dissabte, 31 de juliol de 2010

S'ha acabat (?)

Tant me fa que sigui per voluntat divina, humana o animal. Celestial, nacional o terrenal. Tant me fa. Però s'ha acabat (?). I ara tots cap al teatre, au, o cap al cinema, que s'hi està molt fresquet.

dijous, 15 de juliol de 2010

I et penediràs d'haver nascut banc


Vull fer vacances i dessucar-te! I et penediràs d'haver nascut banc i que algú et deixés abandonat en aquest racó del meu jardí! Aprofita els teus darrers dies de solitud, creu-me. Juga amb les cargolines i les formigues lleugeres, que ben aviat una que jo sé no et deixarà tranquil ni de dies ni de nits. I et farà companyia hores i hores, llegint, escrivint, badant, dormint, jugant, somiant, pintant, desconnectant, descansant, descansant, descansant...

divendres, 9 de juliol de 2010

La manifestació explicada al meu fill de 4 anys (o viceversa)


Fill, què fas? pregunta la mare, en veure que l'Oleguer ha deixat de banda la quarta batalla de "clics" del dia (l'última era la dels cavallers contra els egipcis i han guanyat els egipcis, perquè els cavallers havien perdut totes les seves armes i només els quedava una catapulta feta pols) i els posa tots en fila índia.
Jugo a manifestacions.
I què cridaran els teus "clics", quan es manifestin?
Que s'ha de cridar alguna cosa?
Oh, i tant! S'ha de cridar per demanar allò que volem o per protestar per allò que no volem.
I què cridarem demà?
La mare s'ho rumia un moment, mentre l'Oleguer espera, pacient.
Cridarem que ja n'estem fins els collons!
Ui, has dit una paraulota, mama!
Sí, però demà es pot dir i no passa res.
No passa res perquè diguem collons o no passarà res perquè diguem collons?
La mare, lleugerament aclaparada, s'excusa dient que ha d'anar a fer el sopar o a despenjar la roba dels estenedors. Al cap d'una estona, sent cridar, de lluny: Volem una catapulta nova, collons! Volem una catapulta nova, collons! I, si no ens la doneu, ens la prendrem, collons! I desisteix de dir-li que els "collons" són per demà. Hi ha coses pitjors que dir paraulotes. Molt pitjors.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Flam de formatge

La isnel agafa una terrina de formatge philadelphia, mig litre de crema de llet, un got de llet, mig got de sucre i un sobre de cuallada en pols. Ho barreja i ho passa pel minipímer. Ho posa al foc fins que arrenqui el bull, remenant de tant en tant perquè no s'enganxi. Tot seguit, ho aboca a un motlle gros de flam amb sucre líquid al fons i pels costats. I quan es refreda una mica ho guarda a la nevera unes quantes hores abans de servir-lo. Per anar a taula, el desmotlla i així queda més elegant.


I triomfa!


Ha vist unes quantes receptes semblants per la xarxa, però aquesta, tan senzilla, li surt sempre de primera. El va tastar per primer cop, fa temps, a casa del padrí del nen i se n'ha fet addicta.


(El pròxim dia que el faci, que serà aviat, assegura que el fotografiarà i el penjarà aquí).

dissabte, 3 de juliol de 2010

Bons i dolents

Per a l'Oleguer, al món, només hi ha dues classes de persones: les bones i les dolentes. Per sort, jo sóc (habitualment) de les bones. Però aquella veïna que, cada cop que el veu, li pessiga les galtes, és de les dolentes. Pobra senyora Maria! Segur que el dia que ho sàpiga se li ensorrarà el món. Jo no li ho diré pas. Esperarem que ho endevini tota soleta, oi que sí, Oleguer? Vine, que et posaré una mica de crema hidratant en aquestes galtones tan vermelles, au, vine... i després tornarem a jugar a bons i dolents, jo vull ser el bo, avui, sí, aquest que porta corona de rei. Ah, no? No em toca, avui, fer de bo? Ho vols ser tu? Doncs au, res, jo seré el dolent. Però tampoc et creguis que els reis sempre són els bons, eh? Que consti.


divendres, 2 de juliol de 2010

Brevetat

La isnel s'imposa brevetat en els escrits que pengi durant aquesta nova etapa del blog. Si són breus, pensa, en podré penjar més, o més sovint. I ho intenta:

Avui han obert les portes del mar. I l'oleguer el volia ficar tot en un pam quadrat de piscina de sorra. Però no hi ha cabut. I li ha fet prometre a la isnel que demà ho tornarien a intentar. I la isnel, embriagada de sol i de sal, de temps i de sorra, li ha dit que sí.