dijous, 27 de desembre de 2007

diumenge, 9 de desembre de 2007

Pont


Dedicat a totes les persones que no fan pont: caixers i caixeres dels peatges de les autopistes, mossos, bombers, metges, metgesses, infermers i infermeres, locutors de ràdio i televisió (i regidors, i encarregats de so, i maquilladors i maquilladores...), flequers i flequeres, farmacèutics i farmacèutiques, cambrers i cambreres, pilots d'avió, ajudants de vol, ferroviaris, dependents i dependentes de gasolineres, porters de discoteques, homes i dones del temps, capellans, mecànics del RACC, empleats i empleades del servei domèstic, educadors i educadores de pisos d'acollida, escriptors i escriptores a temps parcial, dependents i dependentes de grans superfícies comercials, guàrdia urbana, recepcionistes d'hotels, monitors i monitores d'esquí, quiosquers i quiosqueres, periodistes, cuiners i cuineres de restaurants, cuiners i cuineres de serveis de càtering, encarregats de càmpings, mares i pares de nens i nenes en edat escolar, passejadors de gossos, encarregats de vivers, ramaders, empleats en empreses de construcció de carreteres, conductors i conductores de grues, de metro, d'autobusos, de cremalleres i de funiculars, massatjistes de balnearis, futbolistes, àrbitres, polítics en pre-campanya, lladres silenciosos, pastissers i pastisseres, voluntaris i voluntàries, actors i actrius de teatre, apuntadors, encarregats de gosseres, campaners, pescadors, repartidors de pizzes, cangurs, senyors de la guerra, músics, fabricants de neu artificial, controladors aeris, guies turístics, treballadors i treballadores de potabilitzadores, depuradores i abocadors, escombriaires, acomodadors de sales de cinema, llevadores...
Encara que sembli mentida, per més ponts que hi hagi, la vida continua.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Truita de patates

Jo no crec que les faci millor que ells. Però un dia em va sortir més bona que mai i em van penjar l'etiqueta de la millor cuinera de truita de patates que es fan i desfan. I en dies com avui, de dinars distesos enmig de cases perdudes per aquests boscos de fulles pintades de colors impossibles, em toca fer una truita de patates. L'he fet a primera hora del matí, després d'acabar-me de despertar amb una tassa de café i un parell de torrades. I amb ajudant! O ajudanta, perquè es diu Fura i és una femella de gos d'atura que m'estima amb una bogeria difícil de definir. És d'un veí que viu dos carrers més avall que el meu, i cada cop que està sola, o espantada, o ha tingut malsons, o simplement té ganes d'anar a fer un tomb d'amagat del seu amo, em ve a veure. I no se'n va fins que la torno a casa seva o ve el seu amo a buscar-la. La Fura sap que casa meva és casa de gats, i potser també per això li agrada venir a treure el nas. Només de veure-la, els gats corren cames ajudeu-me a buscar un racó segur: uns s'amaguen a sota el llit, d'altres s'enfilen al roure, els més valents es queden simplement ben quiets darrere els testos de les finestres, observant-la amb cautela. Abans de veure-la, només contemplant l'esbandida general dels gats, ja sé que la Fura corre per casa. Avui ha aparegut mentre deixatava els ous, i les patates i les cebes, ja cuites, escorrien l'oli. S'ha acabat les restes de l'esmorzar dels gats que encara hi havia als plats del porxo i després s'ha assegut i m'ha mirat mentre feia la truita, amb aquells ulls vius mig amagats darrere d'uns grenyes rinxolades. No sé pas què deuria pensar, a quarts de vuit del matí, veient-me trencar ous amb aquell fervor, a mig vestir, la ràdio a tot drap i fent glopets curts d'un cafè ja refredat. Potser es pensava que la truita era per ella, vés a saber! Jo sé que cada vegada que ve és perquè em vol dir alguna cosa. Ningú no m'ho ha dit, però jo sé què és així. Mentre l'acompanyava cap a casa seva, després de deixar la truita feta fora de l'abast dels gats, caminant poc a poc pels carrers deserts, li amanyagava el cap i ella es deixava fer, remenant la cua i fent saltirons curtets. Quan hem arribat davant del jardí de la casa on viu, he obert la porta i ella ha entrat, dòcil i tranquil·la. Des de dins, m'ha llençat uns lladrucs dèbils, com si no volgués despertar el seu amo, que segurament encara dormia. En tornar a casa, els gats havien recompost el paisatge de cada dia i cadascú tornava a ser al seu lloc. He pensat que la passejada m'havia anat d'allò més bé. I que ho hauria de fer cada matí, això de caminar una mica amb el primer sol del dia, tal com em va recomanar el metge fa un temps. I que potser la Fura, que és tan intuïtiva, m'hi vol ajudar. O això, o realment la truita de patates em surt de meravella i n'ha sentit la flaire des de dos carrers més avall. I és que no hi ha com posar els cinc sentits en una cosa tan simple com fer una truita de patates que saps que compartiràs amb les millors persones del (teu) món, encara que sigui diumenge i t'hagis de llevar a quarts de vuit del matí per fer-la. O no?