dimecres, 26 d’agost del 2009

Mart


Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.
I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":



"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

11 comentaris:

isnel ha dit...

Bé, acaben de dir a TV3 que tot és fals. Que demà a 2/4 d'1 de la nit, que és l'hora en què es deia que passaria això, la lluna ja s'haurà post i Mart encara no haurà sortit. Em quedo, doncs, amb les "Cròniques marcianes" d'en Bradbury, que això sí que és cert que les va escriure (o no).

Unknown ha dit...

Jo també m'ho vaig empassar. Ains... Què hi farem!

(hem de creure que tornes a agafar el ritme d'escriure al blog? ;))

Petonets,
gulg

Deric ha dit...

Cróniques marcianes! un gran llibre però ja molt desfassat i que només es pot llegir bé si ho fas des de la perspectiva dels anys en que va ser escrit. De totes maneres molt entretingut.

Ramon Aladern ha dit...

Jo també he pensat molts cops que bonic que seria poder guillar de la Terra, aquesta casa de bojos...
:*)

Selenita ha dit...

I a on creus qie visc jo, ara, maca!
Petonets estelars.

nimue ha dit...

que gran Bradbury! ains... Mart no es pot veure tan gran! d'on va sortir la notícia???? Espere que almenys veurieu el cel ben bonic! :)

isnel ha dit...

Ai, no, gulg, això del ritme em penso que no. Ha estat l'agost, de vacances, ja se sap... Però, vaja, que li he tornat a agafar una mica el gust... Ja veurem...
Muà!

isnel ha dit...

Ai, no sé què dir-te, Deric. Jo trobo que els grans llibres no es queden pas mai desfassats. I aquest té temes ben contemporanis, encara, malauradament...
Petons!

isnel ha dit...

I que ho diguis, ramon! Però, i si som els únics habitants de tot l'Univers? T'imagines que no hi hagi ningú enlloc més amb un mínim dit de front? Uf!

isnel ha dit...

Ei, selenita! Ostres! Quant de temps ;) Que m'hi vols, a casa teva, a passar una estoneta?
Petons de vacances (però per poc!) :(

isnel ha dit...

No sé pas d'on va sortir, nimue, però vam organitzar una festassa a fora el jardí que riu-te'n tu de Mart, de la Lluna i de tots els planetes i satèl·lits junts! Au.
;)