diumenge, 2 de setembre de 2007

La dieta, el temps i el The End


Un dels moments a la vida en què menys greu em sap que corri el temps és quan faig dieta. Ara mateix penso: tant de bo fóssim d'aquí a un mes, ja! Perquè m'hauria tret de sobre aquests quilets que se m'han enganxat aquest agost, de tantes hores asseguda davant de l'ordinador. Jo volia anar a la platja, aquestes vacances, i sortir a caminar, i fer molta endreça de la casa, que li convé. I molt! I quan tragino amunt i avall, els quilets es resisteixen. Però les pessigolles de reprendre allò que vaig deixar enrere fa uns quants mesos han pogut més que les intencions. No me'n penedeixo pas, que consti. Perquè he disfrutat com una beneita. Primer vaig escriure un llibre que devia a la meva editora preferida. Encara m'ha de dir què li ha semblat, però jo diria que per Sant Jordi li veurem la cara. I després m'he posat amb l'altre. Quina delícia! Vuit, nou, deu hores escrivint cada dia! I veure com tot va sortint, com les idees s'enganxen, com l'argument avança, com els personatges agafen el seu lloc en l'escenari, com la història s'arrodoneix. Però em falta l'acabament, la part més difícil i delicada, per mi, de tot el procés. Si pogués triar, escriuria llibres sense final i que cadascú se l'imagini com vulgui. Però, això, els meus lectors, els meus petits i joves lectors bàsicament, no m'ho permetrien. El lector vol que, a part d'explicar-li una història, li revelis com acaba. Tant li fa si acaba bé o malament. La qüestió és que surti el The End.
Doncs, res, som-hi! Al cim de la taula, unes torradetes integrals i una tetera plena d'una infusió de fulles d'olivera, que diuen que va bé per eliminar líquits i desinflar les cames. I, per endavant, tot el diumenge per escriure el The End. Al començament de mes, al cim de la taula, hi tenia un platet ple de trossets de formatge i de patates xips, una capseta de bombons, que relaxen -entre altres coses!-, i una coca-cola -que em desvetlla i em posa a punt-. Però això era a començament de mes...

15 comentaris:

Ainalma ha dit...

La veritat és que deu ser molt bonic escriure un llibre, una història, donar vida a uns personatges, posar-los a prova en les diferents situacions que han de superar... La teua també és una feina meravellosa, Isnel!

Un beset!

acollida ha dit...

Ja tinc ganes de llegir-los, aquests dos llibres. Ostres, quines dentetes! Dos llibres en un mes: bufa! Quines vacances més productives, mossa! Ostres, ostres, ostres!

Lluna ha dit...

Sí, dos llibres en un mes! Això és treballar moltíssim! Jo crec que no en seria capaç, de treballar tant!

I sort amb el règim i el The End! El final segur que arriba aviat (en els dos casos).

isnel ha dit...

Ai, deixeu-me que us ho digui! El meu ordinador, nou de Reis, de cop i volta, mentre entrava en un capítol d'allò més delicat, va i es para! Parat del tot! Pantalla negra i res de soroll. Com mort. Jo que vaig i encenc el llum, a veure si és que se n'ha anat. I no. El llum hi era. El cor a mil. Les mans, tremolant. Quieta. Immòbil, mirant la pantalla negra. Pregant als déus de l'ordinador que siguin benèvols amb mi. He provat d'engegar i s'ha engegat. Com si no hagués passat res. Però he perdut les últimes tres pagines. Com una beneita, he fet un esforç increïble per recordar-les i m'he posat a escriure com si m'hi anés la vida. Suposo que m'he deixat algunes frases, però l'esperit s'ha mantingut. Uuuuuuuuuuuuuuuufffffffffffffff!!!!!!!!!!!!!
Llorooooooooooooooooooo!!!! No hauràs pas estat tu, oiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii???? Si estàs enfadat perquè demà pensaré en la bruixa, no sé... envia'm una calamarsada, o fone'm el fluorescent de la cuina. Però l'ordinador ni me'l toquis, vaaaaaaaaaal????

isnel ha dit...

Ainalma, sí que és maca, sí. El que voldria és dedicar-m'hi més i no haver d'anar a treballar demà. Però, qui sap! Potser algun dia el desig es faci realitat, no? Sort per demà, bonica! :)

isnel ha dit...

Molt productives, acollida! I els llegiràs, els llegiràs... ;)

isnel ha dit...

Hola, lluna! És que per mi, escriure no és ben bé treballar. És una barreja de moltes coses: necessitat, plaer, una mica de treball també, viure, veure, crear, no sé... És tot això. I el secret d'escriure tant en tan poc temps és tenir pensat el que vols dir abans de posar-t'hi. I pactar amb algú que es faci càrrec del nen mentre tu escrius. I estar tranquil·la. I que faci aquest temps que ha fet aquest agost, que a mi em va molt bé. Quan tot això s'ajunta, la resta surt sol. O gairebé.
Un petó! :)

nimue ha dit...

diré només una paraula... Còpia de seguretat!! Bé, ehmmm, la diré més vegades... Còpia de seguretat, còpia de seguretat, còpia de seguretat! És terrible que se't pare l'ordinador i que pergues la feina! és lo pitjor! jo quan estic escrivint faig còpia a cada pàgina en el llàpis i en el disc dur. Pel que puga passar... Els ordinadors són dèbils! útils però dèbils!

Sort amb tot, guapa!!!!

el Lloro ha dit...

Jo no he estat, eeeeeeeeeeeeeh!!! T'ho xuru, t'ho xuruuuuuuuuuuuu!!! Jo estava ben entretingudet muntant-me un bloc per a mi tot soleeeeeeeeeet!!! T'ho prometuuuuuuuuuuuuuuu!!! Quan hagis acabat el llibre, vine'm a veure, vaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

isnel ha dit...

Còpia de seguretat, nimue! M'ho apunto: còpia de seguretat, còpia de seguretat, còpia de seguretat... Gràcies, guapa!

isnel ha dit...

Ja he vinguuuuuuuuuuuut, lloro, ja he vinguuuuuuuuuuuuuuuut!!!!!

Omar ha dit...

El teu talent, per sort, no es posa mai a dieta. És un talent golafre com n'hi ha pocs, un talent pantagruèlic, diria jo. Perquè admiro aquest talent, et perdono que no hagis fet cas a cap de les meves invitacions per anar a passejar, a mirar la lluna, a menjar gelats (ara veig que la dieta tampoc t'ho permetria, pero vaja...) Quines ganes tinc de llegir els teus llibres, que segur que tindran un the end d'allò més ben trobat, com sempre, encara que et costi com sempre.

isnel ha dit...

Ho sento, omar, però estava massa concentrada. I ahir el vaig acabar, sí. Era l'últim dia de vacances i el vaig acabar. Ara falta la revisió, que m'agafarà unes quantes tardes, suposo. Estic força satisfeta del The End. No del tot, però vaja... És que posar un The End amb sorpresa final és difícil ;)

ramon ha dit...

Sempre he admirat la filosofia budista, i no en sóc pas, almenys que jo sàpiga. Volem seguretat per a tot, i no hi ha res més insegur que viure la vida. Sorpreses, desenllaços inesperats, contratemps... ens posen a cent. Viure la vida és això: un continu de troballes i de pèrdues, deixar-se endur pel corrent, sense resistència. Això sí, duent conscientment el timó.
Ara no sé què volia explicar...
(Afegitó: per això les companyies de seguros es fan d'or. Seguretat, seguretat, seguretat)

isnel ha dit...

Per no saber què volies explicar, ramon, t'expliques la mar de bé.
;)
Encara que, efectivament, jo tampoc tinc la més remota idea del que em deuries voler explicar.
Petons!