dissabte, 22 de març de 2008

Quin gust!


Quin gust de cel! I de núvols! I de pluja! Quin gust de tarda! Quin goig d'aigua en aquest Dia de l'Aigua, que sembla que ens ha volgut donar el gust de tastar-la després de tants de dies de fer-se pregar!
I quines baralles a pertot per tenir-ne més! Els de la Cerdanya amb la mosca al nas, els pagesos de l'Empordà traient els tractors a la carretera, els ajuntaments prohibint regar els geranis del balcó i els fabricants de piscines pensant a què es dedicaran a partir d'ara.
L'altre dia vaig canviar l'aigua d'un gerro amb mitja dotzena de roses i uns quants clavells, però en lloc de llençar-la per l'aigüera com feia sempre vaig aprofitar-la i vaig regar un parell de "pensaments" comprats d'estranquis i plantats amb nocturnitat i traïdoria en una jardinera del porxo, no fos cas que algun veí em veiés i em denunciés. I ja fa dies que aprofito també la de bullir les verdures, la pasta o l'arròs per al mateix objectiu. I és que no em sé imaginar la casa sense plantes o el jardí sense flors. Hi ha qui diu que no podria viure sense música, o sense anar de compres, o sense cotxe, o sense mòbil, o sense sortir de viatge de tant en tant. A mi em costaria prescindir de les plantes. M'encomanen una mena de connexió íntima i molt especial amb els boscos, amb el cel, amb l'aire, amb la pluja... M'agrada remenar la terra dels testos, m'agrada plantar, m'agrada podar, m'agrada veure com creixen, com canvien, com busquen la llum, com es repleguen davant d'una calor excessiva o com s'obren sota l'aigua. En el fons, penso, són ben bé com nosaltres, només que nosaltres de vegades ja no sabem com som.
Remenant flors i plantes m'oblido una mica de tot allò que vull oblidar. I buscaré mil maneres de continuar-les regant. Conscient, això sí, que l'aigua serà, cada dia més, més i més difícil de trobar.
Quin gust de tarda, tu!