dijous, 10 de juliol de 2008

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

29 comentaris:

isnel ha dit...

He estat temptada de tancar els comentaris, avui. Però no ho faig. Penso que, ni que sigui des dels nostres blogs, ens hem de fer sentir i fer arribar fins allà on calgui el nostre rebuig a aquesta macabra especulació de vides que fa unes hores ha acabat amb el somriure de nou infants menors de quatre anys enmig d'un desert d'aigua. Per què jo, i tu, i l'altre, podem anar de vacances a (gairebé) tot el món, i aquestes persones s'han de deixar la vida, no ja per anar de vacances sinó per sobreviure? Ja sé que fa anys que passa tot plegat, i que el degoteig de víctimes africanes a les aigües espanyoles és constant, però avui sento la immensa necessitat de parlar-ne. Pels nou infants morts? No seré pas hipòcrita. Segurament és per ells, sí.

gulg ha dit...

Ho he sentit aquest matí a la radio, i m'ha vingut al cap parlar-ne també. Però porto uns dies sent molt egoïsta i no vull permetre que res em tregui la felicitat que estic vivint darrerament. Així que, si no et fa res, penjaré el teu article al meu blog per no fer-me més mala sang escrivint jo (conservant la teva autoria, és clar :P).

Un petonàs!
Marc

isnel ha dit...

M'alegra que estiguis feliç, Marc, de debò. I t'entenc molt bé. Tranquil, penja el que vulguis. Una abraçada molt forta.

Skpe ha dit...

Un amigo común me ha guiado hasta aqui y la verdad es que me alegro, sincero tu sentimiento y verdad que tienen suerte nuestros hijo, y no solo ellos, sino tambien nosotros...Un Abrazo.

Ramon Aladern ha dit...

No sé què més puc dir... subscriure tot el que has dit tu.
Un petó.

Ainalma ha dit...

Deixa'm recomanar-te una cançó que va molt bé amb tot el que has escrit hui, Isnel. Es diu "La patera", i la cantava Ella Baila Sola. No és de les conegudes, però de segur que l'Emule la té amagadeta esperant que la descarregues... I ja em contaràs...

isnel ha dit...

Ainalma, l'he trobat, és aquesta:

mirando fijamente
se ha quedado a la orilla de un lago
que une dos continentes
ahora es sólo cuerpo y mente
su corazón se ha quedado en el barco
donde no cabe más gente

y maldice su suerte
no sabe que ha burlado a la muerte
que el barco que zarpó
cargado de ilusión
no pudo resistir sin capitán y sin timón

pensando claramente
hoy ha juntado todo lo que han ahorrado
sudor de muchas frentes
ya tiene suficiente
pero ha llegado con el tiempo pegado
ya se irá en el siguiente

y maldice su suerte...
y maldice su suerte...

ahora entiende
que el mundo se divide en una mitad
que si llegas vivo te devolverán
que si llegas muerto sólo eres
una noticia más
una noticia más

y maldice su suerte
no sabe que ha burlado a la muerte

y maldice su suerte...
y maldice su suerte...

Uf. Gràcies.

isnel ha dit...

skpe, sí, tenemos suerte, y pienso que también un montón de responsabilidad, escondida por ahí. Un abrazo.

isnel ha dit...

Ramon, aquest vespre posava a dormir l'Oleguer, després de banyar-lo, donar-li el sopar, explicar-li quatre contes, cantar un parell de cançons, i no em podia treure del cap aquesta tragèdia tan bèstia, no podia. El veia a ell i no podia deixar de pensar en els altres. I em veia a mi i no podia de parar de pensar en les seves mares. Maremeva, què estem fent, Ramon? Aquest món és un desastre!

pere ha dit...

No sé si és un privilegiat, Isnel, i com que sé que no t'ho sabré argumentar, no ho faré, i de tota manera tu ja ho argumentes.
Perquè són -i som- els privilegiats els qui des dels nostres privilegis i de l'intent de conservar-los impedeixin -impedim- que els altres se'ns acostin. I sóc pessimista amb els depredadors humans.
Bé, Isnel, ja ho veus, et dic paraules amb poc sentit.

acollida ha dit...

Vols dir que l'estimes menys, Isnel? Vols dir? Em sembla que no. El que em penso que ens passa, a totes les mares d'aquí, és que no podem deixar de tenir remordiments per ser, també nosaltres, unes mares privilegiades. Com els nostres fills.
Tinc una amiga que sempre signa les seves cartes amb aquest convit: "Sigues tu el canvi que vols veure en el món". Em penso que no tenim gaire més opcions.
Una abraçada. I molts petons a l'Oleguer.

isnel ha dit...

Sense sentit, pere? Em penso que no, em penso que en tenen molt, de sentit, les teves paraules. Però, d'altra banda, penso que sí, que els meus fills, i tots els nostres fills, són uns privilegiats i no se n'adonen fins que ja tenen una certa edat. N'hi ha, però, que no se n'adonaran mai. I voldran/voldrem més i més cada vegada, i com més voldran/voldrem més ofegarem les expectatives dels que no han tingut, no tenen i no podran tenir mai res.
No sé si s'ha entès res del que volia dir. Però aquí ho deixo.
Una abraçada, pere.

isnel ha dit...

Potser l'estimació és la mateixa, acollida, però moltes vegades he pensat que no ho sabem fer gens bé, que no els estem preparant prou perquè un altre dia siguin ells els que facin canviar el món. Tampoc sé si m'explico gaire bé. Vols dir que no els donem massa, que no els criem tant entre cotons que acabem cedint a tot el que egoistament reclamen? Jo ja miro que no sigui així, però no sé, no sóc només jo, és la societat, l'escola, la vida d'aquí, que sembla que ens sobri de tot.
(Incís que no té res a veure: m'acabo d'adonar que aquest any se m'ha escapat una data molt important que s'escau a principis de juliol. Si encara hi sóc a temps, moltíssimes felicitats i una abraçada ben gran, guapíssima ;) )

el Lloro ha dit...

L'he atrapadaaaaaaaaaaaaaa!!!
Isneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!! He atrapat la dataaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Té, té, que sí, que segur que encara hi ets a teeeeeeeeeeeemps!!! Encara que jo no m'hi amoïnaria massa, saps per quèèèè??? Eeeeeeeh??? Vols saber on era, la bruixa, en aquesta dataaaaaaaaaa??? A Florènciaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Síííí!!! Amb l'Iniiiiiiit!!! Ho veus, com no valia la pena encaparrar-s'hi, ho veuuuuus???
Smuaaaaaaaaaaaaaaaaaks, wapaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

nimue ha dit...

Impressionant. Sense paraules.
I aviat una altra notícia ocuparà la primera plana i aquests seran oblidats.

KiM ha dit...

Isnel, fa molt de temps que no et llegia pero ma germana m'ha passat el post i m'he emocionat. Que maco i quanta veritat !!!

Molts petons desde molt lluny !!!

KiM

isnel ha dit...

A Florènciaaaaaaaaaaaaaaa?????? I amb l'INIIIIIIIIIIIIIIT????????? Doncs tens tota la raó, lloro, no valia la pena encaparrar-s'hi gens ni mica. Au, ja s'ho faran. ;-D

isnel ha dit...

No sé per què, nimue, però em sembla que aquesta vegada serà diferent. No sé per què... Digue'm innocent.

isnel ha dit...

kim, ostres... sí, quant de temps! Aquell París, eh? Uf. He anat al teu enllaç i no hi ha res. Encara escrius?
Una abraçada ben gran!

Deric ha dit...

Em sento tocat perquè estem preparant les vacances i la nostra preocupació és no saber on anar i mentrestant passen aquestes coses... què dir? ... bé, sí, una cosa: de vegades, preparant les vacances i anat-hi, com vam fer aquell any a Senegal o a Guatemala, encara que estiguem de vacances, al fer-ho d'una forma alternativa als grans touroperadors que els diners se'ls queden ells, dónes una part de la teva riquesa directament a aquella gent, i això et fa sentir més bé. Per exemple, quan vam estar al Senegal i dormiem o menjavem als seus establiments, i amb això contribuïem una mica a compartir amb els senegalesos el nostre i ells el seu, un intercanvi que ens enriquia mútuament.
La solució, com sempre dic, no és que marxin de la seva terra, sinó que al seu país puguin viure feliços i bé, sense miratges occidentals.
No sé si m'explico...

isnel ha dit...

T'has explicat molt bé, estimadíssim deric. I ara et diré una cosa: crec que no hem de deixar de fer (gairebé) res perquè passin aquestes coses, i menys programar un viatge. En tot cas, hem de fer-ho tot: continuar amb la nostra vida (tu i jo sabem que les nostres vides i els nostres pensaments són força respectuosos amb tot i amb tothom i que no llencem pas res per la finestra, sinó ben al contrari)i fer, a més, tot allò que puguem per intentar alleugerir les terribles vides d'altres persones. Potser esriure un post n'és una, potser viatjar i intentar connectar amb la vida de les persones dels països que visitem n'és una altra. Qui té la paella pel mànec no som pas nosaltres, però sí penso que està bé fer-nos sentir de tant en tant i exigir responsabilitats. El que està passant amb aquesta gent és un desastre. Tanta desesperació d'una banda, i tanta frivolitat per l'altra m'enrabia i m'entristeix profundament.
Un petó.

zel ha dit...

Quanta tendresa, certesa, raó, por, pena, alegria, valentia, amor, ...no acabaria els adjectius, em sumo a la carta, evidentment.
Petons

Deric ha dit...

potser no tenim la paella pel mànec però m'agradaria poder-hi fer més

elur ha dit...

Totalment d'acord en tot, menys en això, Isnel:
"Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa."
no, no i no. Li dónes el que tens i el que pots, com tota mare. I l'estimes més del que ningú podrà estimar-lo mai, i d'una manera, totalment incondicional, que no trobarà en ningú més.

No hem triat néixer en la part privilegiada del món, però sí que podem triar què fem amb aquest privilegi. I, per mi, hi ha gestos, que poden semblar petits i insignificants, que són molt grans.

una abraçada, Isnel.

isnel ha dit...

Petons, zel, amb molta, molta tendresa.

isnel ha dit...

Potser algun dia, deric, podrem. Però, mentrestant, ja fem, creu-me. Poc, però sí.

isnel ha dit...

Estic molt d'acord amb això dels gestos, elur. I no hem de parar mai de fer-los. Sobre l'altre tema, continuo pensant que els donem massa. Segurament els estimem igual, és cert. Però els donem massa.
Una abraçada per tu també!

rits ha dit...

Isnel, feia temps que no passava per teu blog i m'ha encantat tornar-ho a fer .
M'ha emocionat molt el teu escrit! El dia que el vas escriure era fora, de colònies amb d'altres nens i nenes privilegiats (encara que alguns no massa, n'hi ha que havent nascut aquí passen per cada realitat....)i ni me n'havia enterat. Aquestes notícies, de vegades, se les emporta el vent quan haurien de sobreviure, sobretot en els nostres cors perquè puguem continuar treballant perquè algún dia tots els nens i nenes tinguin una infància millor.
La filla d'uns amics anava a classe amb un nen arribat en patera (i això era a P-3!), un dia va deixar d'ananr, i no van saber-ne res més.... L'escola va estar intentant localitzar la família, però no la van localitzar... el record d'aquest nen és ben present en l'Abril, els seus pares i tots els que els coneixem. Amb el teu permís els enllaçaré el teu escrit, de ben segur que els agradarà molt.
un petó!

isnel ha dit...

Hola rits! Espero que t'hagin anat molt i molt bé les colònies! Tens raó: hi ha notícies que haurien de sobreviure, m'agrada molt aquesta expressió. Però per desgràcia no és així.
Un petó per tu i per l'Abril.