dissabte, 22 de març de 2008

Quin gust!


Quin gust de cel! I de núvols! I de pluja! Quin gust de tarda! Quin goig d'aigua en aquest Dia de l'Aigua, que sembla que ens ha volgut donar el gust de tastar-la després de tants de dies de fer-se pregar!
I quines baralles a pertot per tenir-ne més! Els de la Cerdanya amb la mosca al nas, els pagesos de l'Empordà traient els tractors a la carretera, els ajuntaments prohibint regar els geranis del balcó i els fabricants de piscines pensant a què es dedicaran a partir d'ara.
L'altre dia vaig canviar l'aigua d'un gerro amb mitja dotzena de roses i uns quants clavells, però en lloc de llençar-la per l'aigüera com feia sempre vaig aprofitar-la i vaig regar un parell de "pensaments" comprats d'estranquis i plantats amb nocturnitat i traïdoria en una jardinera del porxo, no fos cas que algun veí em veiés i em denunciés. I ja fa dies que aprofito també la de bullir les verdures, la pasta o l'arròs per al mateix objectiu. I és que no em sé imaginar la casa sense plantes o el jardí sense flors. Hi ha qui diu que no podria viure sense música, o sense anar de compres, o sense cotxe, o sense mòbil, o sense sortir de viatge de tant en tant. A mi em costaria prescindir de les plantes. M'encomanen una mena de connexió íntima i molt especial amb els boscos, amb el cel, amb l'aire, amb la pluja... M'agrada remenar la terra dels testos, m'agrada plantar, m'agrada podar, m'agrada veure com creixen, com canvien, com busquen la llum, com es repleguen davant d'una calor excessiva o com s'obren sota l'aigua. En el fons, penso, són ben bé com nosaltres, només que nosaltres de vegades ja no sabem com som.
Remenant flors i plantes m'oblido una mica de tot allò que vull oblidar. I buscaré mil maneres de continuar-les regant. Conscient, això sí, que l'aigua serà, cada dia més, més i més difícil de trobar.
Quin gust de tarda, tu!

13 comentaris:

Deric ha dit...

això mateix deia jo a quii tu ja saps quan tornàvem d'una mini excursió a Roses, deia: "quina pulja més maca!"

Giorgio Grappa ha dit...

Digues que sí, Isnel, que la pluja és un dels espectacles més bonics del món; sobretot, quan plou amb coneixement. Per ací va ploure anit, i això em resulta molt relaxant.

Besets!

Joana ha dit...

Ahir a Girona a part de pluja va calamarçajar i avui ha nevat, poc però he pogut copçar les volves a la cara! Impressionant després de tants de temps sense!

Petitabruixa ha dit...

Isnel, quin gust de llegir-te !!!
Doncs, aquí ens ha plogut tot el mes de Febrer..ja veus, i aquest Març també no ha faltat l'aigua...Moltes confraries no han pogut sortir. Qui ho diria que el Sud se ha convertit en Nord, climatològicament !!!

A mi també m'agrada tocar la Mare Terra. Em sento descansada, positiva, i sempre em meravella el que arriben a crèixer les plantes...

Molts petons amb una mica de fred !!!

Lili,-)

Ramon Aladern ha dit...

Quin gust de cel! i de núvols! i de... vent! :-)
perquè aquí, maca, hi estem abonats, al vent. Però és igual, al meu pare sempre li sentia dir: "que plogui a la muntanya, que l'aigua ja baixarà".
Ah, i avui hem fet una excursió guapíssima, amb els blaus del cel, i el sol i els núvols i el vent. Una preciositat, t'ho dic jo!

elur ha dit...

Ai Isnel... i quina llàstima que no hagi durat més... però quina preciositat de dia que va fer!!!

Per cert, l'aigua de cuinar no va bé per les plantes, si no és que cuines sense sal...

un petó!

nimue ha dit...

doooncs... arriscant-me a ser poc popular diré que a mi no m'agrada gens la pluja, però reconec i accepte que ha de ploure molt perquè se'ns ve una bona al damunt si no... B7s, bonica!

namaga ha dit...

Els pensaments sempre s'han d'anar regant ;) jo sóc com tu necessito flors, embrutar-me les mans de terra

zel ha dit...

Ep, ep, ep, no t'escaquegis del taller de guins, que jo he anat passant a veure si ja tenies peli!!! Jeje, poca broma...sembles contenta!

joan ha dit...

I per ací baix com sempre bufant i bufant el vent (mals vents des de qui ens "comanda" llançant tota mena d'improperis i falsedats i atiant els foc de la guerra de l'aigua). pensant pensant ja fa anys al començament de la primavera aperixia de sobte alguna tronada que et deixaba xop i mullat d'aigua ... ara ja fa temsp que aquestes tronades que eren com una benedicció per al cos i per a l'ànima no apareixen o apareixen malament (tindrà laguna cosa a veure el famós cosí del rajoy?...)
Jo tampoc sabria viure sense música o sense mar i tampoc m'agradaria viure sense flors tan boniques com tu ;) besets besets :)))))

Ainalma ha dit...

Ai, ai, ai... Doncs jo no puc amb la pluja, ni amb els dies grisos: em posen trista. Supose que sóc com les teues plantes, que s'obren al solet!

I, per cert: que en fas perquè estiguen boniques? O, simplement, perquè estiguen? A mi se'm moren sempre... :-(

Mooolts petonets!

Júlia ha dit...

Que gaudeixis de les 'posibles' pluges primaverals!!! Una abraçada, contenta de llegir-te, no et facis esperar tant!

Un fantasma ha dit...

Tens un mail