Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.
I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":
"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"
I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos. 
