diumenge, 31 d’agost de 2008

Simplement... plof!


Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Misteris


L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.



dijous, 14 d’agost de 2008

Vacances monotemàtiques

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).

dijous, 24 de juliol de 2008

Suavitat


Sentir la suavitat d'una pell damunt de l'altra, esbandir l'aspror de carícies massa brusques, evocar moments únics, besar-te i esperar un retorn -tendre, suau, enyorat-, tancar els ulls i sospirar -sospir profund, de desig intens-, reseguir el cos nu, buscar-te, flairar-te, demanar pessigolles lleugeres, i somriures de petites felicitats, i pessics de plaer...
ALGÚ EM POT DIR COM CARAM ES FA PERQUÈ LES TOVALLOLES NO PERDIN LA SUAVITAT DEL PRIMER DIA?????????????????

dijous, 10 de juliol de 2008

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Bàrbars


Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.

divendres, 13 de juny de 2008

Gràcies, deric!

Primer de tot, per acceptar.
Després, per tot el que vas dir. Uf.
I per com ho vas dir.
I perquè vas fer que l'estona que vam passar a la llibreria fos plena de complicitats entranyables i de bells records.
I perquè ets una gran persona.
I un grandíssim amic.


(Que guapo que estaves i que bé que vas parlar, ostres!)

Amics, llibres, un presentador excel·lent, algú que et demana que rememoris la gènesi, el procés, l'evolució i la plasmació d'una petita creació literària destinada a uns petits grans lectors... Tot plegat ajuda a espedaçar boires massa persistents i a pensar que encara ets una mica a temps d'una mica de tot.

Moltíssimes gràcies, deric! De tot cor.



dimarts, 20 de maig de 2008

Fragilitat

Sembla mentida, pensa la Isnel, que a aquestes alçades de la vida encara tingui la sensació que tot al seu voltant està en construcció. Una construcció tan fràgil que el vent, o una pluja una mica massa violenta, pot tirar-ho tot a terra abans no s'hagi acabat de construir res. Llavors, als seus peus, només hi veurà uns quants taulons trinxats i uns pals prims retorçats. I no sap pas si tindrà humor, ni ganes, ni forces, per començar res de nou.



diumenge, 4 de maig de 2008

Spitalet





Divendres 25 d'abril. Faig temps pel centre d'Hospitalet entre visita i visita a escoles. Aprofitaré per anar a dinar amb una amiga (que molts de vosaltres coneixeu per un blog immensament famós i terriblement entranyable que fa temps que manté en stand bye i que tots enyorem una barbaritat). Com enganyen aquestes ciutats de l'àrea metropolitana! No m'havia passejat mai per L'Hospitalet d'aquesta manera (bé, ni d'aquesta manera ni de cap!). Passo per davant de la Casa de la Vila, ensopego amb el mercat, entro en una fleca, em compro un penjoll en una merceria i una llibreta en una papereria per agafar quatre apunts mentre espero la meva amiga. Fa un sol espaterrant de primavera declarada, però a l'ombra hi ha encara un aire fresc amb regust de març. Penso que sembla mentida que estigui passejant per la segona ciutat més poblada del país. Tot és estranyament plàcid, seductorament tranquil.


Dinem en un restaurant de cuina casolana. Una delícia de dinar. Un encant de companyia. Les paraules surten i surten sense parar. Els gestos es trenen sobre un llit de confidències, de sentiments, d'enyorances, de futur, de projectes. El temps passa massa de pressa en aquest migdia tan ple de calidesa.


Un cop a casa, busco L'Hospitalet al Google. Li llegeixo la història, li repasso els personatges (descobreixo la Josefa Casas, la Pubilla de la parada del metro). Trobo el que em deia la meva amiga: el nom de la ciutat prové d'un antic hostal (abans s'anomenaven hospitals) on els pagesos, carregats de fruita i de verdura, feien nit abans d'entrar a Barcelona per anar a vendre a mercat. Fa segles va aparèixer per primer cop en un document l'antecessor del nom actual : Spitalet. M'agrada llegir i conèixer la història dels nostres pobles. És com entrar en un mirall i anar refent el camí d'aquests avantpassats nostres que ens van preparar el present. Llegeixo tot el que trobo sobre l'arribada ingent de persones de tot l'Estat espanyol a les dècades de mitjan segle vint, la construcció anàrquica, la falta de serveis, l'absència de zones verdes, i com els habitants de l'Spitalet van anar rebent com van poder els nouvinguts. Un artista molt lligat a la ciutat, l'Arranz-Bravo, va crear aquesta escultura, Acollidora, en honor d'aquesta ciutat que, malgrat tot, va saber conservar els braços ben oberts per acollir a tothom. Està en algun lloc dels seus carrers. La propera vegada que vagi a L'Hospitalet l'aniré a veure.

Aniré a veure una Acollidora de bronze i em tornaré a trobar amb la dolça i màgica patrona d'una nau enyorada que gairebé du el nom de l'escultura.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Telegrama

L'Oleguer ja té dos anys. stop. Està bitxo, bitxo, bitxo. stop. És un lladre del meu temps. stop. I jo que em deixo robar. stop. Entremig, Sant Jordi, compromisos, signatures, alguna enrabiada, alguna decisió dràstica (no aniré mai més a signar el dia de Sant Jordi si em posen al costat d'un mediàtic) que segurament reconsideraré. stop. O no. stop. I visites a escoles, moltes visites a escoles, moltíssimes visites a escoles i instituts. stop. Badalona, L'Ampolla, Hospitalet, Balenyà, Esplugues, Palafrugell, Sant Vicenç dels Horts, Barcelona (potser una dotzena ben bona), Lleida, Montornès del Vallès, Martorell, Begur, Salou, Breda, Sarrià de Ter, Girona (unes quantes), Premià de Mar, Vaquerisses, Sant Feliu de Llobregat, Quart, El Vendrell, Arenys de Mar... stop. I preguntes, i somriures, i dibuixos regalats, i signatures (aquí sí) als llibres rebregats, i olor de nen a les escoles, i patis, i cafès amb els mestres, i molta tendresa, molta, i molta lectura a les escoles encara que hi hagi qui no s'ho creu. stop. I quilòmetres i quilòmetres de carretera per tot el país. stop. I un invent (descobert tot just aquest any) que em meravella: el GPS. stop. S'ha acabat preguntar per l'escola a l'entrada de cada poble o ciutat. stop. "Ja heu arribat" diu la veu del GPS. stop. I no li faig un petó perquè em fa vergonya. stop. Però l'hi faria amb un gust... STOP.
Ai, me'n descuidava: i poca estona (massa poca estona) per al blog. Ho sento. Però tot arribarà. Petons. STOP i fora.

dissabte, 22 de març de 2008

Quin gust!


Quin gust de cel! I de núvols! I de pluja! Quin gust de tarda! Quin goig d'aigua en aquest Dia de l'Aigua, que sembla que ens ha volgut donar el gust de tastar-la després de tants de dies de fer-se pregar!
I quines baralles a pertot per tenir-ne més! Els de la Cerdanya amb la mosca al nas, els pagesos de l'Empordà traient els tractors a la carretera, els ajuntaments prohibint regar els geranis del balcó i els fabricants de piscines pensant a què es dedicaran a partir d'ara.
L'altre dia vaig canviar l'aigua d'un gerro amb mitja dotzena de roses i uns quants clavells, però en lloc de llençar-la per l'aigüera com feia sempre vaig aprofitar-la i vaig regar un parell de "pensaments" comprats d'estranquis i plantats amb nocturnitat i traïdoria en una jardinera del porxo, no fos cas que algun veí em veiés i em denunciés. I ja fa dies que aprofito també la de bullir les verdures, la pasta o l'arròs per al mateix objectiu. I és que no em sé imaginar la casa sense plantes o el jardí sense flors. Hi ha qui diu que no podria viure sense música, o sense anar de compres, o sense cotxe, o sense mòbil, o sense sortir de viatge de tant en tant. A mi em costaria prescindir de les plantes. M'encomanen una mena de connexió íntima i molt especial amb els boscos, amb el cel, amb l'aire, amb la pluja... M'agrada remenar la terra dels testos, m'agrada plantar, m'agrada podar, m'agrada veure com creixen, com canvien, com busquen la llum, com es repleguen davant d'una calor excessiva o com s'obren sota l'aigua. En el fons, penso, són ben bé com nosaltres, només que nosaltres de vegades ja no sabem com som.
Remenant flors i plantes m'oblido una mica de tot allò que vull oblidar. I buscaré mil maneres de continuar-les regant. Conscient, això sí, que l'aigua serà, cada dia més, més i més difícil de trobar.
Quin gust de tarda, tu!

divendres, 22 de febrer de 2008

No en sé

Me n'he adonat al taller de guions. No sé pensar en equip. No sé escriure en equip. No sé crear en equip. No sé treballar en equip. En equip, em bloquejo. Quan estem en equip, totes les idees dels altres em semblen fantàstiques i a mi no me'n surt cap. Ni de fantàstica ni de no-fantàstica. Res. En blanc. Un desastre. Un pànic increïble. Serà la conseqüència de tants anys de pensar i d'escriure tota sola? O és que potser sóc una solitària sense remei? Tant si és una cosa com una altra, el meu futur com a guionista té els dies comptats. Perquè els guionistes, ens diuen al taller, n'han de saber molt, de treballar en equip, perquè les idees i els arguments avancin. Però a mi, les idees i els arguments m'avancen a casa, quan estic tota sola, amb la meva tassa de cafè i el meu paquet de John Player Special, perdent de tant en tant la vista cap al finestral que dóna al Montseny, amanyagant el cap de la Neu quan em puja a la falda per tafanejar què faig i sabent que tinc per endavant tot el temps del món. Els guionistes han de saber treballar en equip i jo no en sé gens.

(Però potser se'n pot aprendre).

dissabte, 9 de febrer de 2008

I ara, guions!










Volia parlar d'un fàstic que tinc a dins ja fa dies, quan sento parlar a uns senyors -molt savis ells, molt entesos en tot, molt generosos, molt "humans"- sobre les mamografies de les noies equatorianes que viuen i treballen aquí, sobre el nou contracte que faran signar als immigrants quan ells manin (Déu i el poble no ho vulguin!) i sobre la llengua vehicular que imposaran a les nostres escoles. Volia parlar de tot això, però em fa mandra. Només els diré una cosa: que això de fer signar aquest contracte als immigrants em sembla molt bé, sobretot si comencen a aplicar-lo a aquells altres immigrants, "tocayos" seus, que viuen i treballen a Catalunya des de fa un munt d'anys i encara no saben ni utilitzen ni s'adapten ni als nostres costums ni a la nostra llengua ni a res de res. Si comencem per aquí, anirem bé. Potser així, per fi, estaré d'acord amb el famós "café para todos". Home, que ja està bé! Que ja n'estic més que tipa que no m'entenguin a casa meva! I ja està. Ja ho he dit.



I ara passem als guions. Doncs sí. M'he apuntat a un curs de guionatgte. Com si tornés a anar a l'escola, el primer dia me n'hi vaig anar amb la meva llibreta i el meu llapis, disposada a escoltar el profe. De bon principi, ens van fer presentar a tots i a escriure en una pissarra el nom d'una sèrie que ens hagués agradat molt. Hi va sortit de tot: des d'S'ha escrit un crim fins a Dallas, passant per El cor de la ciutat, Allò allò, Hotel Fawlty, Plats bruts i Els Ropper. Jo vaig triar A dalt i a baix. Però, si m'haguessin deixat posar-ne més, segurament hauria afegit Jo, Claudi, L'escurçó negre, Gent del barri i Carson i Carson advocats.



Vaig triar A dalt i a baix perquè em sembla que em ve d'aquí l'obsessió que tinc per poder tenir algun dia un majordom. A part, és clar, de la impecable actuació de tots els actors i actrius, l'excel·lent ambientació tant històrica com quotidiana de la vida anglesa del primer terç del segle vint, l'elegància i idoneïtat dels diàlegs, el dibuix dels sentiments, l'arrodoniment de cada capítol... Però sobretot això: el majordom. Quina enveja, mare meva, tenir una persona que s'ocupa de tu, dels teus i de la casa tot el sant dia sense demanar-te res, o ben poc, a canvi!



M'agrada això dels guions. Sense ser Déu, jugues a ser-ho: poses (fas aparèixer) i treus (elimines) tots els personatges que et ve de gust. De vegades m'agradaria que la vida fos això: un posar i treure personatges al teu aire, segons més et convingui. Amb un bon majordom al costat, això sí, que et posi les coses més fàcils i senzilles.


dissabte, 12 de gener de 2008

Deuen ser els astres...

... que en aquest començament del 2008 se m'han posat tots (o gairebé) en línia. Un llibre nou en una editorial que s'estrena, la proposta de traduir-me'n un al castellà (oh, miracle!!!), les galerades d'un altre corregides aquests últims dies, una editorial que insisteix a publicar-me'n un que va quedar finalista no fa pas gaire (un que vaig escriure aquest estiu, gairebé en directe des d'aquest blog), la propera publicació d'un que sí que va guanyar un premi, el segon d'una sèrie que espero i desitjo que sigui llarga, llarga... i, a mig fer, un que m'emociona especialment. I, després, hi ha l'agenda: gairebé trenta visites programades per escoles i instituts de tot el país, a comentar llibres, a respondre preguntes, a constatar que els nens i els joves, ni que sigui per obligació, continuen llegint, a omplir-me de ganes fins a rebentar de continuar lligant històries, pescant arguments, pinzellant personatges, inventant-me finals, arrodonint començaments.

Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.

A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).

I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.

Però sempre tindrem el blog...