dijous, 24 de juliol de 2008

Suavitat


Sentir la suavitat d'una pell damunt de l'altra, esbandir l'aspror de carícies massa brusques, evocar moments únics, besar-te i esperar un retorn -tendre, suau, enyorat-, tancar els ulls i sospirar -sospir profund, de desig intens-, reseguir el cos nu, buscar-te, flairar-te, demanar pessigolles lleugeres, i somriures de petites felicitats, i pessics de plaer...
ALGÚ EM POT DIR COM CARAM ES FA PERQUÈ LES TOVALLOLES NO PERDIN LA SUAVITAT DEL PRIMER DIA?????????????????

dijous, 10 de juliol de 2008

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Bàrbars


Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.