Hi ha noses que fan llàstima, com la rosa pansida que tens damunt la taula. Hi ha noses de mandra, com veure la rosa pansida i adonar-te que no tens humor de canviar-la per una altra de més fresca. Hi ha noses de desconcert, com adonar-te que no pots canviar d'humor per treure't la mandra que sents quan saps que has de canviar la rosa pansida que et fa tanta llàstima. Hi ha noses de ràbia, quan veus que el desconcert pel teu mal humor et provoca la mandra que t'impedeix fer fora la llàstima en veure la rosa pansida. Hi ha noses amargues, quan t'adones que se sumen la ràbia, el mal humor, el desconcert, la mandra i la llàstima en un matí de diumenge en què tot et fa nosa. I, finalment, hi ha noses sense nom. Com creure't que tot ho fas malament. I que la culpa de tot el que no va bé la tens només tu. I no pas perquè t'ho pensis, sinó perquè t'ho diuen. I, al final, tens tantes noses a dins, amb nom i sense, que no saps pas si trobaràs mai el moment de canviar-les per una rosa ben fresca que t'alegri el cor. I el dia. I la vida.
38 comentaris:
Només et diré una cosa: que qui acusa a algú altre de tenir la culpa de tot, ho fa per amagar la seva pròpia frustració i la seva pròpia i veritable culpa.
Per alguns és més fàcil culpar als demés dels pròpis fracasos que admetre'ls.
Per tant si algú et diu que tu tens la culpa de tot, no en facis cas i canvia la rosa pansida i posa una mica d'alegria a la vida!
ais, les noses!
jo, si estigués per aquí, entraria sigil·losament i faria un canvi perquè no pensessis més en noses ni en culpes ni en res. fet?
Ssttttt... Vine, Olegueret, vine, rei... Ssssssstttt... Mira, mira quina rosa més vermella i més bonica... Ara la tallarem per aquí, veuuuuuus???... Què?... Per la teva mama, ves per qui vols que sigui?, per la dona més ferma de totes les dones que es fan i es desfan... La hi posarem amb aigua a dins d'un gerro ben bonic, i ja veuràs que contenta que estarà, quan la veurààà!!!
I això, l'hi deixarem al costat del gerro amb la rosaaa... Que què éééés??? Una aixada de les grosses!!!... Per arrencar de soca-arrel totes les paraules estúpides que han d'aguantar les dones fermes com la teva mamaaa... Sí, les dones fermes han d'aguantar cada cosa, que si jo manés... Ui, si jo manéééés!!! Ja t'ho explicaré un altre dia, el que jo faria, si manéééééés!!!
Que tot ho fas malament? Que tot ho fas malament? Ui, ara, ui, mira, mira que m'agafa, eh! Quina bestiesa, quina falsetat i quina poca-soltada! Els que t'estimem de debò sabem que això és una mentida com una catedral. Com diu el Lloro, que és molt savi ell, tu ets una dona ferma. I les dones fermes es poden equivocar de vegades, com tota persona humana, però d'aquí a fer-ho tot malament hi ha una distància sideral. I qui no ho sàpiga veure és perquè és un sapastre que, que... Millor deixem-ho... Si tu ets com una gran ram de roses blanques!!!
Isnel, maca: Només vinc per dir-te que la culpa de totes les coses que van bé també la tens tu. Au, torna-ho a llegir, sisplau. I pensa-hi.
I si vols que l'Oleguer i el Lloro et facin la llista de tot el que va bé, te la faran. Trigaran uns quants dies, perquè serà llarga, però te la faran. Oi que sí, Lloro?
Estic fent punxa a la ploma, Capitàààààààààààààààààà!!!
Si et fa nosa la nosa, fora la nosa. De les flors pansides, no em fa tanta nosa la visió de la seva inevitable decadència com l'olor a marcit. Al capdavall, la flor és panseix perquè era viva, una de plàstic mai no ho faria. Bon dia, una abraçada, Isnel, i a posar-ne una de fresca sense mandra!!!!
No sé pas si aquesta és prou fresca, però alegre, segur!
@;--,-'--
Vine, Olegueret, vine aquí, al meu costat, que començarem la llistaaaa... No, no cal que correm però sí que cal fer bona lletra perquè la teva mama la llegeixi béééé. Veiam, som-hiiii:
1. Una casa preciosa, bonica i acollidora, on tothom hi és ben rebuuuut... Veus? Això és culpa de la teva mamaaaa...
2. Els mobles que poblen la casa, tots de fusta massissa, alguns comprats i alguns heretats, però tots posats amb amor, per poder crear un món personal, càlid, el món del que tu ets hereu, Oleguer, sí, sí... Sí, això també és culpa de la teva mamaaaa...
3. Un nen com un sol, ros com un fil d'or, eixerit com un pèsol, rialler i alegre, encuriosit per tot, que es queda quiet, quiet, quan la mama l'encandila amb un conte, dia sí dia tambééé... Quèèè???... Sí, sí, i tant, això també és culpa de la teva mamaaa...
Continuem, vaaaa:
4. Els germans grans del nen petit, grans i bessons, bones persones, tots dos amb una bona feina, tots dos simpàtics, que de tant en tant van a veure la seva mama i li fan ballar el cap amb els horaris que gasten i amb el nombre, de vegades inconcret, de les amistats que els acompanyen; que viuen i treballen una miqueta, només una miqueta, lluny de la casa de la mama però que sempre la tenen present perquè és impossible, impossible, tenir una mama com la que tenen -que és la mateixa que tu tens- i no tenir-la preseeeent!!! Això, veus?, també és culpa de la teva mamaaa (que és la seva, que és la teva, com TV3)...
5. Els contes que esquincen l'aire cada dia, i l'obren, i el baden ben badat perquè tu t'hi puguis abocar i veure mons nous, vides diferents, aventures impensables... I, amb la boca ben oberta et vagis menjant el sopar, o et vagis adormint ben adormidet al teu llit tan flonjo, amb aquella olor tan bona que faaa... Això -tot, tot- també és culpa de la mamaaa...
Espera, que vaig a fer més punxa a la plomaaa... Aixííí... Ja estàààà... Que sí, home, que sí, que ara ho apunto, mira com ho apuntooo:
6. Els centenars, o milers, o milions de gats de totes mides i colors i caràcters i filiacions polítiques que tenen aixopluc i menjar garantit quan tornen, cada vespre, de la dura vida laboral d'un gat. Que la seva vida no sigui tan dura com la d'altres gats, això, també és culpa de la teva mamaaa...
7. Les Gotes d'Isnel, un bloc que té la teva mama i que molta, molta, moltíssima gent, espera que ragi, perquè quan raja una gota, tots ens quedem embadocats de tan i tan bé que fa anar la mama les paraules, de com les sap lligar, de com les sap agrupar, tu cap aquí, tu cap allà, tu encara no, que has de sortir després del punt i seguit. I tots llegim i tornem a llegir la gota que acaba e sortir, una, dues, tres vegades, perquè saps, Oleguer?, llegint el que escriu la teva mama, tots ens sentim millors persones, i millors lloros, perquè formar part del món de la teva mama és una cosa que val la pena, nanooo!!! I, d'això, de fer que el món valgui una mica més la pena, també en té la culpa la teva mamaaa...
Ara anem a dinar, va, que ja és l'hora. Després continuareeem... Sí... Enrecorda-te'n que hem de tornar-hi amb el número 8. Te'n recordaràààààààààs???
Que sí, que sí, home, que ja ho escriiiiiiiiiiiic... Saps què passa, Olegueret? Doncs passa que tant tu com jo parlem més de pressa de com escrivim, però cal tenir paciènciaaaaaaaa. Mira, mira com ho escric, mira:
8. Les històries que la mama escriu. Perquè has de saber, Oleguer, que la mama no només en sap molt i molt, d'explicar històries, sinó que a més a més les escriu perquè altres pares i altres mares, si no saben què explicar als seus fills, els puguin llegir els llibres que ella ha escrit i, d'aquesta manera, els seus fills i les seves filles també siguin feliços com ho ets tuuuu!!! Així, doncs, que molts nens i moltes nenes siguin feliços cada dia abans d'adormir-se, això, això també és culpa de la teva mamaaaa!!!
Puc posar jo el número 9?
La mama de l'Oleguer també té la culpa d'haver donat ales a un Lloro que jo sé.
Doncs sí senyooooooooooooooooor!!! I què passaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa???
Val més saber donar ales que donar disgustos cada dos per tres, com tuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, bruixa estúpidaaaaaaaaaaaaa!!!
Olegueeeeeeeer, porta la goma d'esborrar, macoooooooo... El 9, hem d'esborrar el 9999999999999999999999999999!!!
Ja continuarem demà, Olegueret. Ara m'he enfadat! I, d'això, NO en té la culpa la teva mamaaa...
Ja el posaré jo, el número 9, Lloro. I no l'esborris, eh!
9. Saber transformar el món amb la mirada. No sé si ho sabré explicar massa bé, Oleguer, potser em posaré una mica nerviós perquè és una cosa molt especial per a mi. Mira: hi ha persones que tenen un poder ocult ben endins dels ulls. Aquest poder fa que quan miren no vegin el que veu tothom, sinó que poden veure el mateix però transformat en una gran meravella. Un dia que la teva mama i jo ens miràvem el Vaixell des del pal més alt, ella em va ajudar (fixa't!) a plantar-hi arbres centenaris, a guarnir-lo amb flors de mil colors, a fer que sortissin pertot arreu plantes aromàtiques que ara mateix m'omplen el nas de fragàncies que em donen vida cada dia, a posar-hi gespa, i bancs per poder conversar, i hamaques per prendre el sol a coberta... Aquesta illa flotant que navega, aquesta pàtria meva que solca els oceans i arriba allà on vol i planta l'àncora on li sembla... això tan bonic, Oleguer, això que m'ha omplert els ulls i la vida, tot això també és culpa de la teva mama.
Fora noses.
Una rosa és una rosa... és una rosa. (Gertrude Stein + Mecano).
La rosa que t'han canviat, preciosa. La rosa marcida, un exemple més de que era viva.
Petonets sense culpes.
Ep, Isnel! A la cuina hi he deixat escudella feta, per si arribes tard i vols un bon sopar. Només l'hauràs d'escalfar. Al costat, en una safata tapada amb una tapadora vermella, hi ha la carn d'olla.
Per a l'Oleguer, he agafat brou de l'escudella i li he fet una sèmola finíssima. Veiam si li agrada.
Per beure, tu mateixa... Hi ha de tot, ja ho saps!
Ai quina nosa.
Dèric, aina, omar,júlia, ramon, acollida, grumet, capità, arare, cisco, bascombe, gràcies, moltíssimes gràcies per les roses, per l'escudella, per tot.
Lloroooooooooooo!!! Ja t'arreplegaré un dia d'aquests, jo, ja. I, quan et tingui ben agafadet no sé pas què et faré: si menjar-te a petons o menjar-te a mossegadetes, ben petites i triturades. Quina sacsejada que m'has fet sentir, maremeva. Com si tots els vents del món s'haguessin posat d'acord per bufar a la mateixa hora.... Ets un cas. Ets un, un, un.... ostres, no ho sé pas. No tinc paraules. (però ja em vindran, ja...)
No he pas tancat el blog, encara que ho pugui semblar, per la rosa pansida que fa tants dies que no es mou... Coses que passen, ja se sap, quan tens un petit a casa, què us haig de dir als que sou pares, o tiets, o germans, o mestres... Un costipat que es complica, un panteix una mica alarmant, urgències, ingrés a l'hospital, esperar un diagnòstic, ensopegar la medicació, uns dies en observació... Però ara ja està (gairebé) tot.
Ens anirem llegint ;)
Apaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Ja m'has tingut tot lo sant matí entaforat a una biblioteca, vinga mirar catàlegs i vinga llegir i rellegir llibrots antiiics!!! I ara t'ho puc ben diiiiiiiiiiiiiiir: VELES E VENTS ja està escriiiiiiiiiiiiiiiiiit!!! No t'hi matis, que ja està escriiiiiiiiiiiiiiiiiit!!! Ja m'ho semblava a mi, jaaaaaaaaa!!!
Ja trigues en canviar la rosa del gerro. Va, agafa aquesta —que a més és d’un amic comú— i torna a fer alegre l’espai.
Vejam, provem-ho de nou.
Ja trigues en canviar la rosa del gerro. Va, agafa aquesta —que a més és d’un amic comú— i torna a fer alegre l’espai.
D'això, una coseta: Tonteries les justes, entesos? O sigui: que agafes una rosa en condicions, la canvies per aquesta, alces les persianes, omples una copeta de cava, li piques l'ullet al primer gat que se't posi a tiro, somrius i brindes amb ell a la teva salut. I llavors t'ho tornes a pensar tot. És una ordre.
Quina emprenyada he agafat llegint això, òsties.
Molts, molts petons, ISNEL!!!!!
Bravo per l'Init, bravo, bravo i bravooooooooooooooooooo!!!
Vaig a preparar el cavaaaaaaaaaaa!!! I els gats, vaig a preparar els gaaaaaaaaaaaaaats!!!
Aquí, vinga, tots en filaaaaaaaa!!!... Sortirà un cada dos minuts, valeeeeeeee??? Sí, com a la contrarellotge del Tour de Franceeee!!!... Heu de caminar a poc a poc, amb la cua ben dreta, okkkkkkkkkk???... El circuït ja l'he marcat, amb banderoles vermelles, no té pèrduaaaaaaaaaaa!!! Al primer que la Isnel li piqui l'ullet, haurà guanyat el Touuuuuuuuuuur!!!
Vaig a preparar els Camps Elisis... sí... I l'Arc de Triomf, també el vaig a preparaaaar!!!... Vine, Oleguer, maco, que hem de construir un arc de triomf al jardí de ca la mama, vineeeeeeeee!!!
Jo proposo que sigui un arc de triomf vegetal. Sí, sí, fet de plantes i flors, d'aquests que sap dissenyar l'init. Però que sigui ple de roses, eh init? Ben ple!
Va, per anar fent boca, qui s'apunta a plantar el primer roser? Vaig a la bodega a buscar un pala! Grumet! On para la regadora?
Una abraçada ben vermella i sense punxes, isnel! :)
Uuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiiii... Un arc de triomf vegetaaaaaaaaaal, uiiiiii, quina bona pensadaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Espera't, Oleguer, esperaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa't!!! Canvi de plaaaaaaaaaaaaaaans!!! Deixa estar els totxos i té, aguanta bé la regadora, aguanta-laaaaaaaaaaaaaa!!! Mira, mira quina cosa més bonica que estan fent la Nit i l'Init, Ooooooooooooooh!!!
I no et fa nosa creure tot allò roí que et diuen els altres i que acaba fent-te sentir malament?
Au, dona, que tu vals MOLT!
Una abraçada ben forta.
Potser veles e vents està escrit, lloro, però "La gran sacsejada" segur que no, segurííííííííííííssim.
Ooooooh! Gràcies, pensador. Vaig a canviar-la ara mateix. No saps com m'agraden les roses... :)
INIT, INIT, INIT.... ;)
Maremeva, lloro, ningú els havia fet creure així abans, ningú! Mira'ls que bufons, tots en filera, oooooooooooooooh.........
I una abraçada també per tu, Nit, per les roses, per tot... ;)
Llorooooooooooooooooooo, que les roses punxeeeeeeeeeeeeeeen, no t'hi acostis taaaaaaaaaaaaant!!!! Ui, ja s'hi acostat massa...
Fora noses, ainalma, ja veuràs, ja, com me'n sortiré ;) Gràcies, bonica!
Publica un comentari a l'entrada