dijous, 20 de setembre de 2007

Amanides amb imaginació (i il·lusió)?



Mai no m'ha agradat gaire el verd. Vull dir a taula. I mira que faig esforços per posar-n'hi! I mira que m'agrada la cuina, a mi! I mira que m'ho passo d'allò més bé provant, inventant, tastant, convidant...! Però amb el verd no puc. Per més que disfressi l'amanida, al fons del plat hi surt sempre el verd! Ja hi puc posar el que vulgui, que el verd m'espera sempre allà sota, arrissat o llis, verd clar o verd fosc, tallat petit o a fulles grosses... Necessito menjar verd, però davant d'una amanida semblo un nen petit que no té gana remenant llastimosament el plat amb la forquilla... Dona, em diuen, si hi pots posar de tot, en una amanida... I ja ho faig! I "el tot" desapareix en un instant. Però el verd, no. I, de mica en mica, se'm va acabant la imaginació. I la il·lusió, també. La il·lusió de menjar verd, vull dir.

24 comentaris:

el pensador ha dit...

Isnel, si tan sols fos un problema del color... però, molt em temo que hi ha quelcom més de fons, oi? Doncs, res dona, res, a seguir amb les patates fregides... ;-) Una abraçada de retrobada.

Júlia ha dit...

HI ha qui es talla el verd a trossets molt petits i s'ho menja a cullerades... va, fes un esforç, que té moltes vitamines.

isnel ha dit...

Pensador!!!!!! Ostres, quant de temps!!! Vaig passar algun dia per casa teva i vaig veure que estaves de vacances. Espero que hagin anat molt i molt bé. Jo he tornat, de moment, ja ho veus.
Ens llegim! (amb patates fregides o sense):)

isnel ha dit...

A cullerades i a trossets petits, júlia? Com aquell qui no en menja, eh? Bé, ho provaré, t'ho asseguro.:)

nimue ha dit...

ai, Isnel... ja saps que pense jo del verd i de les amanides, no? t'ho deus imaginar... Però la veritat és que no tinc la fòrmula per a que t'agrade, ho sent! és com si em vols fer menjar a mi una gamba, supose. Ànim que tu pots!! ;)

ramon ha dit...

Hmmm... amanides! De tots colors. De mil sabors. Pràcticament cada dia del món em faig una amanida per sopar. Una senyora amanida!! Un iogurt, i apa!
Has provat la truita d'enciam? clar que... també és verda! :)

Petitabruixa ha dit...

Isnel, maca, no sabia que havíes tornat..en veritat que el mes d'Agost ha estat boig per a mi i no he passejat pas pels blogs amics però quina alegria !!!

A veure, jo també faig dieta però a mi no m'agradava el verd fins que, de cop, farà uns cincs anys em va començar a agradar, un canvi estrany !, i les amanides m'agraden de tot, de rúcula, de canonges, de tot...i amb un rajolí d'oli, una miqueta de sal, alguna espècia i una mica de pebre negra..uhmmm!
I si no, també m'ho menjo sol, no passa res. Com la pastanaga i el tomàquet. A pèl!

El que a mi em succeeix és que jo menjo molt a poc a poc...i és clar, amb l'amanida tardo molt més;-)

En fí, petons i amanides!!!

Lili ;-)

p.d.: cada cop m'agrada menys la carn, només menjo pollastre i gall d'indi i, quan tinc peles, xai !

Ainalma ha dit...

Ei, que no passa res, dona, que no ens pot agradar tot, si no, quin perill! Jo no puc ni veure el peix i, com que ho tinc tan clar, això, ni m'hi acoste! I sense remordiments...

Besets!

isnel ha dit...

Sí que ho sé, nimue, sí, i no saps com m'agradaria pensar com tu. Però, noia, allà on hi hagi una gamba que em treguin el verd, a mi.
Petons ;)

isnel ha dit...

No l'he provada, ramon, però aviat ho faré. Sona bé, no? I un remenat? Vull dir l'enciam, unes gambetes, o uns bolets, uns espàrrecs, i uns ous remenats. Per exemple. No sé, pot quedar bé... I amb el verd ben dissimulat ;)

isnel ha dit...

Hola petitabruixa, que bé tornar-te a veure per aquí! Sembla com una mena de miracle, això teu de l'enciam ;) A mi, de moment, no m'ha pas passat. I això que dius de la carn, també em passa. Però després, de cop i volta, un dia em sento tremendament carnívora. Quines coses, no?
Una abraçada!

isnel ha dit...

Mira, l'ainalma, no li agrada el peix i au, ni s'hi acosta! ;) Però el meu problema és que sí que m'hauria d'acostar al verd i sembla que li tingui fóbia. Petons, bonica!

pere ha dit...

He fet el que he pogut, Isnel. Tu decidiràs que hi poses en lloc d'escarola :-)

saltenc ha dit...

Doncs mira, un servidor pesava 108 Kg amb una altura de 1'85 i constitució forta,l'entorn em deia "ets alt i per això tens mes pes", a poc poc anava augmentant el pes, l'alçada no, em trobava pesat i lent, fins que em vaig decidir a fer una dieta sota dietista professional, ara passat mig any, el meu pes és de 91 Kg, gaudeixo amb les amanides molt variades i em sembla que el secret d'aquestes és que tens que gastar-te els euros amb un bon oli d'oliva i vinagre de Modena amb aquests condiments pot ser?

isnel ha dit...

El bacallà, pere, també és un dels meus plats preferits, cuinat com sigui. I com que jo no en sé gaire, de cuinar-lo, gairebé sempre que menjo de restaurant, si n'hi ha, en demano. Hi tinc una debilitat. Veient la foto del teu post, em sembla que m'atreviria a menjar l'escarola i tot! Bon profit i a la teva salut!!! ;)

isnel ha dit...

Pot ser, saltenc, pot ser. Jo ho noto molt, quan en una amanida hi ha un bon oli d'oliva. Té un gust tan diferent!!! Buscaré els millors olis d'oliva del mercat i ho provaré. Gràcies! Ah! I enhorabona per aquest descens de pes! És fantàstic. :)

zel ha dit...

Hola, isnel, no és el primer dia que et llegeixo, però sí el primer comentari. Primer, han passat cinc dies. Alegria. Segon, pel que fa al verd.A mi m'agrada amb bogeria, però entenc que si no agrada costa. Tot el que t'han dit de l'oli, el modena... bé, hauries de provar encara.
-Barrejar el verd amb l'escalivat, pebrot, ceba...
-Barrejar el verd amb una salseta romesco (nyores, pebrotet, tomata, fruits secs...)
-Barrejar el verd ben esmicolat amb pasta i amanit amb vinagreta de mòdena, amb l'all i el julivert ben trinxadet, herbetes d'amanida que vénen preparades amb un pot com el del pebre. Deliciós.
-Si fas dieta, quan mengis la darrera recepta que t'he dit, fora proteïnes, les guardes pel sopar.
Ja aniré passant a veure com ho portes! Salut de tots colors

joan ha dit...

Ostres quan de temps !!!! segurament no es tracta de la mateixa sensació però sí hi ha una certa similitud...m'explique. Pense que internet és una gran gran amanida, on hi ha de tot, on tot por estar disfressat o no, i pots anar menjant d'ací i d'allà, posar nous ingredients i fins i tot passar una temporada sense menjar amanides. Però un dia de sobte dius : va hui em me'n faré una.. i de sobte et trobes que segueix estant el fons , la base de l'amanida, els ingredients que més t'agraden. En aquest cas a mi sí m'agrada el verd estimada Isnel :) i el verd sde l'amanida sou tu, el pensador, ramon, deric, omar ... eixos ingredients coneguts i estimats :) jejeje no sabria explicar-ho millor però crec que tu sabràs copsar ben bé que sent en aquest moments ... sembla mentida peò em segueix sorprenent com de màgic va ser i segueix sent açò dels blogs... us estime i us recorde.. besets per atots i pel xicotet :))))))

el Lloro ha dit...

ÉS QUE HAURIA D'ESTAR PROHIBIT, MENJAR VEEEEEEEEEEEEEEERD!!! ON S'ÉS VIST, MENJAR VEEEEEEEEEEEEEEEEEERD!!! US DENUNCIARÉ A TOTS, SI MENGEU VEEEEEEEEERD!!!
Reflexiona, Isnel, maca, reflexionaaaa, va, que tu pooooots: Per què no t'agrada, el veeeeeeeeeerd??? Per què et fa cosa menjar-teeeeee'l??? (Ai, la meva Isnel, que m'estima amb deliri i no ho sap, ai, ai, aiiiiiiiiiiiiiiiii!!!)

Arare ha dit...

No m'ho puc creure, Isnel! Amb "lo" bo que és el verd!!!
Pensa en colors. Posa a l'amanida tots els colors, però també una miqueta de verd. I de mica en mica n'hi vas posant més, de verd. Bé,jo no venia a donar consells dietètics, sino a dir-te que torno a ésser per aquí i que t'aniré llegint, ara que veig que has decidit tornar a fer les nostres delícies amb la teva escriptura. Una abraçada.

isnel ha dit...

Hola, zel, gràcies per passar i per deixar-te sentir! Em dónes molt bones idees! L'escalivat m'encanta, i la salsa romesco també. De fet, tot el que no sigui verd (o gairebé tot) m'agrada. Provaré les teves receptes i ja t'ho explicaré, d'acord? A reveure ;)

isnel ha dit...

joan............ uf! Quina alegria veure arribar aquest ingredient de l'amanideta des de l'estació, maremeva!!! I sí que t'entenc, t'entenc tan i tan bé! Ja ho saps, oi que sí? I és aquesta màgia de la que parles que m'ha impulsat, ara que tinc una mica més de temps i que ja no podia aguantar més l'enyorament, a tornar. I sàpigues, que ja ho deus saber de totes maneres, que tots som a dalt del vagó del teu tren, esperant que l'estació torni a obrir. I que esperarem el que faci falta, tu no pateixis i estigues tranquil, que el primer sempre és el primer. Una abraçada molt i molt forta, amanida amb tot de sentiments que ja coneixes! A reveure, guapíssim!

isnel ha dit...

Que sí, que ho sé, lloro, que t'estimoooooooooooooooo!!!!!!!!!!!! (Serà per això, doncs, que em costa tant "devorar" el verd? Ostres!!!!) L'Omar fa unes amanidetes amb pipes pelades que tenen un gust boníssim. Potser t'agradarien a tu i tot, ara que hi penso...
Un petonet al bec, vinagreta de la meva amanida ;)

isnel ha dit...

M'està entrant un complex, arare... Que sóc l'única persona al món a qui no li agraden les amanides? M'ho hauré de fer mirar, ja ho veig :(
M'alegra moltíssim veure't per aquí de nou, arare. Passaré per casa teva, no ho dubtis, per aquell mar tan i tan especial. Un petó, guapíssima!