dissabte, 12 de gener del 2008

Deuen ser els astres...

... que en aquest començament del 2008 se m'han posat tots (o gairebé) en línia. Un llibre nou en una editorial que s'estrena, la proposta de traduir-me'n un al castellà (oh, miracle!!!), les galerades d'un altre corregides aquests últims dies, una editorial que insisteix a publicar-me'n un que va quedar finalista no fa pas gaire (un que vaig escriure aquest estiu, gairebé en directe des d'aquest blog), la propera publicació d'un que sí que va guanyar un premi, el segon d'una sèrie que espero i desitjo que sigui llarga, llarga... i, a mig fer, un que m'emociona especialment. I, després, hi ha l'agenda: gairebé trenta visites programades per escoles i instituts de tot el país, a comentar llibres, a respondre preguntes, a constatar que els nens i els joves, ni que sigui per obligació, continuen llegint, a omplir-me de ganes fins a rebentar de continuar lligant històries, pescant arguments, pinzellant personatges, inventant-me finals, arrodonint començaments.

Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.

A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).

I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.

Però sempre tindrem el blog...

32 comentaris:

Ramon Aladern ha dit...

Gironina maca, jo d'astres no hi entenc, la veritat. Però el que dius d'un somriure i d'uns ulls color de mar, aquesta joia de mirar-te en algú que estimes amb bogeria, de menjar-te'l a petons... tot això, ja m'ho crec millor. Sigui el que sigui, estic contentíssim d'aquesta vitalitat creadora que torna a córrer per casa teva.
Ara que, ben mirat, alguna conjunció astral deu haver-hi. Perquè jo mateix, l'últim dia de novembre, em vaig proposar gairebé de broma escriure un poema diari, i de moment ho estic aconseguint i me'n faig creus!
Petons i que duri!
Sempre tindrem (algú que hi ha darrere) el blog.
:*)

isnel ha dit...

Reusenc guapíssim, et llegeixo els poemes, no pas cada dia, però sí sempre que puc, perquè m'agrada la teva sensibilitat, perquè em fan molta companyia, perquè t'hi veig al darrere, i tot plegat em conforta molt. No sé si seran els astres o què, però benvingut sigui el que sigui. I aquestes conjuncions no cal deixar-les passar perquè qui sap quan hi tornaran a ser. O no?
Salutacions i una forta fortíssima abraçada cap a les terres del sud :)

Deric ha dit...

t'equivoques en una cosa: els dies com el d'ahir no s'acaben mai!
jo també t'estimo!

Llum ha dit...

Ostres, moltes felicitats per tot!!!

zel ha dit...

Felicitats, bonica, ara tens (te n'adones?) gairebé tot el que es pot desitjar, feina, una dolça mirada de 21 mesos i un espai per compartir, amistats a munts...que més es pot voler? Petonassos!!!!

JoanAlbor ha dit...

I jo que feia temps que no passava per ací un diumenge a la tarde em ve al cap aquells altres diumenges a la tarda quan encara no havies canviat la decoració de ca teua virtual :) encara que també era blava però quina diferència d'aquells diumenges a la tarda al de hui i no saps com me n'alegre i com em fa de feliç :) t'estime ja ho sap :))) un bes , aii no, dos, que ara són dobles ;)

nimue ha dit...

uaaaala! quantes coses boniques quants projectes xulos! el teu jardí no fa llàstima perquè tens un Oleguer guapo de remate i una Isnel guapa de remate fent de flors guapes de remate. Ale.

Una abraçada!

isnel ha dit...

Si fos veritat, deric... Vull dir això dels dies. Però no, que n'hi ha de tot.
1ptó :)

isnel ha dit...

gràcies, llum! :)

isnel ha dit...

Ui, si jo t'expliqués, zel... ;) Però m'agrada el que em dius :)

isnel ha dit...

I jo també, joan, jo també t'estimo molt! També ho saps, eh? ;)

isnel ha dit...

Nimue, tu sí que ets bonica de remate. Ala! ;)

miquel ha dit...

Felicitats pels llibres i pels pojectes.
Tens els ulls, tens les paraules, tens els amics... tens el bloc...El temps? Què és el temps?

Júlia ha dit...

Felicitats per tot plegat i que retornis més sovint al bloc, que va ser un dels més bonics i emblemàtics dels meus inicis blogaires... Molts llibres, molts èxits i molta joia, en aquest nou any.

namaga ha dit...

Que bé, aquest petit gran somriure que corre per a casa teva i que et fa somriure a tu.
Jo en guardo un molt bon record d'aquells dies a Girona i també sovint hi penso, una abraçada d'astres

Deric ha dit...

Em referia a que sempre queden a la nostra memòria.

Ainalma ha dit...

Deu ser molt emocionant publicar un llibre, encara que tu ja en dus uns quants... Xe que bé, quantes coses boniques per fer i de què gaudir! Me n'alegre molt per tu, ho mereixes.

Un beset!

Anònim ha dit...

I que segeuxin així, els astres! I les pessigolles! M'encanta que sigui així! (I també que enyoris una micona els amics virtuals, i que el blog segueixi al seu ritme, pausat, però sense fi ...)

Anònim ha dit...

Enhorabona i bona sort. Fantàstic tot, sobretot aquest tendre somriure que tens aprop. Una abraçada!!

Anònim ha dit...

Em fa il·lusió llegir aqui tota l'activitat literària que tens prevista, sobretot aixó de les escoles. I sobre tot després d'haver llegit perles com la de fa uns dies, en que un fabricant d'ordinadors molt important, en veure un nou dispositu per llegir e-llibres, va dir que és un dispositiu inútil, donat que a Nordamèrica ja no es llegeix. I aquí veig tants nens que no llegeixen.. que em fa feredat. Sort i empenta!

nimue ha dit...

una abraçada, Isnel. Passe a dir-te que he hagut de tancar el blog però espere continuar llegint els teus textos.

Deric ha dit...

TEns un premi a ca meu!

isnel ha dit...

No ho sé, Pere... No el veiem, no el toquem, no el flairem, però hi és. En algun lloc hi és, fent-nos la punyeta ;)

isnel ha dit...

Et dic el mateix, júlia! :)

isnel ha dit...

I una abraçada per tu també, namagueta, reina dels monstres que es fan i es desfan ;)

isnel ha dit...

Ja t'he entès, deric... ;)

isnel ha dit...

I una abraçada ben forta per tu, ainalma. Cuida't! ;)

isnel ha dit...

jcr ;)

isnel ha dit...

Una abraçada, frannia... T'he deixat tan abandonada, últimament... I em sap greu. Procuraré posar-hi remei. Un petó ben fort :)

isnel ha dit...

Dons ahir mateix, moonsa, vaig sentir per la ràdio que diuen que els nivells de lectura a Catalunya estan pujant! a veure si és veritat! Una abraçada :)

isnel ha dit...

Nimue, ja he vist que "donde dije Diego..." ;)))) I estic tan contenta que ni t'ho imagines. Moltíssima sort, requetebonica :)

isnel ha dit...

No m'ho mereixo, Deric. Però tu sí! ;)