dissabte, 29 d’agost del 2009

Llum de lluna

I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos.

Semblaven criatures.

Criatures tocades per la llum de les falses llunes.

Criatures bressolades per una brisa lleugera de felicitat en una nit d'estiu plena de màgia i d'innocència.

Criatures que es resistien a creure que un mail anònim els espatllaria la nit de Mart.




dimecres, 26 d’agost del 2009

Mart


Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.
I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":



"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

divendres, 14 d’agost del 2009

Parar la taula










"Si vols, vinc abans i t'ajudo a parar la taula", li diu sempre un o altre. Però la Isnel és categòrica: "Si vols venir abans, vine, però la taula ja estarà parada". Li agrada agafar-s'ho amb temps i fer-ho sola, com un ritual: triar les estovalles, el color dels plats, el de les copes, les espelmes... Calcular si ha de ser una taula gran o una de més íntima... Tallar quatre flors del jardí i engiponar un ram baix, que no tapi les cares... Treure cadires, repartir-les...

Un dia hi posa copes de colors. Un altre, les de vidre transparent. Un dia triarà el blau com a fil conductor. Un altre, els colors de la terra. Depèn. Depèn de qui vingui, del menjar que ha preparat, del motiu del sopar, del temps que fa, de l'ànim del seu cor...

Però li agrada. Li agrada preparar sopars, tenir els amics asseguts al voltant i, sobretot, parar la taula. Sola. Encara que hagi de traginar taules accessòries des del garatge o repassar les estovalles amb la planxa al cor de la tarda més calorosa de l'estiu.

El sopar ja està fet (un altre dia parlarà de com tria els menús, de les hores que es passa a la cuina, de la desconnexió tan afortunada que li representa preparar un àpat per a sis, deu, dotze o vint persones, vint amics), i ara toca parar la taula. Preparar un ambient. Mimar els detalls. I esperar.