Se me ha caído una estrella en el jardín

Fa cap a trenta hores que no em puc treure del cap la cançó de la Mari Trini: Porque, a mí, se me ha caído una estrella en el jardín... Bé, de fet no era cap estrella sinó un globus, amb propaganda del restaurant Ca la Marieta de Girona, amb una cistella carregada de persones, em penso que més perdudes que jo si anés amb una planxa de surf al mig de l'Atlàntic. I no era ben bé el meu jardí, sinó el del costat. Però, vaja, l'ensurt no me'l va treure ningú!

Sí, ja podeu riure! Què faríeu vosaltres si estiguéssiu regant tranquil·lament les floretes i les plantetes a quarts de vuit del matí, enmig d'un silenci absolut, com aquell qui diu a mig vestir, i de cop, fregant les teulades i les capçades dels arbres, apareix de sobte un trasto d'aquests, bufant d'aquella manera que sembla que s'acosti un huracà, i aterra com pot a la gespa del jardí del costat de casa teva? Jo vaig anar corrents a despertar el nen i a buscar la màquina de fer fotos. El nen va mirar el globus fregant-se els ulls, mig adormit, i em va preguntar, textualment: que ja fan dibuixos, mama?

Aquest cap de setmana no em busqueu, que tinc feina

Escriure, escriure, escriure, escriure, escriure... Va, vinga, aprofita que el petit no hi és, que l'altre tampoc, que tens la casa per tu sola, que tens aquella història tan ben enfilada, que estàs inspirada, que en tens ganes, que les idees surten, que les paraules es posen tan bé unes al costat de les altres, que no has quedat amb ningú, que no has de preparar cap sopar, que les gates estan tranquil·les, que fa calor però no gaire, que s'acaben les vacances. Oblida't que hi ha un món a l'altre costat de la porta i escriu-ne un de nou. Vint-i-cinc anys escrivint nous mons i encara amb aquestes ganes! Va, vinga, aprofita-ho. I oblida't també de les Gotes. Per un parell de dies no passarà res, dona!

Àlbum de fotos (agost 2010)

La Isnel acaba de passar l'equador de les vacances i fa balanç d'uns dies tranquils a casa, que han desgranat moments sense programació prèvia: tardes amb cels carregats i l'aigua desplomant-se damunt la teulada; les gates i la seva imprescindible companyia; les flors, estufades per un agost humit i fresc; el fill gran ensenyant al petit els misteris de l'equilibri en bicileta; el fill petit jugant amb aigua aprofitant una ullada de sol; i la fidelitat d'aquests ulls blaus a totes hores: mama, mira! mama, vine! mama, escolta! mama, té! mama, agafa'm! Sí, fill, ja miro, ja vinc, ja escolto, ja et tinc! També hi ha hagut sobretaules llargues després d'uns quants sopars sense presses. Postals arribades de l'altra punta del món: Irlanda, Tailàndia, Índia... I moments de baixada en les visites a la tieta ingressada en una residència. La generació de davant, que se'ns en va, pensa, amb un pessic de nostàlgia. I una trucada, avui, avui mateix: la nena ja ha nascut! La neboda de la Isnel l'ha fet tia-àvia per segona vegada. I la Isnel rumia que, mentre la generació de davant se'n va, ja en té dues per darrere. I no pot apartar la vista d'aquest remolí blau que corre per casa com un esperitat, matant viquings i salvant indis, caçant senglars per sopar i revolucionant-li la vida. Potser no ha escrit tant com volia. Ni ha llegit els llibres que s'havia proposat. Ni ha avisat el fuster perquè li vingués a arreglar les tres persianes espatllades. Però tot es farà. Hi ha coses a la vida que passen per davant de totes les altres. I sentir el batec d'aquests quatre anys de vida, de sensacions, de jocs i d'emocions que no paren n'és una. L'altra és preparar el pregó de la Festa Major del poble, que ja és a tocar. O sigui que, fill meu, ja pots anar a caçar senglars pel jardí tu tot solet, que la mama ha dit que sí a una cosa molt important que li han demanat des de l'Ajuntament i necessita temps per pensar què dirà, com ho dirà i quantes tasses de til·la necessitarà abans de pujar al balcó. Sí, sí que em fa il·lusió, però, ostres, tu...

Nits d'estels

Dos sopars, per assegurar el tret. Vint-i-cinc convidats en total. Mantes i coixins a dojo preparats per escampar per la gespa. I una misèria d'estels, amb prou feines mitja dotzena la primera nit. I el primer, el gros, a sobre, se'l va perdre mentre buscava més mantes i més coixins. I la segona nit, res, ni un. Els desitjos d'aquest any a fer punyetes, au! Per culpa dels núvols dels collons! exclama ella. Ui, la mama, què ha dit! exclama el fill.

Comparances

Gràficament, els espais una mica grans sempre els comparen amb un camp de futbol.
I els bolets, amb les monedes.
Aquest l'hem vist créixer dia a dia al jardí de casa, aquesta darrera setmana.
Sempre havia volgut fer aquesta foto.

Dolça solució

Ara ja sé com fer-ho perquè s'empassi un antibiòtic i no mori (jo) en l'intent. Res de trinxar-lo i barrejar-lo amb el menjar (que en fuig com de l'aigua, quan s'ho flaira!); res de ficar-li a la gola ben endins (l'escup com aquell qui res); res de fer-li empassar dissolt amb aigua en una xeringa (acabem renyides una bona estona).
Consell de veterinari que va com oli en un llum: aixafes l'antibiòtic ben aixafat (jo ho faig amb la mà de morter) i el barreges amb unes gotes de mel; ho poses en una cullereta i agafes la gata pels pèls del bescoll; aleshores li empastifes la pota amb l'antibiòtic barrejat amb la mel i, com que no s'ho pot treure només espolsant, comença a llepar i llepar i llepar i au, tot cap a dins en un tres i no res!
A aquells i aquelles que us trobeu amb una gata rebel (o gat, o gos, o el que sigui) a l'hora de prendre's segons què, us ho recomano. De debò.

Els geranis i el barrinador

Els anys que els geranis em floreixen així, és com si jo també m'estufés.
Només em fa por descobrir, un matí qualsevol, mentre els rego o els trec les fulles i les flors pansides, aquella maleïda eruga barrinadora que els xucla per dins i els mata.
Aquest matí se m'ha acudit que, si els geranis fossin Catalunya, el barrinador es podria dir Cope, o Intereconomia, o Madriles, o Españaprofunda, o Felipequinto... Ja sé que no és gaire original. Però és el que fa estar de vacances i tenir massa temps per escoltar bestieses anti-catalanes a la ràdio o llegir-les als diaris... Serà qüestió de posar-se a buscar un bon plaguicida.

S'ha acabat (?)

Tant me fa que sigui per voluntat divina, humana o animal. Celestial, nacional o terrenal. Tant me fa. Però s'ha acabat (?). I ara tots cap al teatre, au, o cap al cinema, que s'hi està molt fresquet.

I et penediràs d'haver nascut banc

Vull fer vacances i dessucar-te! I et penediràs d'haver nascut banc i que algú et deixés abandonat en aquest racó del meu jardí! Aprofita els teus darrers dies de solitud, creu-me. Juga amb les cargolines i les formigues lleugeres, que ben aviat una que jo sé no et deixarà tranquil ni de dies ni de nits. I et farà companyia hores i hores, llegint, escrivint, badant, dormint, jugant, somiant, pintant, desconnectant, descansant, descansant, descansant...

La manifestació explicada al meu fill de 4 anys (o viceversa)

Fill, què fas? pregunta la mare, en veure que l'Oleguer ha deixat de banda la quarta batalla de "clics" del dia (l'última era la dels cavallers contra els egipcis i han guanyat els egipcis, perquè els cavallers havien perdut totes les seves armes i només els quedava una catapulta feta pols) i els posa tots en fila índia.
Jugo a manifestacions.
I què cridaran els teus "clics", quan es manifestin?
Que s'ha de cridar alguna cosa?
Oh, i tant! S'ha de cridar per demanar allò que volem o per protestar per allò que no volem.
I què cridarem demà?
La mare s'ho rumia un moment, mentre l'Oleguer espera, pacient.
Cridarem que ja n'estem fins els collons!
Ui, has dit una paraulota, mama!
Sí, però demà es pot dir i no passa res.
No passa res perquè diguem collons o no passarà res perquè diguem collons?
La mare, lleugerament aclaparada, s'excusa dient que ha d'anar a fer el sopar o a despenjar la roba dels estenedors. Al cap d'una estona, sent cridar, de lluny: Volem una catapulta nova, collons! Volem una catapulta nova, collons! I, si no ens la doneu, ens la prendrem, collons! I desisteix de dir-li que els "collons" són per demà. Hi ha coses pitjors que dir paraulotes. Molt pitjors.

Flam de formatge

La isnel agafa una terrina de formatge philadelphia, mig litre de crema de llet, un got de llet, mig got de sucre i un sobre de cuallada en pols. Ho barreja i ho passa pel minipímer. Ho posa al foc fins que arrenqui el bull, remenant de tant en tant perquè no s'enganxi. Tot seguit, ho aboca a un motlle gros de flam amb sucre líquid al fons i pels costats. I quan es refreda una mica ho guarda a la nevera unes quantes hores abans de servir-lo. Per anar a taula, el desmotlla i així queda més elegant.

I triomfa!

Ha vist unes quantes receptes semblants per la xarxa, però aquesta, tan senzilla, li surt sempre de primera. El va tastar per primer cop, fa temps, a casa del padrí del nen i se n'ha fet addicta.

(El pròxim dia que el faci, que serà aviat, assegura que el fotografiarà i el penjarà aquí).

Bons i dolents

Per a l'Oleguer, al món, només hi ha dues classes de persones: les bones i les dolentes. Per sort, jo sóc (habitualment) de les bones. Però aquella veïna que, cada cop que el veu, li pessiga les galtes, és de les dolentes. Pobra senyora Maria! Segur que el dia que ho sàpiga se li ensorrarà el món. Jo no li ho diré pas. Esperarem que ho endevini tota soleta, oi que sí, Oleguer? Vine, que et posaré una mica de crema hidratant en aquestes galtones tan vermelles, au, vine... i després tornarem a jugar a bons i dolents, jo vull ser el bo, avui, sí, aquest que porta corona de rei. Ah, no? No em toca, avui, fer de bo? Ho vols ser tu? Doncs au, res, jo seré el dolent. Però tampoc et creguis que els reis sempre són els bons, eh? Que consti.

Brevetat

La isnel s'imposa brevetat en els escrits que pengi durant aquesta nova etapa del blog. Si són breus, pensa, en podré penjar més, o més sovint. I ho intenta:

Avui han obert les portes del mar. I l'oleguer el volia ficar tot en un pam quadrat de piscina de sorra. Però no hi ha cabut. I li ha fet prometre a la isnel que demà ho tornarien a intentar. I la isnel, embriagada de sol i de sal, de temps i de sorra, li ha dit que sí.

Ensurt

Aquesta tarda he estat tres hores sense llum. I m'he muntat la pel·lícula: que si, amb la calor, la gent estira més del compte per fer anar l'aire; que si les línies encara estan tocades de la nevada; que si potser un foc ha tallat els cables; que si ja hi tornem a ser... Perquè la nevada del 8 de març va ser espectacularment bella, sí, i a casa semblava que havíem entrat a Lapònia per la porta gran. Però vam estar sis dies sense llum, sis! Que vol dir, a més d'estar a les fosques, sis dies sense electrodomèstics grossos (rentadora, rentaplats, forn, nevera, congelador...) ni petits (minipímer, cafetera, torradora, microones...), sense calefacció, sense ordinador, sense televisor, sense aigua calenta, sense recarregador de mòbil... Em vaig fer un fart de cuinar per aprofitar tot el que tenia al congelador, perquè jo encara cuino amb cuina de gas, i sort que en vaig tenir! Tot i així, vaig haver de llençar un munt de menjar. Van ser sis dies d'espelmes, de transistor amb piles i de muntanyes de mantes. Sis dies d'observar un paisatge diferent, esplèndid, però també incòmode i glaçat. Sis dies de tenir les gates a dins a totes hores. Sis dies de protestes contínues a l'Ajuntament ("On redimonis és, aquest generador que ens ha de donar llum al veïnat i que diuen que fa tres dies que ve cap aquí?"), a fecsa-endesa i la mare que la va parir, i a la fragilitat del progrés. Sis dies de precarietat que vam dissimular amb lectures tranquil·les i jocs d'interior per intentar convèncer'ns que, sense llum, també hi pot haver vida. Però no. Perquè, en aquest sentit, ja hem passat el llindar del no-retorn, i no estem preparats en absolut per viure a les fosques. I aquesta tarda, amb el cor encongit, me n'he anat a regirar calaixos a la recerca de les restes d'espelmes dels dies de la nevada, per si tornava el malson. Però només ha estat un ensurt. Un ensurt amb gust de neu.

Que hi ha algú?

Llums, garlandes, coets, foc, crits, música, cava, llum de lluna, desitjos (in)confesables, nit, amics, ball, espelmes, temps (temps!). El primer tast de l'estiu. I, al cap de pocs dies, un correu que et convida a llegir un comentari en un blog. Uf. El blog. Una glopada de records i tot es barreja: l'estiu, els riures, les nits, les espelmes, el temps i les confidències virtuals. I aquelles muntanyes d'hores deixant pessics de pensament als blogs més amics. I tanta, tanta companyia que trinxava tants espais de solitud. I una pregunta: que hi ha algú, encara?

Llum de lluna

I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos.

Semblaven criatures.

Criatures tocades per la llum de les falses llunes.

Criatures bressolades per una brisa lleugera de felicitat en una nit d'estiu plena de màgia i d'innocència.

Criatures que es resistien a creure que un mail anònim els espatllaria la nit de Mart.

Mart

Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.

I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":

"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

Parar la taula

"Si vols, vinc abans i t'ajudo a parar la taula", li diu sempre un o altre. Però la Isnel és categòrica: "Si vols venir abans, vine, però la taula ja estarà parada". Li agrada agafar-s'ho amb temps i fer-ho sola, com un ritual: triar les estovalles, el color dels plats, el de les copes, les espelmes... Calcular si ha de ser una taula gran o una de més íntima... Tallar quatre flors del jardí i engiponar un ram baix, que no tapi les cares... Treure cadires, repartir-les...

Un dia hi posa copes de colors. Un altre, les de vidre transparent. Un dia triarà el blau com a fil conductor. Un altre, els colors de la terra. Depèn. Depèn de qui vingui, del menjar que ha preparat, del motiu del sopar, del temps que fa, de l'ànim del seu cor...

Però li agrada. Li agrada preparar sopars, tenir els amics asseguts al voltant i, sobretot, parar la taula. Sola. Encara que hagi de traginar taules accessòries des del garatge o repassar les estovalles amb la planxa al cor de la tarda més calorosa de l'estiu.

El sopar ja està fet (un altre dia parlarà de com tria els menús, de les hores que es passa a la cuina, de la desconnexió tan afortunada que li representa preparar un àpat per a sis, deu, dotze o vint persones, vint amics), i ara toca parar la taula. Preparar un ambient. Mimar els detalls. I esperar.

Què s'ha fet d'aquells instants...

Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...

Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.

Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.

La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.

Simplement... plof!

Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.