divendres, 14 de setembre de 2007

Els tendres capvespres d'ara i d'abans


Rememores aquelles nits de fa tants anys, asseguda al llit petit amb un conte a les mans. L'habitació feia olor de sabó i de xampú, com tota la casa. I per terra hi havia un escampall de joguines, de llàpissos, de cotxes a mig muntar. Les cortines tenien dibuixats uns paraigües verds molt petits (si les busquessis, encara les trobaries en algun racó d'armari). Els bessons, al ritme de la teva veu, aclucaven els ulls a contracor. De mica en mica, el cap els rossolava pel coixí i la respiració agafava el ritme dels cors adormits.
No recordes, però, si el cansament era el mateix que ara. Potser, vint-i-tants anys enrere, no era tan acusat. O potser els bessons eren més tranquils que aquest trasto d'ulls blaus que corre, s'enfila, salta, cau, s'aixeca, i corre, i s'enfila, i salta, i cau, i s'aixeca, i torna a córrer, i a enfilar-se... No recordes si tenies les mateixes ganes que ara que arribés el capvespre, quan la casa, de sobte, recupera el silenci, i els gats surten dels seus amagatalls, respirant tranquils per fi, i les joguines s'aturen, i els contes es tanquen. I tu surts al porxo. I respires fondo. I contemples aquest cel encès. I et notes tendra. D'una tendresa gran i profunda, amb olor de sabó i de xampú, pintada de coses que s'haurien d'haver fet i encara estan per fer, i d'altres que no sabies ni que faries i t'hi has passat el dia, com descobrir el tractor al camp de sota casa, dir adéu a tots els avions que s'han enlairat durant la tarda, buscar el comandament a distància del televisor pels armaris de la cuina, pel cubell de les escombraries i pel piló de roba per rentar, perseguir formigues per tot el jardí o fer bombolles de sabó sota el roure. Et notes plena d'aquesta tendresa tan especial que t'abraça quan tens un trasto petit per casa que no para. També et sents cansada. Però la tendresa guanya.

18 comentaris:

barbollaire ha dit...

"La tendresa del silenci
dels teus somnis.
Acaronat-me els capvespres,
amb tots els colors
del mar què,
el teu esguard,
ha pintat
amb aquarel·les dolces
al meu dins..."


disculpa el meu atreviment...
de vegades sóc un xic arrauxat...
i al llegir-te he vist aquestes imatges que, òbviament, tu saps dibuixar molt millor que jo...

gràcies per fer-nos còmplices de tanta dolçor (i cansanci ;¬))

amb el teu permís...
un petó, petit i dolç. :¬)**

isnel ha dit...

Una rauxa molt dolça, també, barbollaire... ;)
Bon cap de setmana i bons capvespres de tots colors! :)

bitxo ha dit...

mmm... un sentiment tan preciós, la tendresa. M'he sentit molt identificada amb el que has escrit, isnel (escrit amb tanta genialitat que les paraules supuren tota la tendresa del moment). És clar, jo també tinc un trasto petit que sembla que no se li hagin d'acabar mai les piles. Disfruta-ho :)

ramon ha dit...

"la tendresa guanya" tens totes les respostes que et calen, Isnel. El cansament, la tendresa, el cel encès... no són ni més ni menys que abans, simplement són diferents, i cam a tals els gaudeixes ara. Perquè és ara que vius plenament el que cada dia t'ofereix.
I ens ho expliques com només tu saps fer-ho...

Ainalma ha dit...

I tant, que la tendresa guanya. Una mirada del petit, un petó, una abraçada, un moment de complicitat, molts per a gaudir... Això no té preu, és una cosa de què ningú no hauria d'estar privat.

Que bonic tot plegat, xe, i que bonica la paraula "tendresa".

Un beset!

isnel ha dit...

És que no s'acaben mai, bitxo, les piles dels trastos petits!!!! Només quan dormen ;)

isnel ha dit...

És que no hi ha temps per viure gaire res més, ramon. Els dies són plens a vessar ;)

isnel ha dit...

Oi que sí que és maca, ainalma? Vull dir la paraula: tendresa. En castellà també m'ha agradat sempre molt: ternura. En francès és gairebé igual que en català: tendresse. I ara ho he buscat en llatí i saps com és? amor-amoris o bé caritas-caritatis, però en un sentit d'afecte: caritas liberorum és amor als fills.
Un beset tendre!! :)

nimue ha dit...

deu ser bonic i estrany al mateix temps... se'm fa difícil d'imaginar. Què deu ser semblant per a les que no som mamis?

isnel ha dit...

Res, nimue.
Les que no sou mamis tindreu molts altres moments de tendresa. I de cansament. I de tot el que expliquem les que ho som.
Però (de molt bon rotllo, eh?) no hi ha res com això.
Un beset!!!

el Lloro ha dit...

Isneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Això és amor de mare, oiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii???
Ja ho havia sentit dir, jaaaaaaaaaa!!! Tontariae maternalis, en deien, en llatí, em semblaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Oleguereeeeeeeeeeeeeeeeeet!!! Vigila que no se't fongui, un dia d'aquests, la mare, seeeeeeeeeeeeeeeeeents??? Sííí, és que de vegades les mames es fonen com si fossin cera calenta, i encara et tocarà passar la baietaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

acollida ha dit...

Lloro, sisplau!
Amb el post tan bonic que ha escrit la Isnel, i tu vas i li deixes un comentari... El teu comentari sí que sembla una baieta de cuina, rei!

el Lloro ha dit...

I tu sembles el Partenon actuaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!! Ruïna, que ets una ruïnaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

isnel ha dit...

Tontaiae maternalis, lloro??? Vols diiiiiiiiiiiiiiiiiir??? Ho hauré de mirar al diccionari. No sé, no sé...

isnel ha dit...

Bon dia, acollida!!! Uf, com m'agrada que passis per aquí! Sobretot després de la visita-sorpresa del lloro parlant llatí!

isnel ha dit...

Lloroooooo!!! A casa meva no s'insulta a ningú, entesoooooooooos??????????? I fuig d'aquí, baieta de cuina!!! juàjuàjuàjuà! Baieta de cuina, que booooooo!!!!

nimue ha dit...

m'ho imaginava, Isnel! ;)

isnel ha dit...

;) nimue!