Què s'ha fet d'aquells instants...

Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...

Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.

Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.

La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.

Simplement... plof!

Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

Misteris

L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.

Vacances monotemàtiques

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).

Suavitat

Sentir la suavitat d'una pell damunt de l'altra, esbandir l'aspror de carícies massa brusques, evocar moments únics, besar-te i esperar un retorn -tendre, suau, enyorat-, tancar els ulls i sospirar -sospir profund, de desig intens-, reseguir el cos nu, buscar-te, flairar-te, demanar pessigolles lleugeres, i somriures de petites felicitats, i pessics de plaer...

ALGÚ EM POT DIR COM CARAM ES FA PERQUÈ LES TOVALLOLES NO PERDIN LA SUAVITAT DEL PRIMER DIA?????????????????

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

Bàrbars

Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.