diumenge, 31 d’agost del 2008
Simplement... plof!
Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.
Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.
I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.
Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.
diumenge, 24 d’agost del 2008
Misteris
L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.
Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.
dijous, 14 d’agost del 2008
Vacances monotemàtiques
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).
dijous, 24 de juliol del 2008
Suavitat
dijous, 10 de juliol del 2008
Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà
dissabte, 5 de juliol del 2008
Bàrbars
divendres, 13 de juny del 2008
Gràcies, deric!
dimarts, 20 de maig del 2008
Fragilitat
diumenge, 4 de maig del 2008
Spitalet
Divendres 25 d'abril. Faig temps pel centre d'Hospitalet entre visita i visita a escoles. Aprofitaré per anar a dinar amb una amiga (que molts de vosaltres coneixeu per un blog immensament famós i terriblement entranyable que fa temps que manté en stand bye i que tots enyorem una barbaritat). Com enganyen aquestes ciutats de l'àrea metropolitana! No m'havia passejat mai per L'Hospitalet d'aquesta manera (bé, ni d'aquesta manera ni de cap!). Passo per davant de la Casa de la Vila, ensopego amb el mercat, entro en una fleca, em compro un penjoll en una merceria i una llibreta en una papereria per agafar quatre apunts mentre espero la meva amiga. Fa un sol espaterrant de primavera declarada, però a l'ombra hi ha encara un aire fresc amb regust de març. Penso que sembla mentida que estigui passejant per la segona ciutat més poblada del país. Tot és estranyament plàcid, seductorament tranquil.
Dinem en un restaurant de cuina casolana. Una delícia de dinar. Un encant de companyia. Les paraules surten i surten sense parar. Els gestos es trenen sobre un llit de confidències, de sentiments, d'enyorances, de futur, de projectes. El temps passa massa de pressa en aquest migdia tan ple de calidesa.
Un cop a casa, busco L'Hospitalet al Google. Li llegeixo la història, li repasso els personatges (descobreixo la Josefa Casas, la Pubilla de la parada del metro). Trobo el que em deia la meva amiga: el nom de la ciutat prové d'un antic hostal (abans s'anomenaven hospitals) on els pagesos, carregats de fruita i de verdura, feien nit abans d'entrar a Barcelona per anar a vendre a mercat. Fa segles va aparèixer per primer cop en un document l'antecessor del nom actual : Spitalet. M'agrada llegir i conèixer la història dels nostres pobles. És com entrar en un mirall i anar refent el camí d'aquests avantpassats nostres que ens van preparar el present. Llegeixo tot el que trobo sobre l'arribada ingent de persones de tot l'Estat espanyol a les dècades de mitjan segle vint, la construcció anàrquica, la falta de serveis, l'absència de zones verdes, i com els habitants de l'Spitalet van anar rebent com van poder els nouvinguts. Un artista molt lligat a la ciutat, l'Arranz-Bravo, va crear aquesta escultura, Acollidora, en honor d'aquesta ciutat que, malgrat tot, va saber conservar els braços ben oberts per acollir a tothom. Està en algun lloc dels seus carrers. La propera vegada que vagi a L'Hospitalet l'aniré a veure.
Aniré a veure una Acollidora de bronze i em tornaré a trobar amb la dolça i màgica patrona d'una nau enyorada que gairebé du el nom de l'escultura.
diumenge, 27 d’abril del 2008
Telegrama
Ai, me'n descuidava: i poca estona (massa poca estona) per al blog. Ho sento. Però tot arribarà. Petons. STOP i fora.
dissabte, 22 de març del 2008
Quin gust!
divendres, 22 de febrer del 2008
No en sé
(Però potser se'n pot aprendre).
dissabte, 9 de febrer del 2008
I ara, guions!
Volia parlar d'un fàstic que tinc a dins ja fa dies, quan sento parlar a uns senyors -molt savis ells, molt entesos en tot, molt generosos, molt "humans"- sobre les mamografies de les noies equatorianes que viuen i treballen aquí, sobre el nou contracte que faran signar als immigrants quan ells manin (Déu i el poble no ho vulguin!) i sobre la llengua vehicular que imposaran a les nostres escoles. Volia parlar de tot això, però em fa mandra. Només els diré una cosa: que això de fer signar aquest contracte als immigrants em sembla molt bé, sobretot si comencen a aplicar-lo a aquells altres immigrants, "tocayos" seus, que viuen i treballen a Catalunya des de fa un munt d'anys i encara no saben ni utilitzen ni s'adapten ni als nostres costums ni a la nostra llengua ni a res de res. Si comencem per aquí, anirem bé. Potser així, per fi, estaré d'acord amb el famós "café para todos". Home, que ja està bé! Que ja n'estic més que tipa que no m'entenguin a casa meva! I ja està. Ja ho he dit.
I ara passem als guions. Doncs sí. M'he apuntat a un curs de guionatgte. Com si tornés a anar a l'escola, el primer dia me n'hi vaig anar amb la meva llibreta i el meu llapis, disposada a escoltar el profe. De bon principi, ens van fer presentar a tots i a escriure en una pissarra el nom d'una sèrie que ens hagués agradat molt. Hi va sortit de tot: des d'S'ha escrit un crim fins a Dallas, passant per El cor de la ciutat, Allò allò, Hotel Fawlty, Plats bruts i Els Ropper. Jo vaig triar A dalt i a baix. Però, si m'haguessin deixat posar-ne més, segurament hauria afegit Jo, Claudi, L'escurçó negre, Gent del barri i Carson i Carson advocats.
Vaig triar A dalt i a baix perquè em sembla que em ve d'aquí l'obsessió que tinc per poder tenir algun dia un majordom. A part, és clar, de la impecable actuació de tots els actors i actrius, l'excel·lent ambientació tant històrica com quotidiana de la vida anglesa del primer terç del segle vint, l'elegància i idoneïtat dels diàlegs, el dibuix dels sentiments, l'arrodoniment de cada capítol... Però sobretot això: el majordom. Quina enveja, mare meva, tenir una persona que s'ocupa de tu, dels teus i de la casa tot el sant dia sense demanar-te res, o ben poc, a canvi!
M'agrada això dels guions. Sense ser Déu, jugues a ser-ho: poses (fas aparèixer) i treus (elimines) tots els personatges que et ve de gust. De vegades m'agradaria que la vida fos això: un posar i treure personatges al teu aire, segons més et convingui. Amb un bon majordom al costat, això sí, que et posi les coses més fàcils i senzilles.
dissabte, 12 de gener del 2008
Deuen ser els astres...
Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.
A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).
I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.
Però sempre tindrem el blog...