diumenge, 31 d’agost de 2008

Simplement... plof!


Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Misteris


L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.



dijous, 14 d’agost de 2008

Vacances monotemàtiques

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).