dimecres, 24 d’octubre de 2007

Ens tenim

















Em tens. Et tinc. Em tens la vida, passejada pels racons de pedra, per les ombres verdes, pels reflexos d'aigua. Em tens els records, que es gronxen, com ànimes petites, pels carrers estrets, per les branques centenàries, pels ponts que emmarquen les cases pintades. Em tens amb fred, i amb pluja, i amb sol. Em tens la veu. Em tens les mans. Em tens el cor. I et tinc. Et tinc quan ric i quan corro. Et tinc quan m'arrossego. Et tinc a grapats quan no tinc res més. Et tinc i m'agrada. M'agrades. M'agrada tenir-te. I que em tinguis. M'agrada que m'expliquis d'on vas sortir, què amagues, què mostres, què sents. M'agrada que m'escoltis quan t'explico d'on vaig sortir, què amago, què mostro, què sento. Com més m'endinso en tu, més m'agrades. Com més t'endinses en mi, més t'estimo.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Frankfurtada


Conec una colla de joves companys de feina que, un cop l'any, es reuneixen a casa d'un o de l'altre per celebrar una frankfurtada, que diuen ells. Es passen hores menjant salsitxes i bevent cerveses. I es veu que s'ho passen la mar de bé. Acaben rebentats, però contents de la vida, tu.
Au, ja està. Ja he parlat de Frankfurt.
És que ja fa dies que en volia dir quatre coses. Però només em sortien obvietats. Que quines, dius? Doncs mira, em sortien títols com ara "La soletad de l'escriptor de fons", dedicat a tots aquells autors i autores catalanes que fa deu, vint, trenta o fins i tot cinquanta anys que escriuen, que tenen desenes de llibres publicats, milers i milers d'exemplars venuts, un grapat de premis dels més prestigiosos i que no han rebut cap invitació per anar a menjar salsitxes. O un altre títol, a veure què et sembla: "Veni, vide, vici et devoravi salsitxam", dedicat a aquells presentadors de televisió amants dels ponts i dels jueus o a aquells autors de best-sellers catedralicis que, amb un sol llibre publicat i amb una carrera literària de no pas més de dos anys, o dos i mig a tot estirar, s'estan posant les botes amb les salsitxes. Ells sí. O un altre encara, després d'empatxar-te amb les salsitxes a totes hores d'aquests dies: "Que en som, de bons, i de grans, i de tot!", dedicat a tu, a mi, al de més enllà...
Per tant, només ho diré una vegada més i prou: ja he parlat de Frankfurt. Au, salut i salsitxes, moltes salsitxes, per a tothom!
I una enhorabona immensa per a la Doris Lessing, a qui ja no li cal menjar salsitxes ni celebrar frankfurtades.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Habitació 112


Les hores passen tan lentes, en un hospital, que tafanejar en les vides dels altres, encara que no t'agradi, és vital per no morir-te d'ensopiment. I dubtes que li agradi gaire, la feina que fa, a aquella infermera tan malcarada que t'entra a l'habitació a mitjanit -quan el nen, per fi, se t'ha adormit-, obrint llums, apartant cadires a cops de peu i cridant a cor què vols: a veure, a veure, aquest bitxo, si es pren l'antibiòtic com un home gran!!! L'antibiòtic, te'l donaria jo a tu, cridanera, més que cridanera! Un porró ben ple! I et despertaria enmig de la migdiada, a veure quina cara hi poses! I que no em diguin que s'ha de fer així, perquè l'endemà en va venir una altra, dolça com un panellet, que em va medicar el nen tan suaument, a les fosques i sense gairebé ni respirar, que el petit ni se'n va adonar. I t'imagines la primera infermera entrant a casa seva després del torn de nit i començant a repartir renecs i crits a tort i a dret, donant puntades de peu al gos i tancant calaixos amb claus de judo. I t'imagines la segona obrint la porta del seu pis amb un somriure als llavis, carregada de panets i croisants, acabats de sortir del forn, per a tota la família i aixecant persianes amb la mateixa cura que si brodés un clavell damunt d'un drap de lli.


Però tot plegat no és res més que una suposició. Com la que et fas quan observes de reüll l'altre nen de l'habitació, amb la mare amb vel i túnica fins els peus, sense entendre ni gota de català, i que necessita que sigui el seu propi fill de cinc anys, el malalt, qui faci de traductor entre ella i el metge. I penses: pobra! I et puja una mica miqueta de llàstima. I després arriba el pare, xampurrejant castellà. ¿Señora, usted vigilarme niño un momento mientras yo acompañar mujer a casa? Li dic que sí, perquè m'imagino que tenen problemes de transport, o que han d'anar a portar els altres fills a escola, o... M'imagino massa coses, jo. Perquè la vigilància altruista al nen del llit del costat s'allarga, i allarga, i allarga... I passen l'esmorzar, i passen el dinar, i passen el berenar. I jo dono, doncs, dos esmorzars, dos dinars, dos berenars. Fins que arriba una infermera -una de nova- i em pregunta on són els pares del nen del llit del costat. Li dic que no ho sé. I ella, molt seriosa, es mira el rellotge i diu: Si d'aquí a mitja hora no han arribat, aviso la policia, que això és abandonament.


Viure uns dies en un hospital és com submergir-te de ple en un món absolutament paral·lel a la vida quotidiana. Els horaris van diferents; els menjars no tenen res a veure amb els que et fas tu; els sorolls són desconeguts i atemoreixen; els estris i mobles que t'envolten no s'assemblen gens als estris i mobles que t'acompanyen normalment; les converses entre metges i infermers sembla que siguin en un idioma estrany, com si estiguessin codificats; els veïns d'habitació, o de passadís, o de sala d'estar, malgrat no conèixer'ls de res, comparteixen amb tu els moments més delicats i íntims d'aquests dies; et veus obligat a posar tots els teus temors, totes les teves pors i tots els teus dubtes en unes persones de qui ho desconeixes tot: si donen puntades de peu al gos o si entren a casa amb un esmorzar ben dolç per a tota la família. I, de vegades -només de vegades i per uns instants- et sents tan sol com el nen del llit del costat.