Aquesta tarda he estat tres hores sense llum. I m'he muntat la pel·lícula: que si, amb la calor, la gent estira més del compte per fer anar l'aire; que si les línies encara estan tocades de la nevada; que si potser un foc ha tallat els cables; que si ja hi tornem a ser... Perquè la nevada del 8 de març va ser espectacularment bella, sí, i a casa semblava que havíem entrat a Lapònia per la porta gran. Però vam estar sis dies sense llum, sis! Que vol dir, a més d'estar a les fosques, sis dies sense electrodomèstics grossos (rentadora, rentaplats, forn, nevera, congelador...) ni petits (minipímer, cafetera, torradora, microones...), sense calefacció, sense ordinador, sense televisor, sense aigua calenta, sense recarregador de mòbil... Em vaig fer un fart de cuinar per aprofitar tot el que tenia al congelador, perquè jo encara cuino amb cuina de gas, i sort que en vaig tenir! Tot i així, vaig haver de llençar un munt de menjar. Van ser sis dies d'espelmes, de transistor amb piles i de muntanyes de mantes. Sis dies d'observar un paisatge diferent, esplèndid, però també incòmode i glaçat. Sis dies de tenir les gates a dins a totes hores. Sis dies de protestes contínues a l'Ajuntament ("On redimonis és, aquest generador que ens ha de donar llum al veïnat i que diuen que fa tres dies que ve cap aquí?"), a fecsa-endesa i la mare que la va parir, i a la fragilitat del progrés. Sis dies de precarietat que vam dissimular amb lectures tranquil·les i jocs d'interior per intentar convèncer'ns que, sense llum, també hi pot haver vida. Però no. Perquè, en aquest sentit, ja hem passat el llindar del no-retorn, i no estem preparats en absolut per viure a les fosques. I aquesta tarda, amb el cor encongit, me n'he anat a regirar calaixos a la recerca de les restes d'espelmes dels dies de la nevada, per si tornava el malson. Però només ha estat un ensurt. Un ensurt amb gust de neu.
La isnel agafa una terrina de formatge philadelphia, mig litre de crema de llet, un got de llet, mig got de sucre i un sobre de cuallada en pols. Ho barreja i ho passa pel minipímer. Ho posa al foc fins que arrenqui el bull, remenant de tant en tant perquè no s'enganxi. Tot seguit, ho aboca a un motlle gros de flam amb sucre líquid al fons i pels costats. I quan es refreda una mica ho guarda a la nevera unes quantes hores abans de servir-lo. Per anar a taula, el desmotlla i així queda més elegant. 
Per a l'Oleguer, al món, només hi ha dues classes de persones: les bones i les dolentes. Per sort, jo sóc (habitualment) de les bones. Però aquella veïna que, cada cop que el veu, li pessiga les galtes, és de les dolentes. Pobra senyora Maria! Segur que el dia que ho sàpiga se li ensorrarà el món. Jo no li ho diré pas. Esperarem que ho endevini tota soleta, oi que sí, Oleguer? Vine, que et posaré una mica de crema hidratant en aquestes galtones tan vermelles, au, vine... i després tornarem a jugar a bons i dolents, jo vull ser el bo, avui, sí, aquest que porta corona de rei. Ah, no? No em toca, avui, fer de bo? Ho vols ser tu? Doncs au, res, jo seré el dolent. Però tampoc et creguis que els reis sempre són els bons, eh? Que consti.
La isnel s'imposa brevetat en els escrits que pengi durant aquesta nova etapa del blog. Si són breus, pensa, en podré penjar més, o més sovint. I ho intenta:
Llums, garlandes, coets, foc, crits, música, cava, llum de lluna, desitjos (in)confesables, nit, amics, ball, espelmes, temps (temps!). El primer tast de l'estiu. I, al cap de pocs dies, un correu que et convida a llegir un comentari en un blog. Uf. El blog. Una glopada de records i tot es barreja: l'estiu, els riures, les nits, les espelmes, el temps i les confidències virtuals. I aquelles muntanyes d'hores deixant pessics de pensament als blogs més amics. I tanta, tanta companyia que trinxava tants espais de solitud. I una pregunta: que hi ha algú, encara?