dissabte, 12 de gener de 2008

Deuen ser els astres...

... que en aquest començament del 2008 se m'han posat tots (o gairebé) en línia. Un llibre nou en una editorial que s'estrena, la proposta de traduir-me'n un al castellà (oh, miracle!!!), les galerades d'un altre corregides aquests últims dies, una editorial que insisteix a publicar-me'n un que va quedar finalista no fa pas gaire (un que vaig escriure aquest estiu, gairebé en directe des d'aquest blog), la propera publicació d'un que sí que va guanyar un premi, el segon d'una sèrie que espero i desitjo que sigui llarga, llarga... i, a mig fer, un que m'emociona especialment. I, després, hi ha l'agenda: gairebé trenta visites programades per escoles i instituts de tot el país, a comentar llibres, a respondre preguntes, a constatar que els nens i els joves, ni que sigui per obligació, continuen llegint, a omplir-me de ganes fins a rebentar de continuar lligant històries, pescant arguments, pinzellant personatges, inventant-me finals, arrodonint començaments.

Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.

A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).

I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.

Però sempre tindrem el blog...