Tancar la finestra

Toca anar tancant les finestres dels dies sense horaris, de les hores llargues per escriure, de les estones buides contemplant els núvols, de les caminades sense presses abans de sopar. I obrir les de les obligacions, les de les emprenyades a la feina i les del maleït despertador, que no sé pas si sabré com funciona, després de trenta-tres dies de tenir-lo condemnat al silenci.

Aquest any, a més, hi ha una obligació que ja tenia oblidada, de tant de temps que feia que no m'hi trobava: toca comprar bata (amb goma al coll i a les mànigues) i cosir-hi el nom i una veta ben llarga perquè es pugui penjar bé al penjador de l'escola bressol. Toca comprar una bossa per posar-hi l'esmorzar i el berenar. Toca preparar una muda de recanvi i deixar-la a l'escola, per si de cas. I toca fer l'adaptació! Amb això no m'hi vaig pas trobar, quan vaig deixar els meus fills grans a l'escola bressol, fa més de vint anys. Tocava que hi anessin i hi van anar. Ara resulta que no. Ara resulta que els nens i les nenes s'han d'anar adaptant progressivament: poca estona al principi, amb els pares al costat; més estona el segon dia, observant les reaccions; i així fins no sé pas quan.

Ai, Isnel, que em sembla que tocaran més coses de les que et penses! Sobretot, rumiar si tanta adaptació no porta a la llarga a la sobreprotecció de la que et queixes tan sovint. S'haurà d'anar veient.

Mentrestant, amb aquesta recança que t'abraça cada any per aquestes dates, vés tancant la finestra de les vacances i pregunta als del sindicat si no seria bo també un període d'adaptació a la feina després de tants dies de festa. O això, o córrer el risc de no parar de plorar en tot l'horari laboral, almenys els primers dies, com fan els que estrenen l'escola bressol.

Fragments (3)

Carrer d'Antigua, amb el volcà Agua al fons

En aquells dies que vam estar a Antigua, l’Estany no va mostrar cap sentiment. Semblava un autòmat. Mentre als altres ens envaïen les emocions més diverses davant dels nens que enllustren sabates i que segurament no han anat ni aniran mai a l’escola, o amb les dones indígenes que baixen carregades de teixits i de penjolls des dels seus poblats per vendre’ls als turistes, o de l’explosió de color i d'aromes a les parades del mercat d’artesania, o de les cases de color pastel amb la silueta del volcà al capdamunt, ell semblava estar immers totalment en un altre món. Un món que anava bastint a la seva mida, un món de silencis, de mirades buides, un món absolutament apartat dels sentiments que aixecava tot el que estàvem vivint aquells dies. Res no li feia ni fred ni calor. Si s’havia de menjar, menjava. Si s’havia de dormir, dormia. Si tocava banyar-se a la piscina de la casa d’en Gregori Vidal, s’hi banyava. I si tocava anar a un restaurant a menjar guacamole, hi anava. Però mai no sabies si ho feia de gust o per força, perquè no deia res, no mirava res i no expressava res.

Molts dels altres, aquells primers dies, ens vam fer un fart de plorar. De cop i volta, davant d’unes restes arqueològiques, o d’una noia maia amb un nen petit embolicat en un farcell a l’esquena, o contemplant la posta de sol mentre passejàvem per un antic convent, ens agafava l’emoció i, encara que ho volíem dissimular, se’ns escapaven les llàgrimes. Quan ens vam adonar que allò ja ens passaria i que segurament era degut a la quantitat increïble de vivències noves que experimentàvem, ens ho vam agafar amb molt d’humor. L’Estany, però, ni reia ni plorava.

Fragments (2)

L’Andrea és una noia molt maca, amb un cos espectacular i un vestuari que sembla que estreni roba cada dia. Es cuida molt, i sé que va al gimnàs, i que practica gimnàstica rítmica en plan semi-professional. Es mou que sembla les onades del mar. O les capçades dels pollancres en una tarda de vent. A més a més, és simpàtica, i llesta, i divertida. Em va convidar a sortir a la pista no sé quantes vegades. I no sé quantes vegades li vaig dir que no. Jo sóc un ànec, movent-me. I, a més, tinc molta vergonya i un sentit del ridícul exagerat.


Com que va veure que no hi havia res a fer, es va quedar al meu costat molta estona, mentre preníem un refresc i miràvem com ballaven els altres. Em va explicar moltes coses, com ara això de la gimnàstica rítimica, que algun dia li agradaria poder participar en uns jocs olímpics. Però que, si no s’afanya, ja li haurà passat l’edat. Jo em vaig esgarrifar, perquè gairebé no en sé res, ni de gimnàstica rítmica ni dels jocs olímpics, però em va semblar que els catorze o els quinze anys no són cap edat perquè t’hagi passat l’oportunitat de fer el que sigui.


Un cop em va preguntar com és que m’havien posat Perceval i li vaig explicar, una mica per sobre, la vida dels meus pares, el meu naixement a la Vall i com van ser els meus primers dotze anys. Com gairebé tothom, ella només en sabia el que s’explicava, que moltes vegades no era ni cert. Em va dir que li havien arribat rumors que, si havíem viscut tant de temps apartats de tot, era perquè els nostres pares eren uns mafiosos i els buscaven. Em vaig quedar de pedra. Va afegir que això no era tot, però jo ja no vaig voler saber-ne res més, dels rumors escampats per l’institut. Li vaig parlar del moviment hippy, de la seva filosofia i de la importància que va tenir arreu del món a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan va néixer, primer de tot, com a moviment de rebuig a la guerra del Vietnam . Ella em va dir que l’única cosa que sabia era que practicaven l’amor lliure, que fumaven molta marihuana i que s’autoproclamaven pacifistes. Ah! I que tocaven la guitarra, que els nois duien melena i barba, que les noies no utilitzaven sostenidors i que van posar de moda els pantalons acampanats. Vam riure molt amb aquella visió distorsionada d’un moviment que havia arrossegat milions de joves feia tres dècades.

(Fragment del capítol Blowin’ in the wind )

Taxis sobre-explotats i pagesos tòpics

Aquest estiu, a l'hora de la migdiada, he repescat els primers capítols de Ventdelplà. Amb aquesta sèrie hi tinc una sensació molt ambivalent: em passa bé, perquè és distreta i hi ha força acció, amb multitud de línies argumentals que van avançant amb bon ritme, i uns quants actors i actrius que et fan creure el personatge (uns quants; els altres, no tant); però és d'un tòpic que fa caure d'esquenes. Sobretot pel que fa al taxi i al pagès.

Una sèrie com aquesta, que vol ser un calc de la realitat amb només unes quantes pinzellades agosarades (sectes, tràfic de drogues, assassinats) hauria de tenir més cura a l'hora de mostrar com es viu en un poble. Per començar, no tots els que fan de pagès porten camises de quadres i pantalons de vellut a totes hores, ni parlen de la manera com ho fa en Jaume, l'amo de Can Rata (tancat, sorrut, i amb paraules que avui dia ja no les diu ningú, ni un pagès). I, després, hi ha el tema del taxi. Jo conec més gent de Barcelona que no té cotxe (perquè no els fa falta, si no surten gaire de la ciutat) que no pas gent de poble. En un poble, qui més qui menys té necessitat d'anar a fer encàrrecs a llocs allunyats, i els transports públics de vegades fan uns horaris que no s'avenen amb ningú. Un cotxe, en un poble, gairebé és un element de primera necessitat. A Ventdelplà, en canvi, veiem que tots els personatges de Barcelona en tenen (Damià, Alícia, Miquel, Teresa) i que, pel contrari, la gent del poble ha de tirar de taxi a cada moment. Com si fos tan barat anar de Ventdelplà (que tots sabem on és) fins a Girona o a Barcelona en taxi per fer un petit encàrrec!

Estar molt bé promoure l'estalvi en qüestió de transports, però jo hi hauria posat un servei de Teisa o de Sarfa, per exemple, o explotar més el tren, més que no pas el taxi que no para d'aquest pobre noi del Tramuntana. Ara que, si el tren de Ventdelplà anés a l'hora, llavors sí que ens trobaríem davant d'una esplèndida sèrie de ficció.

Fragments (1)

Saps què és el que enyoro més de tot allò de la vida a la Vall? Més que caminar descalços, més que la companyia, més que la llibertat d’horaris, més que els bons moments cantant cançons vora el foc amb la Isabel, enyoro el soroll de l’aigua que baixava per la riera. Va arribar un moment que em semblava que era la meva pròpia sang. M’hi identificava tant que, quan baixava dolça i mansa, jo també estava tranquil. I quan anava carregada per les pluges que havien caigut a la capçalera i arrossegava troncs i branques i pedres, em sentia terriblement inquiet per dins, però alhora tenia la sensació que em podia menjar el món. Una vivència semblant l’he tingut aquest estiu, a Guatemala, quan he sentit parlar dels maies i la seva profunda identificació amb la natura.

Aquests, Ik’hebel, som nosaltres. Nosaltres i, segons com, els nostres orígens.

(Escrit per en Perceval a la Ik'hebel en el segon capítol del llibre)

Quan escric una història, tinc la sensació que, al principi, dins del meu cap hi ha un gran trencaclosques amb totes les peces barrejades. És quan em poso davant de l'ordinador i vaig construint una frase darrere l'altra, que les peces, com si fossin màgiques, van encaixant unes amb les altres. De totes maneres, haig d'utilitzar "xuletes" per no perdre'm. En qualsevol paperot de sobre la taula, hi escric a mà les idees que em vénen mentre avanço en la història. Ara mateix, amb tinta vermella perquè es vegi bé, tinc un paper al costat amb això: començament de cada capítol (dia, hora, lloc...), calçats (nens Guatemala), gats de la Isabel. Oi que sí, que sembla un trencaclosques? Però ara sé que no em puc oblidar d'aquestes peces i que, quan arribi el moment, trobaran el seu lloc en la història.

Bon dia

Dimarts 21 d'agost de 2007

Avui he dormit força bé. Suposo que és la frescor. O les vacances.O aquesta activitat frenètica que he encetat fa uns dies i que fa que escrigui i escrigui com si m'hi anés la vida. Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.

M'he llevat a quarts de vuit, he fet un cafè, m'he vestit de qualsevol manera i he anat a caminar pels camins deserts que hi ha prop de casa. El sol puja amb empenta, avui, però algú ha deixat quatre núvols gruixuts penjats al cel. Són blancs de fora, molt blancs i espessos, i tenen el cor gris i boterut. N'hi havia un amb forma de cavall desbocat. I un altre que semblava la cara d'un pallasso.

He tornat a casa, m'he dutxat, he donat menjar als gats i he pujat al meu estudi. He mirat el correu. He vagarejat una estona per blocs coneguts. I m'he decidit a encetar aquest, després d'una emigració una mica a contracor i carregada de dubtes.

I he posat els graons d'una escala que vaig trobar fa un temps en una platja del Pacífic, a Guatemala, en un bar petit i solitari a tocar la sorra negra. Recordo que hi vaig menjar "ceviche" i que, des de la taula, veia uns surfistes de cos espectacular que, com déus del mar, jugaven a ensinistrar unes ones rebels que semblava que tinguessin una punta de ganxet a les vores.

Hi he posat aquesta escala perquè aquests dies em veig amb cor de pujar el que sigui.

Veurem fins on arribem.