diumenge, 4 de maig del 2008

Spitalet





Divendres 25 d'abril. Faig temps pel centre d'Hospitalet entre visita i visita a escoles. Aprofitaré per anar a dinar amb una amiga (que molts de vosaltres coneixeu per un blog immensament famós i terriblement entranyable que fa temps que manté en stand bye i que tots enyorem una barbaritat). Com enganyen aquestes ciutats de l'àrea metropolitana! No m'havia passejat mai per L'Hospitalet d'aquesta manera (bé, ni d'aquesta manera ni de cap!). Passo per davant de la Casa de la Vila, ensopego amb el mercat, entro en una fleca, em compro un penjoll en una merceria i una llibreta en una papereria per agafar quatre apunts mentre espero la meva amiga. Fa un sol espaterrant de primavera declarada, però a l'ombra hi ha encara un aire fresc amb regust de març. Penso que sembla mentida que estigui passejant per la segona ciutat més poblada del país. Tot és estranyament plàcid, seductorament tranquil.


Dinem en un restaurant de cuina casolana. Una delícia de dinar. Un encant de companyia. Les paraules surten i surten sense parar. Els gestos es trenen sobre un llit de confidències, de sentiments, d'enyorances, de futur, de projectes. El temps passa massa de pressa en aquest migdia tan ple de calidesa.


Un cop a casa, busco L'Hospitalet al Google. Li llegeixo la història, li repasso els personatges (descobreixo la Josefa Casas, la Pubilla de la parada del metro). Trobo el que em deia la meva amiga: el nom de la ciutat prové d'un antic hostal (abans s'anomenaven hospitals) on els pagesos, carregats de fruita i de verdura, feien nit abans d'entrar a Barcelona per anar a vendre a mercat. Fa segles va aparèixer per primer cop en un document l'antecessor del nom actual : Spitalet. M'agrada llegir i conèixer la història dels nostres pobles. És com entrar en un mirall i anar refent el camí d'aquests avantpassats nostres que ens van preparar el present. Llegeixo tot el que trobo sobre l'arribada ingent de persones de tot l'Estat espanyol a les dècades de mitjan segle vint, la construcció anàrquica, la falta de serveis, l'absència de zones verdes, i com els habitants de l'Spitalet van anar rebent com van poder els nouvinguts. Un artista molt lligat a la ciutat, l'Arranz-Bravo, va crear aquesta escultura, Acollidora, en honor d'aquesta ciutat que, malgrat tot, va saber conservar els braços ben oberts per acollir a tothom. Està en algun lloc dels seus carrers. La propera vegada que vagi a L'Hospitalet l'aniré a veure.

Aniré a veure una Acollidora de bronze i em tornaré a trobar amb la dolça i màgica patrona d'una nau enyorada que gairebé du el nom de l'escultura.

18 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

Amb aquesta "Acollidora" se m'ha encès una llumeta. Tot lliga, oi?
Dius que éreu dos, a dinar. Jo crec que éreu molts més, pq no hi deuria faltar pas la resta de la tripulació. Segur!
Petons!

Júlia ha dit...

Òndia, has estat per la meva segona pàtria... Què poc ens coneixem, a Catalunya! La veritat és que fa trenta anys que hi treballo i ha canviat molt, de vegades penso que massa, però... què no canvia?

Quan hi tornis, m'avises.

gulg ha dit...

Quin gust retrobar-te! :) Espero trobar temps per rellegir-te com et mereixes ;)

Petoneeets

yuna ha dit...

Et vaig perdre la pista fa moooolt de temps. Vaig abandonar la incandescència del meu bloc... i avui, goita! et retrobo de nou.
Quina alegria que m'ha donat, de debò. Ara estic a objectes perduts, si et passes seràs super benvinguda :)

un petonàs!!


(Déu meuuu que gran que està l'Oleguer!!!!!!! i que guapoo!!!!!!!!!!!!)

nimue ha dit...

jo vaig viure a L'Hospitalet un parell d'anys i vaig estar molt a gust, la veritat. Tu sí que eres acollidora! :)

namaga ha dit...

jo també enyoro l'Acollidora i tota la tripulació fantàstica, petons

JoanAlbor ha dit...

Ostres com són les coses ara mateix acabe de venir d'allí i deixar un missatge i força abraçades i tot just em trobe amb aquest post :) besos
I com de bonic es descobrir l'origen dels noms dels pobles , com han anat formant-se i fent-se al cap i a la fi és una cosa semblant al big-ban (es diu així) milers de mons que començaren a formar-se fa milers d'anys i prenent noms :)

Anònim ha dit...

Isneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!!
Vas ser molt a prop d'aquesta escultura de bronze, molt a prooooooooooooooooooop!!!
Però saps què en diu, la bruixaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa??? Doncs que no li agrada gens perquè sembla el monument a l'aspirinaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! On vas a paraaaar, amb una destral clavada al caaaaaaaaaaaaaaaaaaaap!!! I jo, en aixòòò... gairebé que li dono la raóóóó... Gairebé, eeeeeeeeeeeeeeeeh!!!

Deric ha dit...

Una Acollidora de bronze i una Acollida plena de sentimens... quin dia més perfecte!!!
Un petó ben gran per tu, pel Capità, per la bruixa de l'Acollida, pel Grumet i, sobretot, pel Lloro!

isnel ha dit...

No hi faltava ningú, ramon, ningú! ;)

isnel ha dit...

Fet, júlia! ;)

isnel ha dit...

I més petonets per tu, gulg! Ostres... quant de temps... :)

isnel ha dit...

Quan pugui, passaré, yuna, segur que sí! ;)

isnel ha dit...

Ostres, gràcies, nimue... Uf. ;)

isnel ha dit...

Jo de tant en tant hi passo, namaga, no sé, escombrar una mica, treure la pols, plantar alguna flor a coberta... Sempre he pensat que tornaran (que tornarem). Un ptonet ;)

isnel ha dit...

Una abraçada ben gran, joan, però gran gran de debò, em sents? :)

isnel ha dit...

LLOROOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!! Ets aquí! Has passat! Ostres, ostres, ostres i ostres! Ni que sigui per tirar-me per terra la il·lusió d'anar a veure l'escultura! Però has passat per aquí volant i això m'està més que bé! Records a tothom, seeeeeeeeeeeeeeeeeeents??????? Al capità, al grumet, a en ciscu... a tothom, a totdona i a totocell. Au! I els dius que Girona està ple de flors. Que segur que algú sabrà de què parlo. Au, vés, vés. I tornaaaaaaaaaaaaaaaa aviaaaaaaaaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!!

isnel ha dit...

Perfecte és poc, dèric, de debò! Un petó ;)