Fatiga

Ara mateix voldria trobar-te. I seure-hi una estona. I jugar amb el verd de les fulles. I potser obrir un llibre. O potser no. Potser només seuria i prou. I em faria la il·lusió que, mentre jo sec, algun follet compassiu m'endreça la cuina, em dóna el sopar als gats, em rega les flors, em planxa la roba, em medica el nen i me l'adorm. Perquè, si m'hi poso jo, tal com estic ara mateix, corro el risc de donar el sopar a la roba, de regar el nen, de planxar els gats, de medicar la cuina i d'adormir les flors.

Noses

Hi ha noses que fan llàstima, com la rosa pansida que tens damunt la taula. Hi ha noses de mandra, com veure la rosa pansida i adonar-te que no tens humor de canviar-la per una altra de més fresca. Hi ha noses de desconcert, com adonar-te que no pots canviar d'humor per treure't la mandra que sents quan saps que has de canviar la rosa pansida que et fa tanta llàstima. Hi ha noses de ràbia, quan veus que el desconcert pel teu mal humor et provoca la mandra que t'impedeix fer fora la llàstima en veure la rosa pansida. Hi ha noses amargues, quan t'adones que se sumen la ràbia, el mal humor, el desconcert, la mandra i la llàstima en un matí de diumenge en què tot et fa nosa. I, finalment, hi ha noses sense nom. Com creure't que tot ho fas malament. I que la culpa de tot el que no va bé la tens només tu. I no pas perquè t'ho pensis, sinó perquè t'ho diuen. I, al final, tens tantes noses a dins, amb nom i sense, que no saps pas si trobaràs mai el moment de canviar-les per una rosa ben fresca que t'alegri el cor. I el dia. I la vida.

Amanides amb imaginació (i il·lusió)?

Mai no m'ha agradat gaire el verd. Vull dir a taula. I mira que faig esforços per posar-n'hi! I mira que m'agrada la cuina, a mi! I mira que m'ho passo d'allò més bé provant, inventant, tastant, convidant...! Però amb el verd no puc. Per més que disfressi l'amanida, al fons del plat hi surt sempre el verd! Ja hi puc posar el que vulgui, que el verd m'espera sempre allà sota, arrissat o llis, verd clar o verd fosc, tallat petit o a fulles grosses... Necessito menjar verd, però davant d'una amanida semblo un nen petit que no té gana remenant llastimosament el plat amb la forquilla... Dona, em diuen, si hi pots posar de tot, en una amanida... I ja ho faig! I "el tot" desapareix en un instant. Però el verd, no. I, de mica en mica, se'm va acabant la imaginació. I la il·lusió, també. La il·lusió de menjar verd, vull dir.

Cinc dies

Cinc dies!

Cinc dies sense endreçar joguines.

Cinc dies sense buscar avions al cel o tractors pels camps.

Cinc dies sense explicar contes.

Cinc dies sense fer bombolles de sabó.

Cinc dies amb la casa tota per mi i pels gats.

Cinc dies!

No han passat ni deu hores i ja voldria que fos dijous.

Tinc tot el temps del món durant cinc dies i sembla que no sé ni per on començar...

Els tendres capvespres d'ara i d'abans

Rememores aquelles nits de fa tants anys, asseguda al llit petit amb un conte a les mans. L'habitació feia olor de sabó i de xampú, com tota la casa. I per terra hi havia un escampall de joguines, de llàpissos, de cotxes a mig muntar. Les cortines tenien dibuixats uns paraigües verds molt petits (si les busquessis, encara les trobaries en algun racó d'armari). Els bessons, al ritme de la teva veu, aclucaven els ulls a contracor. De mica en mica, el cap els rossolava pel coixí i la respiració agafava el ritme dels cors adormits.

No recordes, però, si el cansament era el mateix que ara. Potser, vint-i-tants anys enrere, no era tan acusat. O potser els bessons eren més tranquils que aquest trasto d'ulls blaus que corre, s'enfila, salta, cau, s'aixeca, i corre, i s'enfila, i salta, i cau, i s'aixeca, i torna a córrer, i a enfilar-se... No recordes si tenies les mateixes ganes que ara que arribés el capvespre, quan la casa, de sobte, recupera el silenci, i els gats surten dels seus amagatalls, respirant tranquils per fi, i les joguines s'aturen, i els contes es tanquen. I tu surts al porxo. I respires fondo. I contemples aquest cel encès. I et notes tendra. D'una tendresa gran i profunda, amb olor de sabó i de xampú, pintada de coses que s'haurien d'haver fet i encara estan per fer, i d'altres que no sabies ni que faries i t'hi has passat el dia, com descobrir el tractor al camp de sota casa, dir adéu a tots els avions que s'han enlairat durant la tarda, buscar el comandament a distància del televisor pels armaris de la cuina, pel cubell de les escombraries i pel piló de roba per rentar, perseguir formigues per tot el jardí o fer bombolles de sabó sota el roure. Et notes plena d'aquesta tendresa tan especial que t'abraça quan tens un trasto petit per casa que no para. També et sents cansada. Però la tendresa guanya.

Mentides

Hi ha mentides bones i mentides dolentes. De les mentides bones, sobresurten les que es diuen per estalviar patiment, i que moltes vegades més que mentides són omissions. I mentides bones són també les que sovint es diuen als nens: no mengis això, que tindràs mal de panxa; no diguis males paraules o et rentaré la boca amb sabó; no diguis mentides o aniràs a l'infern. I encara n'hi ha d'una altra mena, de mentides bones: les que es fan servir per defensar innocents, o per salvar-los; o les que es diuen per donar oportunitats a algú que potser s'ho mereix. Entre les mentides dolentes, hi ha les que es diuen per enganyar, per trair, per difamar, per denigrar, per calumniar, per desacreditar, per robar, per fer el salt; les mentides d'enveja, de gelosia, d'odi, de rancúnia, de malícia, de recel, d'amargor; les mentides per fer mal, per enfonsar, per destruir, per ferir. Hi ha mentides a cabassos i tots n'hem dit alguna en un moment o altre de la vida, de bones i de dolentes.

La mentida desesperada, però, és la pitjor de totes. I més quan va embolicada amb un desplegament insensat i desproporcionat de declaracions a la premsa, de creacions de fundacions, de visites al Sant Pare, de recerques inútils, d'imatges postisses, de cares de famosos, d'elucubracions amb fonaments de fang, d'informatius especials. I no trigarem gaire a veure'n llibres publicats, sèries a la televisió o pel·lícules a la gran pantalla. Segur.

Però no ho sabem pas del cert, encara, si els pares de la Madeleine tiren endavant amb una mentida desesperada. Potser serà que sí. Potser serà que no. Però tots ens hem erigit en jutges abans que els jutges decideixin el grau de la mentida, si és que hi ha mentida. Segurament perquè, si n'hi ha, tanta desesperació ens enfronta a un fet monstruós que posa els pèls de punta. Una mica com aquell pare amb dos fills adolescents que un dia d'aquest estiu, tot tirant pedres al mar, van enganxar de ple el cap d'una nena que anava en barca i van fugir corrents. Moltes vegades m'he preguntat com deu haver acabat aquell cas. Què els devia dir el pare als fills. Quina mentida desesperada els va obligar a instal·lar al seu cor i al seu pensament de per vida.

Una mentida desesperada es pot ofegar de seguida amb un cop de sinceritat. Però ha de ser un cop molt ben donat.

Ha tornaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!!!!!!!!

Poc després d'entrar en el món dels blocs, en vaig trobar un que em va fascinar. Escrit per una mà delicada i increïblement hàbil, profunda i contundent, parlava del món, de la vida i de les misèries del món i de la vida amb un humor fi, intel·ligent, irònic i savi, molt savi. Poc a poc, aquell bloc es va anar transformant. De l'escrit primer - el post-, els comentaris derivaven en una amalgama de petits retalls de vida, confessions, desitjos, poemes... Al vaixell, perquè el bloc figurava que era un vaixell, s'hi van celebrar festes, casaments, sopars inoblidables, banys a l'oceà, classes de vol, classes de natació al costat dels dofins, visites guiades pels més diversos i variats racons del món. I sopars, molts sopars. I esmorzars a coberta. I berenars. I concursos de ratafia. Les portes eren sempre obertes per rebre els nous passatgers, que coneixien la tripulació, parlaven amb el capità, se sinceraven amb el grumet, tastaven les delícies culinàries del cuiner o discutien dia sí i dia també amb un dels tripulants més carismàtics del vaixell: el lloro.

Per coses de la vida, i del món dels blocs, el vaixell ha estat uns mesos a la deriva. Tots l'hem enyorat una barbaritat. Però avui ha tornat. Me n'he adonat cap al migdia, just abans de l'hora de dinar. I he decidit que el primer que faria quan despertés de la migdiada seria anunciar-ho. El nou vaixell està acabat de pintar i llueix un nom ben bonic a proa: El bec del lloro.

I he escrit això perquè m'ha vingut bé i perquè m'he emocionat una barbaritat. No sé cap on ens durà aquesta vegada l'aventura, però jo, per si de cas, ja estic preparant les maletes per pujar de nou al vaixell i triar una cabina a primera fila, amb el permís, és clar, de giorgio, el pensador, silenci, deric, omar, init, nit, joan (on ets, joan?), unmei, aina, elur, ramon (ramon!) i tants i tants d'altres. I sobretot, sobretot, amb el permís d'una gentil amfitriona que poques vegades es deixa veure, però que sempre hi és, amb escombra o sense: acollida.

La dieta, el temps i el The End

Un dels moments a la vida en què menys greu em sap que corri el temps és quan faig dieta. Ara mateix penso: tant de bo fóssim d'aquí a un mes, ja! Perquè m'hauria tret de sobre aquests quilets que se m'han enganxat aquest agost, de tantes hores asseguda davant de l'ordinador. Jo volia anar a la platja, aquestes vacances, i sortir a caminar, i fer molta endreça de la casa, que li convé. I molt! I quan tragino amunt i avall, els quilets es resisteixen. Però les pessigolles de reprendre allò que vaig deixar enrere fa uns quants mesos han pogut més que les intencions. No me'n penedeixo pas, que consti. Perquè he disfrutat com una beneita. Primer vaig escriure un llibre que devia a la meva editora preferida. Encara m'ha de dir què li ha semblat, però jo diria que per Sant Jordi li veurem la cara. I després m'he posat amb l'altre. Quina delícia! Vuit, nou, deu hores escrivint cada dia! I veure com tot va sortint, com les idees s'enganxen, com l'argument avança, com els personatges agafen el seu lloc en l'escenari, com la història s'arrodoneix. Però em falta l'acabament, la part més difícil i delicada, per mi, de tot el procés. Si pogués triar, escriuria llibres sense final i que cadascú se l'imagini com vulgui. Però, això, els meus lectors, els meus petits i joves lectors bàsicament, no m'ho permetrien. El lector vol que, a part d'explicar-li una història, li revelis com acaba. Tant li fa si acaba bé o malament. La qüestió és que surti el The End.

Doncs, res, som-hi! Al cim de la taula, unes torradetes integrals i una tetera plena d'una infusió de fulles d'olivera, que diuen que va bé per eliminar líquits i desinflar les cames. I, per endavant, tot el diumenge per escriure el The End. Al començament de mes, al cim de la taula, hi tenia un platet ple de trossets de formatge i de patates xips, una capseta de bombons, que relaxen -entre altres coses!-, i una coca-cola -que em desvetlla i em posa a punt-. Però això era a començament de mes...