Llum de lluna

I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos.

Semblaven criatures.

Criatures tocades per la llum de les falses llunes.

Criatures bressolades per una brisa lleugera de felicitat en una nit d'estiu plena de màgia i d'innocència.

Criatures que es resistien a creure que un mail anònim els espatllaria la nit de Mart.

Mart

Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.

I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":

"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

Parar la taula

"Si vols, vinc abans i t'ajudo a parar la taula", li diu sempre un o altre. Però la Isnel és categòrica: "Si vols venir abans, vine, però la taula ja estarà parada". Li agrada agafar-s'ho amb temps i fer-ho sola, com un ritual: triar les estovalles, el color dels plats, el de les copes, les espelmes... Calcular si ha de ser una taula gran o una de més íntima... Tallar quatre flors del jardí i engiponar un ram baix, que no tapi les cares... Treure cadires, repartir-les...

Un dia hi posa copes de colors. Un altre, les de vidre transparent. Un dia triarà el blau com a fil conductor. Un altre, els colors de la terra. Depèn. Depèn de qui vingui, del menjar que ha preparat, del motiu del sopar, del temps que fa, de l'ànim del seu cor...

Però li agrada. Li agrada preparar sopars, tenir els amics asseguts al voltant i, sobretot, parar la taula. Sola. Encara que hagi de traginar taules accessòries des del garatge o repassar les estovalles amb la planxa al cor de la tarda més calorosa de l'estiu.

El sopar ja està fet (un altre dia parlarà de com tria els menús, de les hores que es passa a la cuina, de la desconnexió tan afortunada que li representa preparar un àpat per a sis, deu, dotze o vint persones, vint amics), i ara toca parar la taula. Preparar un ambient. Mimar els detalls. I esperar.

Què s'ha fet d'aquells instants...

Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...

Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.

Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.

La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.

Simplement... plof!

Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

Misteris

L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.

Vacances monotemàtiques

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).