Fragments (1)

Saps què és el que enyoro més de tot allò de la vida a la Vall? Més que caminar descalços, més que la companyia, més que la llibertat d’horaris, més que els bons moments cantant cançons vora el foc amb la Isabel, enyoro el soroll de l’aigua que baixava per la riera. Va arribar un moment que em semblava que era la meva pròpia sang. M’hi identificava tant que, quan baixava dolça i mansa, jo també estava tranquil. I quan anava carregada per les pluges que havien caigut a la capçalera i arrossegava troncs i branques i pedres, em sentia terriblement inquiet per dins, però alhora tenia la sensació que em podia menjar el món. Una vivència semblant l’he tingut aquest estiu, a Guatemala, quan he sentit parlar dels maies i la seva profunda identificació amb la natura.

Aquests, Ik’hebel, som nosaltres. Nosaltres i, segons com, els nostres orígens.

(Escrit per en Perceval a la Ik'hebel en el segon capítol del llibre)

Quan escric una història, tinc la sensació que, al principi, dins del meu cap hi ha un gran trencaclosques amb totes les peces barrejades. És quan em poso davant de l'ordinador i vaig construint una frase darrere l'altra, que les peces, com si fossin màgiques, van encaixant unes amb les altres. De totes maneres, haig d'utilitzar "xuletes" per no perdre'm. En qualsevol paperot de sobre la taula, hi escric a mà les idees que em vénen mentre avanço en la història. Ara mateix, amb tinta vermella perquè es vegi bé, tinc un paper al costat amb això: començament de cada capítol (dia, hora, lloc...), calçats (nens Guatemala), gats de la Isabel. Oi que sí, que sembla un trencaclosques? Però ara sé que no em puc oblidar d'aquestes peces i que, quan arribi el moment, trobaran el seu lloc en la història.