dimecres, 29 d’agost del 2007

Fragments (3)

Carrer d'Antigua, amb el volcà Agua al fons



En aquells dies que vam estar a Antigua, l’Estany no va mostrar cap sentiment. Semblava un autòmat. Mentre als altres ens envaïen les emocions més diverses davant dels nens que enllustren sabates i que segurament no han anat ni aniran mai a l’escola, o amb les dones indígenes que baixen carregades de teixits i de penjolls des dels seus poblats per vendre’ls als turistes, o de l’explosió de color i d'aromes a les parades del mercat d’artesania, o de les cases de color pastel amb la silueta del volcà al capdamunt, ell semblava estar immers totalment en un altre món. Un món que anava bastint a la seva mida, un món de silencis, de mirades buides, un món absolutament apartat dels sentiments que aixecava tot el que estàvem vivint aquells dies. Res no li feia ni fred ni calor. Si s’havia de menjar, menjava. Si s’havia de dormir, dormia. Si tocava banyar-se a la piscina de la casa d’en Gregori Vidal, s’hi banyava. I si tocava anar a un restaurant a menjar guacamole, hi anava. Però mai no sabies si ho feia de gust o per força, perquè no deia res, no mirava res i no expressava res.

Molts dels altres, aquells primers dies, ens vam fer un fart de plorar. De cop i volta, davant d’unes restes arqueològiques, o d’una noia maia amb un nen petit embolicat en un farcell a l’esquena, o contemplant la posta de sol mentre passejàvem per un antic convent, ens agafava l’emoció i, encara que ho volíem dissimular, se’ns escapaven les llàgrimes. Quan ens vam adonar que allò ja ens passaria i que segurament era degut a la quantitat increïble de vivències noves que experimentàvem, ens ho vam agafar amb molt d’humor. L’Estany, però, ni reia ni plorava.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Ho he buscat al diccionari i el terme "pastel" aplicat al color, és correcte. Les cases d'Antigua són així, de colors pastel: blaus, ocres, rosats... Els carrers empedrats són únics. La silueta dels volcans que encerclen la ciutat, impressionant. Però el meu personatge no s'adona de res.

Anònim ha dit...

Hi ha tanta gent que no respira, sent, contempla, escolta, palpa, veu...al que hi ha i passa al seu voltant!!
I, sí, "pastel" també se li diu a la tècnica de pintar amb els colors del mateix nom.
Kijçaps

Anònim ha dit...

I n'hi ha tantes, de coses, per gaudir, no trobes kijaçaps? Vaja, que aquest estiu, pel que tinc entès, t'has convertit en un especialista ;)
Un petó pastel :D

Júlia ha dit...

Hola, Isnel, no havia vist aquesta renovació, una abraçada. Al cole feiem servir llapis pastel 'Goya' per pintar mapes, per cert.

Anònim ha dit...

Ei, Isnel !

El meu ordinador de dos segles enrera(o la connexió) , habitualment no em deixen entrar per deixar comentaris (ni a tu ni a ningú, eh), però justament avui n'és l'excepció.

Gaudir dels carrers empedrats de Antigua, dels colors pastel de les seves cases, dels volcans que envolten la ciutat, dels palauets i de les esglésies, del Parque Central, de la vista des del Cerro de la Cruz, del mercat d'artesania (i perquè no de la Bodeguita !) .....és una sensació única, i més si hi ets, com vaig esser-hi jo, amb la gent que més t'estimes !

Tinc moltes ganes de llegir el llibre !

Anònim ha dit...

Doncs què li passa, a aquest Estany? deu anar per la vida com un "zombi". Ara m'he recordat del Mikimoto quan en un capítol d'Afers Exteriors a Porto Prince li explicaven el tema dels "zombis". Es veu que existeixen, que no es tracta de cap llegenda.
Aquestes "gotes de llibre" ens comencen a posar delerosos de llegir-lo. Ja el voldríem acabat i a la impremta!
No paris, en volem més!

Anònim ha dit...

I tant, Júlia! Els pastel "Goya"! En capses de 6, de 10, de 12, de 24... I després aquell cotonet amb el que havíem d'escampar el color per sobre el dibuix. Uf, quants records...

Anònim ha dit...

Aquae calidae! Que bé, veure't per aquí. Per cert, la fotografia és teva. Suposo que no et fa res, que l'hagi penjada aquí. Si no, m'ho dius i la trec. Que tinguis un bon matí!!!

Anònim ha dit...

No és ben bé un zombi, el pobre Estany, ramon. Ja s'anirà veient... Bé, jo sí que sé què li passa ;)
I llegir el llibre sencer suposo que anirà per llarg. Aquestes coses funcionen molt lentes, a no ser que guanyis el Planeta, que em penso que el publiquen abans que l'autor l'acabi ;)
Jo, de moment, l'acabaré, el repassaré i potser (només potser) el presentaré a un premi. Això representa ben bé tres o quatre mesos d'espera. Si no guanyo (cosa molt probable) veurem què fem (presentar-lo a un altre premi, anar de dret a una editorial...) Si guanyo (toquem fusta), encara haurem d'esperar uns quants mesos més perquè es publiqui. Anant molt i molt bé, per tant, estem parlant d'uns vuit o deu mesos ben bons. En aquest meu primer experiment d'escriure un llibre de cara al públic, us aniré assabentant de tot.
De moment, me'n torno a escriure uns cinc horetes més.
A reveure!!!

nimue ha dit...

a veure si l'Estany acaba reaccionant davant d'algun estímul! :)

Anònim ha dit...

Aquests xiquets adolescents... Oi, nimue? Però ja reaccionarà, ja... ;)