Em tens. Et tinc. Em tens la vida, passejada pels racons de pedra, per les ombres verdes, pels reflexos d'aigua. Em tens els records, que es gronxen, com ànimes petites, pels carrers estrets, per les branques centenàries, pels ponts que emmarquen les cases pintades. Em tens amb fred, i amb pluja, i amb sol. Em tens la veu. Em tens les mans. Em tens el cor. I et tinc. Et tinc quan ric i quan corro. Et tinc quan m'arrossego. Et tinc a grapats quan no tinc res més. Et tinc i m'agrada. M'agrades. M'agrada tenir-te. I que em tinguis. M'agrada que m'expliquis d'on vas sortir, què amagues, què mostres, què sents. M'agrada que m'escoltis quan t'explico d'on vaig sortir, què amago, què mostro, què sento. Com més m'endinso en tu, més m'agrades. Com més t'endinses en mi, més t'estimo.
24 comentaris:
Ah, Girona és un amor retrobat i recurrent, de tant en tant.
Bones festes!
Girona només l'he vista de passada sense aturar-m'hi,haurem de posar-hi remei.
És difícil no tenir Girona al cor... Enamora a primera vista. Que vagin bé les fires! :)
Quina ciutat més bonica i misteriosa, m'ha vingut al cap aquell poema de Sagarra (Girona a la tardor), cito de memòria, potser faig alguna relliscada:
Sota del pont camina l'aigua trista/ és l'aigua de la pluja de Tots Sants/ el cel és blau i rosa i ametista/ hi ha un or de fulles pels camins forans...
De petita tenia un oncle capellà a Sant Fèlix i l'anàvem a veure de tant en tant, tot ha canviat força també, a Girona, com a Barcelona, però l'encant persisteix.
preciós!
bones festes, bonica! tinc molts bons records a Girona!
Girona aimada!
;)
Gràcies, pere. Però justament per les festes és quan menys m'agrada. És un caos total!
I tant, violant! Quan tinguis un moment, passa i anirem a donar-hi un volt, d'acord? :)
Gràcies, bitxo, però per les Fires, com deia a en Pere, m'estimo més mirar-me-la de lluny. És com si no enamorés tant. ;)
Ostres, quines imatges més boniques, i quines paraules! M'ha encantat!
Un beset, i bones .
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.
La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.
Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.
Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.
Gairebé l'has clavat, Júlia ;)
Una abraçada!
De debò, dèric? Ostres... Gràcies.
Me n'alegro, nimue, de debò! Un beset.
Una sardana molt bonica, ramon, sí senyor :)
Hola ainalma!! Com va la veu? Cuida't, i gràcies, bonica!
Quan era (més) jove havia pujat molt sovint a Girona...
Tenia unes amistats i, fins i tot, una mig novieta, res seriós...
Jo tindria... 19, 20 anys... perquè recordo haver pujat amb R6 del meu germà i "L" al darrera...
Crec que un japonesos han de tenir una foto meva tocant la guitarra, amb aquesta colla, per un carrer del Call...
Ara fa uns quants anys que no m'aturo a passejar per ella...
I sempre he pensat que no em costaria gens, viure a Girona. Té quelcom que m'atrau i m'encisa...
Les teves paraules, com sempre Isnel, precioses.
ÉS preciós, Isnel. Ahir et comentava que, com que sóc gironí d'adopció i, cada dia més, per devoció, sovint sento una certa recança que no sé explicar bé: em sento foraster en els records més preuats, els de la infantesa, que tenen un altre escenari i, al mateix temps, em sento molt lligat a aquesta ciutat, perquè és l'escenari, preciós i encisador, de la meva vida actual i ja no sabria canviar-la per un altre. Un petó de fires, bonica.
A mi també m'agrada molt Girona, té un encant especial, de fet aquesta setmana anem a Girona a dinar i l'endemà sortim cap a París... una mena d'aperitiu que bé podria ser plat principal.
t-nes d p-tons
No costa gens, barbollaire, viure a Girona, ni passejar-hi, ni encantar-s'hi, gens ni mica. Fa temps que no hi visc, però hi vaig néixer, hi vaig créixer, hi vaig... (en fi, hi vaig tot!), hi treballo i hi tinc la família, o sigui que és com si no me n'hagués anat mai. De fet, segurament no podria.
(Potser la foto dels japonesos volta per internet. Ja ho has mirat? ;)
I pobre de tu, omar, si la canvies per una altra! Pobre de tu! Fins diumenge!!!! ;) (O fins divendres?)
Voltaire!!!! Has tornat!!! Ostres. Doncs res, que dinis a gust a la ciutat dels quatre rius i molt bon viatge a la de la llum! Un petonàs!!! :)
I a mi m'agradà conéixer-te com si fos la primera vegada que tenies una cita amb un xic de València i que em seduires amablement i dolça, que em tragueres a passejar pels teus carrer, que em mullares els ulls d'humitat de segles i m'omplires els oïts de mercés i d'accents que no havia escoltat fins aleshores. Diuen que les ciutats viuen si la gent les vius , jo et vaig viure amb gent que et viu, potser per això també t'estime.
Bones festes a tots :) besets molt dolços de fires i de mercats :)))
Joan... Ostres, aquella primera cita, ostres... En aquell banc de pedra de la plaça de la Independència, o dels cines, o de Sant Agustí. Una plaça amb tres noms, perquè triïs el que més t'agrada. Mercés -;)- pel record, per l'estima, per tot. Sé que has tornat i ho celebro moltíssim. Estarem en contacte, em sents? Un petó molt molt dolç... :)
Publica un comentari a l'entrada