Fragments (2)

L’Andrea és una noia molt maca, amb un cos espectacular i un vestuari que sembla que estreni roba cada dia. Es cuida molt, i sé que va al gimnàs, i que practica gimnàstica rítmica en plan semi-professional. Es mou que sembla les onades del mar. O les capçades dels pollancres en una tarda de vent. A més a més, és simpàtica, i llesta, i divertida. Em va convidar a sortir a la pista no sé quantes vegades. I no sé quantes vegades li vaig dir que no. Jo sóc un ànec, movent-me. I, a més, tinc molta vergonya i un sentit del ridícul exagerat.


Com que va veure que no hi havia res a fer, es va quedar al meu costat molta estona, mentre preníem un refresc i miràvem com ballaven els altres. Em va explicar moltes coses, com ara això de la gimnàstica rítimica, que algun dia li agradaria poder participar en uns jocs olímpics. Però que, si no s’afanya, ja li haurà passat l’edat. Jo em vaig esgarrifar, perquè gairebé no en sé res, ni de gimnàstica rítmica ni dels jocs olímpics, però em va semblar que els catorze o els quinze anys no són cap edat perquè t’hagi passat l’oportunitat de fer el que sigui.


Un cop em va preguntar com és que m’havien posat Perceval i li vaig explicar, una mica per sobre, la vida dels meus pares, el meu naixement a la Vall i com van ser els meus primers dotze anys. Com gairebé tothom, ella només en sabia el que s’explicava, que moltes vegades no era ni cert. Em va dir que li havien arribat rumors que, si havíem viscut tant de temps apartats de tot, era perquè els nostres pares eren uns mafiosos i els buscaven. Em vaig quedar de pedra. Va afegir que això no era tot, però jo ja no vaig voler saber-ne res més, dels rumors escampats per l’institut. Li vaig parlar del moviment hippy, de la seva filosofia i de la importància que va tenir arreu del món a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan va néixer, primer de tot, com a moviment de rebuig a la guerra del Vietnam . Ella em va dir que l’única cosa que sabia era que practicaven l’amor lliure, que fumaven molta marihuana i que s’autoproclamaven pacifistes. Ah! I que tocaven la guitarra, que els nois duien melena i barba, que les noies no utilitzaven sostenidors i que van posar de moda els pantalons acampanats. Vam riure molt amb aquella visió distorsionada d’un moviment que havia arrossegat milions de joves feia tres dècades.

(Fragment del capítol Blowin’ in the wind )