Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.
10 comentaris:
no es pot dir més clar... :(
A tots aquests se'ls hauria de fer llegir obligatòriament "La nit de les 200 mil llunes" i anirien corrents a buscar l'animal abandonat i l'estimarien molt més que mai!
Ja torno a ser per Girona!!!
Potser una mica més alt, nimue?
Abraçades...
Vols dir que tenen remei, deric?
(M'alegro que la nostàlgia no t'hagi vençut ;)
no ho sé, vull creure que sí
Llàstima que no es pugui fer el mateix amb segons quin animal de dues potes...Petonets!
Tant de bo aquesta gent et llegira... Quins valors poden oferir?
No ho sé, deric, no ho sé...
Quanta raó, zel...
Cap ni un, ainalma.
Publica un comentari a l'entrada