divendres, 22 de febrer de 2008

No en sé

Me n'he adonat al taller de guions. No sé pensar en equip. No sé escriure en equip. No sé crear en equip. No sé treballar en equip. En equip, em bloquejo. Quan estem en equip, totes les idees dels altres em semblen fantàstiques i a mi no me'n surt cap. Ni de fantàstica ni de no-fantàstica. Res. En blanc. Un desastre. Un pànic increïble. Serà la conseqüència de tants anys de pensar i d'escriure tota sola? O és que potser sóc una solitària sense remei? Tant si és una cosa com una altra, el meu futur com a guionista té els dies comptats. Perquè els guionistes, ens diuen al taller, n'han de saber molt, de treballar en equip, perquè les idees i els arguments avancin. Però a mi, les idees i els arguments m'avancen a casa, quan estic tota sola, amb la meva tassa de cafè i el meu paquet de John Player Special, perdent de tant en tant la vista cap al finestral que dóna al Montseny, amanyagant el cap de la Neu quan em puja a la falda per tafanejar què faig i sabent que tinc per endavant tot el temps del món. Els guionistes han de saber treballar en equip i jo no en sé gens.

(Però potser se'n pot aprendre).

dissabte, 9 de febrer de 2008

I ara, guions!










Volia parlar d'un fàstic que tinc a dins ja fa dies, quan sento parlar a uns senyors -molt savis ells, molt entesos en tot, molt generosos, molt "humans"- sobre les mamografies de les noies equatorianes que viuen i treballen aquí, sobre el nou contracte que faran signar als immigrants quan ells manin (Déu i el poble no ho vulguin!) i sobre la llengua vehicular que imposaran a les nostres escoles. Volia parlar de tot això, però em fa mandra. Només els diré una cosa: que això de fer signar aquest contracte als immigrants em sembla molt bé, sobretot si comencen a aplicar-lo a aquells altres immigrants, "tocayos" seus, que viuen i treballen a Catalunya des de fa un munt d'anys i encara no saben ni utilitzen ni s'adapten ni als nostres costums ni a la nostra llengua ni a res de res. Si comencem per aquí, anirem bé. Potser així, per fi, estaré d'acord amb el famós "café para todos". Home, que ja està bé! Que ja n'estic més que tipa que no m'entenguin a casa meva! I ja està. Ja ho he dit.



I ara passem als guions. Doncs sí. M'he apuntat a un curs de guionatgte. Com si tornés a anar a l'escola, el primer dia me n'hi vaig anar amb la meva llibreta i el meu llapis, disposada a escoltar el profe. De bon principi, ens van fer presentar a tots i a escriure en una pissarra el nom d'una sèrie que ens hagués agradat molt. Hi va sortit de tot: des d'S'ha escrit un crim fins a Dallas, passant per El cor de la ciutat, Allò allò, Hotel Fawlty, Plats bruts i Els Ropper. Jo vaig triar A dalt i a baix. Però, si m'haguessin deixat posar-ne més, segurament hauria afegit Jo, Claudi, L'escurçó negre, Gent del barri i Carson i Carson advocats.



Vaig triar A dalt i a baix perquè em sembla que em ve d'aquí l'obsessió que tinc per poder tenir algun dia un majordom. A part, és clar, de la impecable actuació de tots els actors i actrius, l'excel·lent ambientació tant històrica com quotidiana de la vida anglesa del primer terç del segle vint, l'elegància i idoneïtat dels diàlegs, el dibuix dels sentiments, l'arrodoniment de cada capítol... Però sobretot això: el majordom. Quina enveja, mare meva, tenir una persona que s'ocupa de tu, dels teus i de la casa tot el sant dia sense demanar-te res, o ben poc, a canvi!



M'agrada això dels guions. Sense ser Déu, jugues a ser-ho: poses (fas aparèixer) i treus (elimines) tots els personatges que et ve de gust. De vegades m'agradaria que la vida fos això: un posar i treure personatges al teu aire, segons més et convingui. Amb un bon majordom al costat, això sí, que et posi les coses més fàcils i senzilles.