dimecres, 30 de juny del 2010

Ensurt


Aquesta tarda he estat tres hores sense llum. I m'he muntat la pel·lícula: que si, amb la calor, la gent estira més del compte per fer anar l'aire; que si les línies encara estan tocades de la nevada; que si potser un foc ha tallat els cables; que si ja hi tornem a ser... Perquè la nevada del 8 de març va ser espectacularment bella, sí, i a casa semblava que havíem entrat a Lapònia per la porta gran. Però vam estar sis dies sense llum, sis! Que vol dir, a més d'estar a les fosques, sis dies sense electrodomèstics grossos (rentadora, rentaplats, forn, nevera, congelador...) ni petits (minipímer, cafetera, torradora, microones...), sense calefacció, sense ordinador, sense televisor, sense aigua calenta, sense recarregador de mòbil... Em vaig fer un fart de cuinar per aprofitar tot el que tenia al congelador, perquè jo encara cuino amb cuina de gas, i sort que en vaig tenir! Tot i així, vaig haver de llençar un munt de menjar. Van ser sis dies d'espelmes, de transistor amb piles i de muntanyes de mantes. Sis dies d'observar un paisatge diferent, esplèndid, però també incòmode i glaçat. Sis dies de tenir les gates a dins a totes hores. Sis dies de protestes contínues a l'Ajuntament ("On redimonis és, aquest generador que ens ha de donar llum al veïnat i que diuen que fa tres dies que ve cap aquí?"), a fecsa-endesa i la mare que la va parir, i a la fragilitat del progrés. Sis dies de precarietat que vam dissimular amb lectures tranquil·les i jocs d'interior per intentar convèncer'ns que, sense llum, també hi pot haver vida. Però no. Perquè, en aquest sentit, ja hem passat el llindar del no-retorn, i no estem preparats en absolut per viure a les fosques. I aquesta tarda, amb el cor encongit, me n'he anat a regirar calaixos a la recerca de les restes d'espelmes dels dies de la nevada, per si tornava el malson. Però només ha estat un ensurt. Un ensurt amb gust de neu.

dimarts, 29 de juny del 2010

Que hi ha algú?

Llums, garlandes, coets, foc, crits, música, cava, llum de lluna, desitjos (in)confesables, nit, amics, ball, espelmes, temps (temps!). El primer tast de l'estiu. I, al cap de pocs dies, un correu que et convida a llegir un comentari en un blog. Uf. El blog. Una glopada de records i tot es barreja: l'estiu, els riures, les nits, les espelmes, el temps i les confidències virtuals. I aquelles muntanyes d'hores deixant pessics de pensament als blogs més amics. I tanta, tanta companyia que trinxava tants espais de solitud. I una pregunta: que hi ha algú, encara?