Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...
Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.
La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.
20 comentaris:
Però que reguapo que està l'Olegueret! Quina carona d'angelet dormidet!
I tant que t'entenem, Isnel: hi ha coses més reals que el món virtual. Molts besets a tots dos!
Aprofita ben aprofitat el temps, que ja ho fas, la vida està plena de prioritats i l'Oleguer ara per ara, és la de la teva vida, més que els blogs i crec que tothom ho entèn, no et preocupis, però m'agrada molt que hagis escrit un nou post, llegir-te sempre és un plaer.
I aprofita també aquests dies per escriure molt i per estar també amb els amics i improvisar moltes coses... ho faras, oi? i si sents que la casa se't cau al damunt, recorda a un cop de telèfon estem tots allà a fer la comuna que sempre hem somiat.
Un petó enorme, enorme, enorme!
Ostres, quina il·lusió! Més de mig any sense escriure res, escric avui i Fiuuuuuuuuuuuuuuu, apareix en Giorgio!!!! Maremeva!!!! Uf. Molts, molts, molts petons!!!
Deric, ostres, tu tampoc podies faltar! Se'm fa tan estrany, això d'escriure comentaris aquí, uf! Procuraré que no se'm caigui la casa al damunt, t'ho prometo. Si ho fa, faré un SOS, entesos? Si més no, allò de dissabte que ve va endavant, eh?
Un petonàs!
Isnel!!!! Com vols que no t'entenguem?
Hi ha coses que passen, per sort, per damunt de totes les altres!
Que re-preciós que està l'Oleguer!!!!!!
Un plaer tornar-te a llegir!
Una abraçada i un munt de petons a repartir!
i tant!!!!!!!!!!!!
Gràcies pels petons, elur!!! I pel comentari i per recordar-te de la isnel, i per entendre-la i per tot! Quan tingui un instant passo per casa teva, vinga!!!
Ja estic pensant menús sense peix, deric ;)
Isnel!!! pensava que era un somni! quina alegria llegir-te alguna coseta... ains... tu tranquil·la que t'entenem, i més veient aquesta coseta bonica dormint!
B7s!!!!
Nimue, xiqueta! Què és de la teva vida? Ostres... Quin goig anar retrobant-vos per aquí. És al·lucinant. Un petó, guapíssima!
Jo sé que la Isnel hi és. Encara que no escriguis res al blog, mentre vegi les pàgines teves aquí, en una finestra, sé que hi ets. I només aquesta petita cosa ja em fa content. I com que no sóc egoista i encara que em sàpiga greu no tenir els teus posts, també estic content perquè fas el que has de fer, dedicar tot el temps que puguis a qui l'has de dedicar.
(ai, els diumenges! Aquells diumenges que recordo que tot trontollava. Espero que ja no)
Petonets a repartir!
Ramon, ramon, ramon.... T'esperava. Sabia que passaries. Jo també sé que hi ets. Sempre.
Un petó.
Quin plaer tornar-te a llegir, Isnel, i veure que la vida continua en plenitud.
Jo, a diferència d'en Ramon, sí que sóc egoista, però em conformaré amb les paraules de felicitat que ens deixes.
Una abraçada
Així és la vida, oi, pere? Amb moments per a tot. Però tornaré. No sé quan, però segur que ho faré.
Una abraçada també per a tu, ben forta.
Dona, està més que entés! Sort que té l'Oleguer de comptar amb una mare com tu, disposada a dedicar-li el seu temps i la seua ànima.
Per cert, estic llegint ara mateix un dels teus llibres!!! ;-)
Besets!!
Quina alegria que tot vagi bé :) encara que no treguis tant el cap com abans per ací, hi ets d'alguna manera* has de fer la teva, clar que sí!! però no ens oblidis ;) un petonàs gegant! i un altre per l'Oleguer!!
Hola Isnel!! Arribo tard a la teva reaparició, però vaja... jo també he estat desapareguda! M'alegro que tot segueixi bé! I ja veus, a mi també em passa el mateix... Justament avui reobro el bloc donant la promesa de tornar a escriure.. Aviam el que em dura! :p
Molts petonets per tu i l'Olegueret des de Dublín!!
PD - Aiii com trobo a faltar el vaixell...
fa quasi un any que no viatge pel món dels blocs ... i avui una suau enyorança que va voltant-me des de fa uns dies m'espenta que faça un petit recorregt recordant amb il·lusió aquells "moments virtuals tan plens...", supose que com tot a la vida cada cosa té el seu moment o moments i agusades que hi han hagut moments per a tot gairebé sempre meravellosos i estraordinaris amb milers de complements preposicionals, però sens dubte van aconseguir fer-se amb un raconet del cor de cadascú per a aquelles persones que hi són enfront de la pantalla. Molts dels quals de segur que mai oblidarem i que sempre estarna presents al nostre cor :) besets
fa quasi un any que no viatge pel món dels blocs ... i avui una suau enyorança que va voltant-me des de fa uns dies m'espenta que faça un petit recorregt recordant amb il·lusió aquells "moments virtuals tan plens...", supose que com tot a la vida cada cosa té el seu moment o moments i agusades que hi han hagut moments per a tot gairebé sempre meravellosos i estraordinaris amb milers de complements preposicionals, però sens dubte van aconseguir fer-se amb un raconet del cor de cadascú per a aquelles persones que hi són enfront de la pantalla. Molts dels quals de segur que mai oblidarem i que sempre estarna presents al nostre cor :) besets
uiiii perdó le publicat dues vegades ... aixxx la falta de practica aixxx, besets
Publica un comentari a l'entrada