Moments de flors i violes

De tant en tant, a la vida, es tenen moments de flors i violes. Ho pensava aquesta matinada, mentre conduïa per l'autopista tornant d'un sopar literari al País Valencià i observant de reüll l'estatueta que m'havien concedit un parell d'hores abans. Qui m'havia de dir, tres anys enrere, en aquell viatge a Mart que vaig explicar en el seu moment, i després de conèixer l'Oswaldo, que tot plegat es transformaria en un conte que un jurat valoraria i diria que sí, que es podia endur el primer premi. A l'Oswaldo tant li deu fer, suposo, que la seva història, o una de molt semblant, hagi servit perquè a mi em donin una estatueta i unes miques d'euros. Però de tot això en sortirà un llibre i, amb una mica de sort, el llegiran alguns nens i nenes dels nostres, dels d'aquí, que als cinc, sis o set anys no tenen cap necessitat d'anar a netejar les sabates dels altres des que surt el sol fins que es pon, i que l'únic problema que tenen ara mateix, que jo ho he vist, és consultar amb avidesa els catàlegs de les joguines que ja circulen per botigues, cases i carrers i començar a fer la llista de tot el que demanaran en la carta als Reis. A l'Oswaldo també tant li farà que alguns nens i nenes dels nostres llegeixin aquest llibre. Perquè, al cap i a la fi, els nostres nens i nenes ben poca cosa poden fer ara mateix per l'Oswaldo i tampoc no cal carregar-los amb la responsabilitat de les misèries que passen tots els Oswaldos del món, perquè no la tenen, ells no. Però si un d'aquests nens i nenes, un de sol, llegint el llibre, s'atura un moment i amb el pensament li envia una abraçada, jo em donaré per molt satisfeta. I segurament l'Oswaldo també.