diumenge, 2 de desembre de 2007

Truita de patates

Jo no crec que les faci millor que ells. Però un dia em va sortir més bona que mai i em van penjar l'etiqueta de la millor cuinera de truita de patates que es fan i desfan. I en dies com avui, de dinars distesos enmig de cases perdudes per aquests boscos de fulles pintades de colors impossibles, em toca fer una truita de patates. L'he fet a primera hora del matí, després d'acabar-me de despertar amb una tassa de café i un parell de torrades. I amb ajudant! O ajudanta, perquè es diu Fura i és una femella de gos d'atura que m'estima amb una bogeria difícil de definir. És d'un veí que viu dos carrers més avall que el meu, i cada cop que està sola, o espantada, o ha tingut malsons, o simplement té ganes d'anar a fer un tomb d'amagat del seu amo, em ve a veure. I no se'n va fins que la torno a casa seva o ve el seu amo a buscar-la. La Fura sap que casa meva és casa de gats, i potser també per això li agrada venir a treure el nas. Només de veure-la, els gats corren cames ajudeu-me a buscar un racó segur: uns s'amaguen a sota el llit, d'altres s'enfilen al roure, els més valents es queden simplement ben quiets darrere els testos de les finestres, observant-la amb cautela. Abans de veure-la, només contemplant l'esbandida general dels gats, ja sé que la Fura corre per casa. Avui ha aparegut mentre deixatava els ous, i les patates i les cebes, ja cuites, escorrien l'oli. S'ha acabat les restes de l'esmorzar dels gats que encara hi havia als plats del porxo i després s'ha assegut i m'ha mirat mentre feia la truita, amb aquells ulls vius mig amagats darrere d'uns grenyes rinxolades. No sé pas què deuria pensar, a quarts de vuit del matí, veient-me trencar ous amb aquell fervor, a mig vestir, la ràdio a tot drap i fent glopets curts d'un cafè ja refredat. Potser es pensava que la truita era per ella, vés a saber! Jo sé que cada vegada que ve és perquè em vol dir alguna cosa. Ningú no m'ho ha dit, però jo sé què és així. Mentre l'acompanyava cap a casa seva, després de deixar la truita feta fora de l'abast dels gats, caminant poc a poc pels carrers deserts, li amanyagava el cap i ella es deixava fer, remenant la cua i fent saltirons curtets. Quan hem arribat davant del jardí de la casa on viu, he obert la porta i ella ha entrat, dòcil i tranquil·la. Des de dins, m'ha llençat uns lladrucs dèbils, com si no volgués despertar el seu amo, que segurament encara dormia. En tornar a casa, els gats havien recompost el paisatge de cada dia i cadascú tornava a ser al seu lloc. He pensat que la passejada m'havia anat d'allò més bé. I que ho hauria de fer cada matí, això de caminar una mica amb el primer sol del dia, tal com em va recomanar el metge fa un temps. I que potser la Fura, que és tan intuïtiva, m'hi vol ajudar. O això, o realment la truita de patates em surt de meravella i n'ha sentit la flaire des de dos carrers més avall. I és que no hi ha com posar els cinc sentits en una cosa tan simple com fer una truita de patates que saps que compartiràs amb les millors persones del (teu) món, encara que sigui diumenge i t'hagis de llevar a quarts de vuit del matí per fer-la. O no?

16 comentaris:

Giorgio Grappa ha dit...

M'agrada com converteixes una cosa tan senzilla, com una truita, en un conte tan bonic.

Besets!

isnel ha dit...

Giorgio, fer una truita, i que quedi comestible, no és pas tan senzill!!!!! ;)
1ptó!!! ;)

Júlia ha dit...

La truitat de patates, segons la meva opinió, és força difícil i entretinguda de fer, així que, felicitats!!! Tenia una amiga que anava a treballar i deixava el dinar al marit -quins sacrificis que hem fet, les dones- i aquest li deia, de vegades:
-Qualsevol cosa, una truita de patates!!!


Ella s'indignava:
-Què et penses? Porta molta feina, una truita de patates!!!!

Tenia raó, n'he menjades moltes però poques de bones i a mi em surten normaletes, comestibles, però no pas excelses. Per cert, també en diuen 'truita espanyola', he, he.

Júlia ha dit...

La truitat de patates, segons la meva opinió, és força difícil i entretinguda de fer, així que, felicitats!!! Tenia una amiga que anava a treballar i deixava el dinar al marit -quins sacrificis que hem fet, les dones- i aquest li deia, de vegades:
-Qualsevol cosa, una truita de patates!!!


Ella s'indignava:
-Què et penses? Porta molta feina, una truita de patates!!!!

Tenia raó, n'he menjades moltes però poques de bones i a mi em surten normaletes, comestibles, però no pas excelses. Per cert, també en diuen 'truita espanyola', he, he.

Júlia ha dit...

Òndia, no sé què he fet, que he repetit comentari, ja l'esborraràs. Per cert, compte amb això que et diguin 'tu ho fas millor', aleshores t'ho faran fer sempre, ai.

bitxo ha dit...

Segur que estava boníssima... a la foto, fa goig! :)

Deric ha dit...

I tant que estava boníssimaaaa!!! És que són úniques les teves truites, pels ingredients (els ous del pagès) i per l'amor amb que la fas!
A mi també em surten força bé però els ous són del Mercadona i les patates del Superverd. Ho sé, no és el mateix.

isnel ha dit...

Hola júlia! Em penso que ja no hi puc fer res. La truita de patates em toca sempre a mi. Jo la trobo normal, però em diuen que em surt tan i tan bona. No sé, no sé... I sí, realment és entretinguda, no és qualsevol cosa, no, i ara!
Una abraçada!

isnel ha dit...

I això d'esborrar el comentari doblat, si me'n surto ja ho faré, però encara no m'ho conec gaire, això del blogspot. A més, fa uns dies que em fa una mica el tonto a l'hora d'enviar comentaris a altres blocs. Quan pugui, m'hi poso.

isnel ha dit...

Bé ho deien, bitxo... ;)

isnel ha dit...

Les vegades que te les he tastat, dèric (les truites), estaven fenomenals, de debò. Però els meus ous són millor, això sí ;)))

Ramon Aladern ha dit...

Ja saps que caminar és bo. A mi, com més va més m'agrada. A part dels caps de setmana, cada dia camino un parell d'hores. Surto per allà a tres quarts de set i abans de les nou ja sóc a casa. T'asseguro que quan arribo em menjaria tota sencera aquesta truita que has fet, que té una pinta... Hmmmm!!!!

Deric ha dit...

Però no havíem quedat que els ous eren els del pagès????

Perquè no et passi això dels comentaris llargs, quan el tinguis escrit el selecciones i amb el botó dret del mousse fas copiar i l'envies, si va bé, perfecte, si no, fas pegar també em el botó de la dreta i ja està, a intentar-ho de nou.

isnel ha dit...

Ramon, ja saps que jo des de sempre faig molt cas de tots els teus consells, per tant intentaré organitzar-me i anar a caminar una mica cada dia, perquè mira que ho tinc fàcil, si vull, almenys pel lloc on visc!
M'alegra molt veure't de nou per aquí i "per allà" ;)
Un trosset de truita per tu!

isnel ha dit...

;) Dèric.

Això dels comentaris em passa sovint darrerament, no sé pas què em demana el google/blogger que haig de fer una excursioneta cada vegada que vull deixar-ne un a algú i fins i tot contestar al meu propi bloc.

Un petó.

Deric ha dit...

A mi no em passa això que dius dels comentaris.
Per cert, alló que em comentes al meu blog, ja ho tinc, ho vaig comprar dilluns, és que ho tenia molt clar. De totes maneres qui sap si m'inspiro de nou a Granada i ho canvïo i el que tinc me'l quedo jo.