un idioma estrany, com si estiguessin codificats; els veïns d'habitació, o de passadís, o de sala d'estar, malgrat no conèixer'ls de res, comparteixen amb tu els moments més delicats i íntims d'aquests dies; et veus obligat a posar tots els teus temors, totes les teves pors i tots els teus dubtes en unes persones de qui ho desconeixes tot: si donen puntades de peu al gos o si entren a casa amb un esmorzar ben dolç per a tota la família. I, de vegades -només de vegades i per uns instants- et sents tan sol com el nen del llit del costat.

diumenge, 30 de setembre de 2007

Fatiga


Ara mateix voldria trobar-te. I seure-hi una estona. I jugar amb el verd de les fulles. I potser obrir un llibre. O potser no. Potser només seuria i prou. I em faria la il·lusió que, mentre jo sec, algun follet compassiu m'endreça la cuina, em dóna el sopar als gats, em rega les flors, em planxa la roba, em medica el nen i me l'adorm. Perquè, si m'hi poso jo, tal com estic ara mateix, corro el risc de donar el sopar a la roba, de regar el nen, de planxar els gats, de medicar la cuina i d'adormir les flors.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Noses

Hi ha noses que fan llàstima, com la rosa pansida que tens damunt la taula. Hi ha noses de mandra, com veure la rosa pansida i adonar-te que no tens humor de canviar-la per una altra de més fresca. Hi ha noses de desconcert, com adonar-te que no pots canviar d'humor per treure't la mandra que sents quan saps que has de canviar la rosa pansida que et fa tanta llàstima. Hi ha noses de ràbia, quan veus que el desconcert pel teu mal humor et provoca la mandra que t'impedeix fer fora la llàstima en veure la rosa pansida. Hi ha noses amargues, quan t'adones que se sumen la ràbia, el mal humor, el desconcert, la mandra i la llàstima en un matí de diumenge en què tot et fa nosa. I, finalment, hi ha noses sense nom. Com creure't que tot ho fas malament. I que la culpa de tot el que no va bé la tens només tu. I no pas perquè t'ho pensis, sinó perquè t'ho diuen. I, al final, tens tantes noses a dins, amb nom i sense, que no saps pas si trobaràs mai el moment de canviar-les per una rosa ben fresca que t'alegri el cor. I el dia. I la vida.

dijous, 20 de setembre de 2007

Amanides amb imaginació (i il·lusió)?



Mai no m'ha agradat gaire el verd. Vull dir a taula. I mira que faig esforços per posar-n'hi! I mira que m'agrada la cuina, a mi! I mira que m'ho passo d'allò més bé provant, inventant, tastant, convidant...! Però amb el verd no puc. Per més que disfressi l'amanida, al fons del plat hi surt sempre el verd! Ja hi puc posar el que vulgui, que el verd m'espera sempre allà sota, arrissat o llis, verd clar o verd fosc, tallat petit o a fulles grosses... Necessito menjar verd, però davant d'una amanida semblo un nen petit que no té gana remenant llastimosament el plat amb la forquilla... Dona, em diuen, si hi pots posar de tot, en una amanida... I ja ho faig! I "el tot" desapareix en un instant. Però el verd, no. I, de mica en mica, se'm va acabant la imaginació. I la il·lusió, també. La il·lusió de menjar verd, vull dir.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Cinc dies




Cinc dies!

Cinc dies sense endreçar joguines.

Cinc dies sense buscar avions al cel o tractors pels camps.

Cinc dies sense explicar contes.

Cinc dies sense fer bombolles de sabó.

Cinc dies amb la casa tota per mi i pels gats.

Cinc dies!

No han passat ni deu hores i ja voldria que fos dijous.

Tinc tot el temps del món durant cinc dies i sembla que no sé ni per on començar...

divendres, 14 de setembre de 2007

Els tendres capvespres d'ara i d'abans


Rememores aquelles nits de fa tants anys, asseguda al llit petit amb un conte a les mans. L'habitació feia olor de sabó i de xampú, com tota la casa. I per terra hi havia un escampall de joguines, de llàpissos, de cotxes a mig muntar. Les cortines tenien dibuixats uns paraigües verds molt petits (si les busquessis, encara les trobaries en algun racó d'armari). Els bessons, al ritme de la teva veu, aclucaven els ulls a contracor. De mica en mica, el cap els rossolava pel coixí i la respiració agafava el ritme dels cors adormits.
No recordes, però, si el cansament era el mateix que ara. Potser, vint-i-tants anys enrere, no era tan acusat. O potser els bessons eren més tranquils que aquest trasto d'ulls blaus que corre, s'enfila, salta, cau, s'aixeca, i corre, i s'enfila, i salta, i cau, i s'aixeca, i torna a córrer, i a enfilar-se... No recordes si tenies les mateixes ganes que ara que arribés el capvespre, quan la casa, de sobte, recupera el silenci, i els gats surten dels seus amagatalls, respirant tranquils per fi, i les joguines s'aturen, i els contes es tanquen. I tu surts al porxo. I respires fondo. I contemples aquest cel encès. I et notes tendra. D'una tendresa gran i profunda, amb olor de sabó i de xampú, pintada de coses que s'haurien d'haver fet i encara estan per fer, i d'altres que no sabies ni que faries i t'hi has passat el dia, com descobrir el tractor al camp de sota casa, dir adéu a tots els avions que s'han enlairat durant la tarda, buscar el comandament a distància del televisor pels armaris de la cuina, pel cubell de les escombraries i pel piló de roba per rentar, perseguir formigues per tot el jardí o fer bombolles de sabó sota el roure. Et notes plena d'aquesta tendresa tan especial que t'abraça quan tens un trasto petit per casa que no para. També et sents cansada. Però la tendresa guanya.

dimecres, 12 de setembre de 2007

Mentides


Hi ha mentides bones i mentides dolentes. De les mentides bones, sobresurten les que es diuen per estalviar patiment, i que moltes vegades més que mentides són omissions. I mentides bones són també les que sovint es diuen als nens: no mengis això, que tindràs mal de panxa; no diguis males paraules o et rentaré la boca amb sabó; no diguis mentides o aniràs a l'infern. I encara n'hi ha d'una altra mena, de mentides bones: les que es fan servir per defensar innocents, o per salvar-los; o les que es diuen per donar oportunitats a algú que potser s'ho mereix. Entre les mentides dolentes, hi ha les que es diuen per enganyar, per trair, per difamar, per denigrar, per calumniar, per desacreditar, per robar, per fer el salt; les mentides d'enveja, de gelosia, d'odi, de rancúnia, de malícia, de recel, d'amargor; les mentides per fer mal, per enfonsar, per destruir, per ferir. Hi ha mentides a cabassos i tots n'hem dit alguna en un moment o altre de la vida, de bones i de dolentes.
La mentida desesperada, però, és la pitjor de totes. I més quan va embolicada amb un desplegament insensat i desproporcionat de declaracions a la premsa, de creacions de fundacions, de visites al Sant Pare, de recerques inútils, d'imatges postisses, de cares de famosos, d'elucubracions amb fonaments de fang, d'informatius especials. I no trigarem gaire a veure'n llibres publicats, sèries a la televisió o pel·lícules a la gran pantalla. Segur.
Però no ho sabem pas del cert, encara, si els pares de la Madeleine tiren endavant amb una mentida desesperada. Potser serà que sí. Potser serà que no. Però tots ens hem erigit en jutges abans que els jutges decideixin el grau de la mentida, si és que hi ha mentida. Segurament perquè, si n'hi ha, tanta desesperació ens enfronta a un fet monstruós que posa els pèls de punta. Una mica com aquell pare amb dos fills adolescents que un dia d'aquest estiu, tot tirant pedres al mar, van enganxar de ple el cap d'una nena que anava en barca i van fugir corrents. Moltes vegades m'he preguntat com deu haver acabat aquell cas. Què els devia dir el pare als fills. Quina mentida desesperada els va obligar a instal·lar al seu cor i al seu pensament de per vida.
Una mentida desesperada es pot ofegar de seguida amb un cop de sinceritat. Però ha de ser un cop molt ben donat.

diumenge, 2 de setembre de 2007

Ha tornaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!!!!!!!!



Poc després d'entrar en el món dels blocs, en vaig trobar un que em va fascinar. Escrit per una mà delicada i increïblement hàbil, profunda i contundent, parlava del món, de la vida i de les misèries del món i de la vida amb un humor fi, intel·ligent, irònic i savi, molt savi. Poc a poc, aquell bloc es va anar transformant. De l'escrit primer - el post-, els comentaris derivaven en una amalgama de petits retalls de vida, confessions, desitjos, poemes... Al vaixell, perquè el bloc figurava que era un vaixell, s'hi van celebrar festes, casaments, sopars inoblidables, banys a l'oceà, classes de vol, classes de natació al costat dels dofins, visites guiades pels més diversos i variats racons del món. I sopars, molts sopars. I esmorzars a coberta. I berenars. I concursos de ratafia. Les portes eren sempre obertes per rebre els nous passatgers, que coneixien la tripulació, parlaven amb el capità, se sinceraven amb el grumet, tastaven les delícies culinàries del cuiner o discutien dia sí i dia també amb un dels tripulants més carismàtics del vaixell: el lloro.

Per coses de la vida, i del món dels blocs, el vaixell ha estat uns mesos a la deriva. Tots l'hem enyorat una barbaritat. Però avui ha tornat. Me n'he adonat cap al migdia, just abans de l'hora de dinar. I he decidit que el primer que faria quan despertés de la migdiada seria anunciar-ho. El nou vaixell està acabat de pintar i llueix un nom ben bonic a proa: El bec del lloro.

I he escrit això perquè m'ha vingut bé i perquè m'he emocionat una barbaritat. No sé cap on ens durà aquesta vegada l'aventura, però jo, per si de cas, ja estic preparant les maletes per pujar de nou al vaixell i triar una cabina a primera fila, amb el permís, és clar, de giorgio, el pensador, silenci, deric, omar, init, nit, joan (on ets, joan?), unmei, aina, elur, ramon (ramon!) i tants i tants d'altres. I sobretot, sobretot, amb el permís d'una gentil amfitriona que poques vegades es deixa veure, però que sempre hi és, amb escombra o sense: acollida.

La dieta, el temps i el The End


Un dels moments a la vida en què menys greu em sap que corri el temps és quan faig dieta. Ara mateix penso: tant de bo fóssim d'aquí a un mes, ja! Perquè m'hauria tret de sobre aquests quilets que se m'han enganxat aquest agost, de tantes hores asseguda davant de l'ordinador. Jo volia anar a la platja, aquestes vacances, i sortir a caminar, i fer molta endreça de la casa, que li convé. I molt! I quan tragino amunt i avall, els quilets es resisteixen. Però les pessigolles de reprendre allò que vaig deixar enrere fa uns quants mesos han pogut més que les intencions. No me'n penedeixo pas, que consti. Perquè he disfrutat com una beneita. Primer vaig escriure un llibre que devia a la meva editora preferida. Encara m'ha de dir què li ha semblat, però jo diria que per Sant Jordi li veurem la cara. I després m'he posat amb l'altre. Quina delícia! Vuit, nou, deu hores escrivint cada dia! I veure com tot va sortint, com les idees s'enganxen, com l'argument avança, com els personatges agafen el seu lloc en l'escenari, com la història s'arrodoneix. Però em falta l'acabament, la part més difícil i delicada, per mi, de tot el procés. Si pogués triar, escriuria llibres sense final i que cadascú se l'imagini com vulgui. Però, això, els meus lectors, els meus petits i joves lectors bàsicament, no m'ho permetrien. El lector vol que, a part d'explicar-li una història, li revelis com acaba. Tant li fa si acaba bé o malament. La qüestió és que surti el The End.
Doncs, res, som-hi! Al cim de la taula, unes torradetes integrals i una tetera plena d'una infusió de fulles d'olivera, que diuen que va bé per eliminar líquits i desinflar les cames. I, per endavant, tot el diumenge per escriure el The End. Al començament de mes, al cim de la taula, hi tenia un platet ple de trossets de formatge i de patates xips, una capseta de bombons, que relaxen -entre altres coses!-, i una coca-cola -que em desvetlla i em posa a punt-. Però això era a començament de mes...

divendres, 31 d’agost de 2007

Tancar la finestra



Toca anar tancant les finestres dels dies sense horaris, de les hores llargues per escriure, de les estones buides contemplant els núvols, de les caminades sense presses abans de sopar. I obrir les de les obligacions, les de les emprenyades a la feina i les del maleït despertador, que no sé pas si sabré com funciona, després de trenta-tres dies de tenir-lo condemnat al silenci.

Aquest any, a més, hi ha una obligació que ja tenia oblidada, de tant de temps que feia que no m'hi trobava: toca comprar bata (amb goma al coll i a les mànigues) i cosir-hi el nom i una veta ben llarga perquè es pugui penjar bé al penjador de l'escola bressol. Toca comprar una bossa per posar-hi l'esmorzar i el berenar. Toca preparar una muda de recanvi i deixar-la a l'escola, per si de cas. I toca fer l'adaptació! Amb això no m'hi vaig pas trobar, quan vaig deixar els meus fills grans a l'escola bressol, fa més de vint anys. Tocava que hi anessin i hi van anar. Ara resulta que no. Ara resulta que els nens i les nenes s'han d'anar adaptant progressivament: poca estona al principi, amb els pares al costat; més estona el segon dia, observant les reaccions; i així fins no sé pas quan.

Ai, Isnel, que em sembla que tocaran més coses de les que et penses! Sobretot, rumiar si tanta adaptació no porta a la llarga a la sobreprotecció de la que et queixes tan sovint. S'haurà d'anar veient.

Mentrestant, amb aquesta recança que t'abraça cada any per aquestes dates, vés tancant la finestra de les vacances i pregunta als del sindicat si no seria bo també un període d'adaptació a la feina després de tants dies de festa. O això, o córrer el risc de no parar de plorar en tot l'horari laboral, almenys els primers dies, com fan els que estrenen l'escola bressol.


dimecres, 29 d’agost de 2007

Fragments (3)

Carrer d'Antigua, amb el volcà Agua al fons



En aquells dies que vam estar a Antigua, l’Estany no va mostrar cap sentiment. Semblava un autòmat. Mentre als altres ens envaïen les emocions més diverses davant dels nens que enllustren sabates i que segurament no han anat ni aniran mai a l’escola, o amb les dones indígenes que baixen carregades de teixits i de penjolls des dels seus poblats per vendre’ls als turistes, o de l’explosió de color i d'aromes a les parades del mercat d’artesania, o de les cases de color pastel amb la silueta del volcà al capdamunt, ell semblava estar immers totalment en un altre món. Un món que anava bastint a la seva mida, un món de silencis, de mirades buides, un món absolutament apartat dels sentiments que aixecava tot el que estàvem vivint aquells dies. Res no li feia ni fred ni calor. Si s’havia de menjar, menjava. Si s’havia de dormir, dormia. Si tocava banyar-se a la piscina de la casa d’en Gregori Vidal, s’hi banyava. I si tocava anar a un restaurant a menjar guacamole, hi anava. Però mai no sabies si ho feia de gust o per força, perquè no deia res, no mirava res i no expressava res.

Molts dels altres, aquells primers dies, ens vam fer un fart de plorar. De cop i volta, davant d’unes restes arqueològiques, o d’una noia maia amb un nen petit embolicat en un farcell a l’esquena, o contemplant la posta de sol mentre passejàvem per un antic convent, ens agafava l’emoció i, encara que ho volíem dissimular, se’ns escapaven les llàgrimes. Quan ens vam adonar que allò ja ens passaria i que segurament era degut a la quantitat increïble de vivències noves que experimentàvem, ens ho vam agafar amb molt d’humor. L’Estany, però, ni reia ni plorava.

diumenge, 26 d’agost de 2007

Fragments (2)

L’Andrea és una noia molt maca, amb un cos espectacular i un vestuari que sembla que estreni roba cada dia. Es cuida molt, i sé que va al gimnàs, i que practica gimnàstica rítmica en plan semi-professional. Es mou que sembla les onades del mar. O les capçades dels pollancres en una tarda de vent. A més a més, és simpàtica, i llesta, i divertida. Em va convidar a sortir a la pista no sé quantes vegades. I no sé quantes vegades li vaig dir que no. Jo sóc un ànec, movent-me. I, a més, tinc molta vergonya i un sentit del ridícul exagerat.


Com que va veure que no hi havia res a fer, es va quedar al meu costat molta estona, mentre preníem un refresc i miràvem com ballaven els altres. Em va explicar moltes coses, com ara això de la gimnàstica rítimica, que algun dia li agradaria poder participar en uns jocs olímpics. Però que, si no s’afanya, ja li haurà passat l’edat. Jo em vaig esgarrifar, perquè gairebé no en sé res, ni de gimnàstica rítmica ni dels jocs olímpics, però em va semblar que els catorze o els quinze anys no són cap edat perquè t’hagi passat l’oportunitat de fer el que sigui.


Un cop em va preguntar com és que m’havien posat Perceval i li vaig explicar, una mica per sobre, la vida dels meus pares, el meu naixement a la Vall i com van ser els meus primers dotze anys. Com gairebé tothom, ella només en sabia el que s’explicava, que moltes vegades no era ni cert. Em va dir que li havien arribat rumors que, si havíem viscut tant de temps apartats de tot, era perquè els nostres pares eren uns mafiosos i els buscaven. Em vaig quedar de pedra. Va afegir que això no era tot, però jo ja no vaig voler saber-ne res més, dels rumors escampats per l’institut. Li vaig parlar del moviment hippy, de la seva filosofia i de la importància que va tenir arreu del món a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan va néixer, primer de tot, com a moviment de rebuig a la guerra del Vietnam . Ella em va dir que l’única cosa que sabia era que practicaven l’amor lliure, que fumaven molta marihuana i que s’autoproclamaven pacifistes. Ah! I que tocaven la guitarra, que els nois duien melena i barba, que les noies no utilitzaven sostenidors i que van posar de moda els pantalons acampanats. Vam riure molt amb aquella visió distorsionada d’un moviment que havia arrossegat milions de joves feia tres dècades.

(Fragment del capítol Blowin’ in the wind )

dijous, 23 d’agost de 2007

Taxis sobre-explotats i pagesos tòpics

Aquest estiu, a l'hora de la migdiada, he repescat els primers capítols de Ventdelplà. Amb aquesta sèrie hi tinc una sensació molt ambivalent: em passa bé, perquè és distreta i hi ha força acció, amb multitud de línies argumentals que van avançant amb bon ritme, i uns quants actors i actrius que et fan creure el personatge (uns quants; els altres, no tant); però és d'un tòpic que fa caure d'esquenes. Sobretot pel que fa al taxi i al pagès.

Una sèrie com aquesta, que vol ser un calc de la realitat amb només unes quantes pinzellades agosarades (sectes, tràfic de drogues, assassinats) hauria de tenir més cura a l'hora de mostrar com es viu en un poble. Per començar, no tots els que fan de pagès porten camises de quadres i pantalons de vellut a totes hores, ni parlen de la manera com ho fa en Jaume, l'amo de Can Rata (tancat, sorrut, i amb paraules que avui dia ja no les diu ningú, ni un pagès). I, després, hi ha el tema del taxi. Jo conec més gent de Barcelona que no té cotxe (perquè no els fa falta, si no surten gaire de la ciutat) que no pas gent de poble. En un poble, qui més qui menys té necessitat d'anar a fer encàrrecs a llocs allunyats, i els transports públics de vegades fan uns horaris que no s'avenen amb ningú. Un cotxe, en un poble, gairebé és un element de primera necessitat. A Ventdelplà, en canvi, veiem que tots els personatges de Barcelona en tenen (Damià, Alícia, Miquel, Teresa) i que, pel contrari, la gent del poble ha de tirar de taxi a cada moment. Com si fos tan barat anar de Ventdelplà (que tots sabem on és) fins a Girona o a Barcelona en taxi per fer un petit encàrrec!

Estar molt bé promoure l'estalvi en qüestió de transports, però jo hi hauria posat un servei de Teisa o de Sarfa, per exemple, o explotar més el tren, més que no pas el taxi que no para d'aquest pobre noi del Tramuntana. Ara que, si el tren de Ventdelplà anés a l'hora, llavors sí que ens trobaríem davant d'una esplèndida sèrie de ficció.

Fragments (1)







Saps què és el que enyoro més de tot allò de la vida a la Vall? Més que caminar descalços, més que la companyia, més que la llibertat d’horaris, més que els bons moments cantant cançons vora el foc amb la Isabel, enyoro el soroll de l’aigua que baixava per la riera. Va arribar un moment que em semblava que era la meva pròpia sang. M’hi identificava tant que, quan baixava dolça i mansa, jo també estava tranquil. I quan anava carregada per les pluges que havien caigut a la capçalera i arrossegava troncs i branques i pedres, em sentia terriblement inquiet per dins, però alhora tenia la sensació que em podia menjar el món. Una vivència semblant l’he tingut aquest estiu, a Guatemala, quan he sentit parlar dels maies i la seva profunda identificació amb la natura.

Aquests, Ik’hebel, som nosaltres. Nosaltres i, segons com, els nostres orígens.

(Escrit per en Perceval a la Ik'hebel en el segon capítol del llibre)


Quan escric una història, tinc la sensació que, al principi, dins del meu cap hi ha un gran trencaclosques amb totes les peces barrejades. És quan em poso davant de l'ordinador i vaig construint una frase darrere l'altra, que les peces, com si fossin màgiques, van encaixant unes amb les altres. De totes maneres, haig d'utilitzar "xuletes" per no perdre'm. En qualsevol paperot de sobre la taula, hi escric a mà les idees que em vénen mentre avanço en la història. Ara mateix, amb tinta vermella perquè es vegi bé, tinc un paper al costat amb això: començament de cada capítol (dia, hora, lloc...), calçats (nens Guatemala), gats de la Isabel. Oi que sí, que sembla un trencaclosques? Però ara sé que no em puc oblidar d'aquestes peces i que, quan arribi el moment, trobaran el seu lloc en la història.


dimarts, 21 d’agost de 2007

Bon dia


Dimarts 21 d'agost de 2007
Avui he dormit força bé. Suposo que és la frescor. O les vacances.O aquesta activitat frenètica que he encetat fa uns dies i que fa que escrigui i escrigui com si m'hi anés la vida. Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.
M'he llevat a quarts de vuit, he fet un cafè, m'he vestit de qualsevol manera i he anat a caminar pels camins deserts que hi ha prop de casa. El sol puja amb empenta, avui, però algú ha deixat quatre núvols gruixuts penjats al cel. Són blancs de fora, molt blancs i espessos, i tenen el cor gris i boterut. N'hi havia un amb forma de cavall desbocat. I un altre que semblava la cara d'un pallasso.
He tornat a casa, m'he dutxat, he donat menjar als gats i he pujat al meu estudi. He mirat el correu. He vagarejat una estona per blocs coneguts. I m'he decidit a encetar aquest, després d'una emigració una mica a contracor i carregada de dubtes.
I he posat els graons d'una escala que vaig trobar fa un temps en una platja del Pacífic, a Guatemala, en un bar petit i solitari a tocar la sorra negra. Recordo que hi vaig menjar "ceviche" i que, des de la taula, veia uns surfistes de cos espectacular que, com déus del mar, jugaven a ensinistrar unes ones rebels que semblava que tinguessin una punta de ganxet a les vores.
Hi he posat aquesta escala perquè aquests dies em veig amb cor de pujar el que sigui.
Veurem fins on arribem.