Hi ha mentides bones i mentides dolentes. De les mentides bones, sobresurten les que es diuen per estalviar patiment, i que moltes vegades més que mentides són omissions. I mentides bones són també les que sovint es diuen als nens: no mengis això, que tindràs mal de panxa; no diguis males paraules o et rentaré la boca amb sabó; no diguis mentides o aniràs a l'infern. I encara n'hi ha d'una altra mena, de mentides bones: les que es fan servir per defensar innocents, o per salvar-los; o les que es diuen per donar oportunitats a algú que potser s'ho mereix. Entre les mentides dolentes, hi ha les que es diuen per enganyar, per trair, per difamar, per denigrar, per calumniar, per desacreditar, per robar, per fer el salt; les mentides d'enveja, de gelosia, d'odi, de rancúnia, de malícia, de recel, d'amargor; les mentides per fer mal, per enfonsar, per destruir, per ferir. Hi ha mentides a cabassos i tots n'hem dit alguna en un moment o altre de la vida, de bones i de dolentes.
La mentida desesperada, però, és la pitjor de totes. I més quan va embolicada amb un desplegament insensat i desproporcionat de declaracions a la premsa, de creacions de fundacions, de visites al Sant Pare, de recerques inútils, d'imatges postisses, de cares de famosos, d'elucubracions amb fonaments de fang, d'informatius especials. I no trigarem gaire a veure'n llibres publicats, sèries a la televisió o pel·lícules a la gran pantalla. Segur.
Però no ho sabem pas del cert, encara, si els pares de la Madeleine tiren endavant amb una mentida desesperada. Potser serà que sí. Potser serà que no. Però tots ens hem erigit en jutges abans que els jutges decideixin el grau de la mentida, si és que hi ha mentida. Segurament perquè, si n'hi ha, tanta desesperació ens enfronta a un fet monstruós que posa els pèls de punta. Una mica com aquell pare amb dos fills adolescents que un dia d'aquest estiu, tot tirant pedres al mar, van enganxar de ple el cap d'una nena que anava en barca i van fugir corrents. Moltes vegades m'he preguntat com deu haver acabat aquell cas. Què els devia dir el pare als fills. Quina mentida desesperada els va obligar a instal·lar al seu cor i al seu pensament de per vida.
Una mentida desesperada es pot ofegar de seguida amb un cop de sinceritat. Però ha de ser un cop molt ben donat.
10 comentaris:
Un cop molt ben donat i en el moment precís. Aquí no s'hi valen retards. Un post excel·lent, isnel :)
De petit sempre havia sentit –segurament que per les nostres entremaliadures- "la pedra quan surt de la mà, no saps on va". Amb la mentida passa el mateix, un cop llançada no saps fins on pot arribar ni quines conseqüències tindrà. Ho dic com una aportació més al teu excel·lent post.
De totes maneres, m’agradaria precisar aquest "TOTS" tan emfàtic que utilitzes. Tots no, i no perquè jo estigui exculpat de jutjar, no es tracta d’això. És simplement que fa temps que sento un run-run, un nom en boca de molts i de molta lletra impresa, que no tinc ni idea d’on surt ni de què es tracta. I no em considero pas una persona que visqui d’esquena a l’actualitat ni aliè als problemes generals. Simplement, que el “morbo” no m’interessa, el sento però no el sento, els murmuris passen a través meu però no s’hi queden. M’explico? Si aquest “tots” girés l’esquena a la morbositat, si a ningú li interessés escoltar, llegir, criticar, maldir, jutjar les coses que no hi entenem, i que no ens haurien d’interessar més enllà d’una prudent moralitat, llavors potser les aigües anirien per la seva llera.
Jo estic en el mateix cas d'en Ramon, tot aquest cas em fa molta pena i no n'he sentit ni volgut sentir de la missa la meitat.
Només diré el que en penso, que és molt gros, però molt. Tan si és una cosa com l'altra. Perquè si són culpables i han fet tot aquest desplegament, és terrible. Però si són innocents i es veuen acusats de la desaparició de la seva filla, és terrible.
en tot cas del que trobo molt greu és com determinats periodistes ja han emès un veredicte. I això no pot pas ser
El drama és, que independentment que aquest cas sigui una tragèdia o un horror, el circ que s'ha muntat al voltant.
Que s'aixeca al voltant de qualsevol noticia escabrosa, amb la falsa premissa de l'informació.
El jugador del Sevilla. Una llàstima, però, calia tant de rebombori?
Quants pares de família moren cada dia en una bastida, en una obra, intentant portar a casa un jornal de misèria...? Aixecant-se tots els dies a trenc d'alba?
Em va semblar fora de mida...
Mentre no siguem capaços de veure el que realment ens mostren i, com deia en Ramon i elur, els donem l'esquena això anirà cada cop a pitjor...
(buuf! perdona isnel, m'estreno a ca teva amb una "parrafada" infecta... però és que aquests temes i aquest tipus de "informació" em treu de pollaguera)
una abraçada!
;¬)*
Però m'imagino, bitxo, que costen tant, aquests cops, oi? Deu ser com si, de sobte, el món prengués unes altres mesures...
T'expliques molt bé, Ramon, i t'entenc. Jo, el que pretenia, era parlar una mica de les dues coses, del cas en sí i del cas que s'ha fet del cas. El cas en sí em sembla terrible, sigui quin sigui (ja no hi entraré més) i sobre el cas que s'ha fet del cas estic totalment d'acord amb tu. I retiro els "TOTS". Tens molta raó en tot el que dius.
Jo, elur, haig de reconèixer que n'he fet més cas ara que al principi. Al principi era un cas més com malauradament hi ha de tan en tant. Reconec que ha estat quan les coses s'han girat que hi he parat més atenció.
No, namaga, no pot ser, perquè a la vegada el fan emetre a l'altra gent a tenor del que diuen ells...
Banvingut, barbollaire! Em fa molta il·lusió veure el teu comentari per les Gotes. Tens tota la raó del món en tot el que dius. També hi ha milions (milions!) de nens que es moren cada any de fam (de fam!) i aquests periodistes (i nosaltres!) els fem ben poc cas, la veritat.
Ben desequilibrat, aquest món nostre...
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada