dimecres, 3 d’octubre del 2007

Habitació 112


Les hores passen tan lentes, en un hospital, que tafanejar en les vides dels altres, encara que no t'agradi, és vital per no morir-te d'ensopiment. I dubtes que li agradi gaire, la feina que fa, a aquella infermera tan malcarada que t'entra a l'habitació a mitjanit -quan el nen, per fi, se t'ha adormit-, obrint llums, apartant cadires a cops de peu i cridant a cor què vols: a veure, a veure, aquest bitxo, si es pren l'antibiòtic com un home gran!!! L'antibiòtic, te'l donaria jo a tu, cridanera, més que cridanera! Un porró ben ple! I et despertaria enmig de la migdiada, a veure quina cara hi poses! I que no em diguin que s'ha de fer així, perquè l'endemà en va venir una altra, dolça com un panellet, que em va medicar el nen tan suaument, a les fosques i sense gairebé ni respirar, que el petit ni se'n va adonar. I t'imagines la primera infermera entrant a casa seva després del torn de nit i començant a repartir renecs i crits a tort i a dret, donant puntades de peu al gos i tancant calaixos amb claus de judo. I t'imagines la segona obrint la porta del seu pis amb un somriure als llavis, carregada de panets i croisants, acabats de sortir del forn, per a tota la família i aixecant persianes amb la mateixa cura que si brodés un clavell damunt d'un drap de lli.


Però tot plegat no és res més que una suposició. Com la que et fas quan observes de reüll l'altre nen de l'habitació, amb la mare amb vel i túnica fins els peus, sense entendre ni gota de català, i que necessita que sigui el seu propi fill de cinc anys, el malalt, qui faci de traductor entre ella i el metge. I penses: pobra! I et puja una mica miqueta de llàstima. I després arriba el pare, xampurrejant castellà. ¿Señora, usted vigilarme niño un momento mientras yo acompañar mujer a casa? Li dic que sí, perquè m'imagino que tenen problemes de transport, o que han d'anar a portar els altres fills a escola, o... M'imagino massa coses, jo. Perquè la vigilància altruista al nen del llit del costat s'allarga, i allarga, i allarga... I passen l'esmorzar, i passen el dinar, i passen el berenar. I jo dono, doncs, dos esmorzars, dos dinars, dos berenars. Fins que arriba una infermera -una de nova- i em pregunta on són els pares del nen del llit del costat. Li dic que no ho sé. I ella, molt seriosa, es mira el rellotge i diu: Si d'aquí a mitja hora no han arribat, aviso la policia, que això és abandonament.


Viure uns dies en un hospital és com submergir-te de ple en un món absolutament paral·lel a la vida quotidiana. Els horaris van diferents; els menjars no tenen res a veure amb els que et fas tu; els sorolls són desconeguts i atemoreixen; els estris i mobles que t'envolten no s'assemblen gens als estris i mobles que t'acompanyen normalment; les converses entre metges i infermers sembla que siguin en un idioma estrany, com si estiguessin codificats; els veïns d'habitació, o de passadís, o de sala d'estar, malgrat no conèixer'ls de res, comparteixen amb tu els moments més delicats i íntims d'aquests dies; et veus obligat a posar tots els teus temors, totes les teves pors i tots els teus dubtes en unes persones de qui ho desconeixes tot: si donen puntades de peu al gos o si entren a casa amb un esmorzar ben dolç per a tota la família. I, de vegades -només de vegades i per uns instants- et sents tan sol com el nen del llit del costat.

28 comentaris:

Deric ha dit...

Ostres, quin greu em sap que mentre tu passaves tot això jo estés tan tranquil visitant platgetes.

Omar ha dit...

Llegint això, m'he espantat de debò, perquè he pensat: un altre cop a l'hospital? Després ja he respirat en veure que relataves dies passats, angoixants, però passats. I que bé que ho descrius, com sempre. Un petó per a tu i un altre per l'angelet ros que té la sort de ternir-te per mare.

Giorgio Grappa ha dit...

Eps! Que l'Oleguer ha estat malaltelt? Espere que ja estiga bo i amb aquell somriure trapella que traspua en totes les fotos.

Dues abraçades, Isnel!

Anònim ha dit...

I quan el malson ha passat i tornes a ser a casa i contemples el son plàcid d'aquella carona dolça i et sents acompanyada de les olors i els colors de la teva llar, llavors penses: "Com a casa no hi ha res!"
Petons!

Anònim ha dit...

No te'n sàpiga pas ben gens, de greu, dèric, només faltaria!!! Mira, farem una cosa: el dia que jo me'n vagi a Menorca (tota sola, i només amb un llibre, una llibreta i un llapis)per passar-hi quinze dies, et deixo el nen. Què me'n dius? ;D

Anònim ha dit...

Dies passats, omar, sí. Però ara hi ha un diagnòstic nou, fresquet, de només un parell d'hores: varicel·la. Au, una setmana més sense cole!!!! Grrrgggggggggg!!!!!!!!!
(Poc que me'n recordava, ja, que els nens tenen aquestes "coses"....:(

Anònim ha dit...

Doncs, sí, giorgio, com li deia a l'omar, ho estava, després ja va estar bo, i ara toca malaltia nova. En tot el setembre, entre pitus i flautes, només ha anat quatre dies al cole nou. I, d'aquests, dos el vaig haver d'anar a buscar abans perquè ja no estava fi. Jo vull una excedènciaaaaaa......... (de la feina, sí, no pas de mare, que consti eh?)

Anònim ha dit...

Quanta raó, ramon! Com a casa no hi ha res! En moments així, ho trobes a faltar absolutament tot, fins i tot els crits dels veïns, o els plors dels nens de la casa del costat, o els lladrucs d'aquell gos tan pesat de dos cases més avall.
Un petó.

zel ha dit...

Isnel, per tal que no et desanimis (o sí, però passa) el meu fill gran ha tingut:
Gastroenteritis als dos mesos i li va durar el sarau fins cap als 14 mesos després de córrer cada dos per tres a l'hospi.
Operar carnots i drenatge orelles. Més hospi.
Als 5 anys meningitis bacteriana, va anar d'una hora que no ho expliquem, sisè sentit de mare.
Als 7 anys: Primera crisis epil.lèptica, tacs, ressonàncies, electros, 4 anys de tractament "i ha de fer vida normal, però que no es posi en situacions de risc, com t'ho menges?)
Als 12: Inici d'una anòrexia, 14 quilos perduts en dos mesos. Bufffff, a temps, un anyet i superat.
Als 14: Crisis d'angoixa, tractament i teràpia.
Als 17: Una malaltia als ronyons que després d'infinites proves i dues biòpsies va ser una malaltia autoimmune i quan estàvem resignats a que s'hagués de controlar sempre més, comença la carrera, va a Barna i als tres mesos desapareix màgicament.
Ara, 20 anys, un quiste al coll que requereix seguiment. Vols que t'ho digui? ÉS UN NOI SUPERCOLLONUT, AMB UNA QUALITAT HUMANA GENIAL, ESTIMAT I VALORAT PER TOTHOM I EL MEU PUNTAL PER AGUANTAR LES CRISIS AMB EL DE 14, QUE TÉ UN TDAH I TRANSTORN DE CONDUCTA, APA, JA TENS LA MEVA CRUA REALITAT DIBUIXADA. Però, vaig cada any de vacances amb les amigues, estudio psicopedagogia, tinc un humor que no me'l treu ningú i sé disfrutar dels bons moments. La vida és dura, però dóna molt a canvi. Va dona, que no serà res, un petonàs.

anna g. ha dit...

Què trista la història del nen del llit del costat... Ànims, que l'Oleguer es posarà bé aviat, només és una qüestió de temps :)

Anònim ha dit...

Ostres, zel, ara m'has deixat sense paraules... De totes maneres no m'estranya que el teu fill sigui com és, amb la mare que té! Una abraçada, guapíssima!

Anònim ha dit...

Segur que sí, bitxo! Gràcies, maca! :)

el Lloro ha dit...

Què diuuuuuuuuuuuuuus??? Que ara té la varicel·la, l'Olegueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeer??? Vaaa... descansa una mica, Isnel, que jo me'n cuido tota la tardaaaa!!!
Hola, Oleguereeeeeeeeeeeeeeet!!! Mira què portooo, miraaaaaaaaa!!! Guaita quin bé de Déu de llapis de coloooors!!! Convertirem els remaleïts granets de la varicel·la en rovellooooons!!! Sí, i també dibuixarem arbres i herba i, a la zona del pit i del coll, un cel ben blauuuuuuuuuuuuuuu!!! Vaaa, ja veuràs que serà divertit, jaaaaaaa!!! Ni te'n recordaràs, de la picooooor!!! Dóna'm aquest peuet, dónaaaaa'm!!! Tu comença per aquest genoll, vaaaa!!! Uiiiiiiiiiiii, quina bona collita de rovellons que fareeeeeeeeeem!!!

Ainalma ha dit...

Ostres, Isnel, no sabia que l'Oleguer havia estat malaltet... Espere que es trobe millor i que la variceL·la passe prompte!

Per cert, com va acabar la història del xiquet del llit del costat? Tornaren els pares a temps???

Molts besets!

Anònim ha dit...

Llorooooooooooooooooo, que em fas pessigolleeeeeeeeeeeeeees als graneeeeeeeets!!!!! Ai ai ai, juà juàjuàjuà.... Ai, prou, prou, prooooooooooooouuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Dons sí, ainalma, coses de nens, primer una hospitalització urgent per un ensurt respiratori, i ara la varicel·la. Una setmana més a casa!
Quan va tornar el pare del nen del llit del costat, la infermera li va clavar una bronca que el va deixar ben distret. Es veu que s'hi troben molt sovint, que els pares deixen nens ben petits tot el dia sols a l'hospital. Suposo que deuen haver d'anar a treballar, no sé, però creu-me que ho vaig trobar terrible. A sobre que estan malalts, s'han de refiar dels desconeguts familiars del del llit del costat per a tot. Això si troben que els del llit del costat volen estar per ells, és clar!
Un beset!

el pensador ha dit...

Tres coses, isnel.

1) Un cop més m'has deixat bocabadat en veure el que ets capaç d'escriure, fins i tot en situacions com aquesta. I ja sé que ho has escrit després, però, tant se val.

2) Tota una història que de ben segur encetarà llargues tertúlies, la del nen del llit del costat.

3) I que més podria dir-te, que no sigui desitjar-te una imminent milloria de l'Oleguer (fes-li un petó de part meva).

el Lloro ha dit...

Isneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!! Vine a veure la pintura que ens ha quedat, vineeeeeeeeeeeeeee!!!... D'això... Que diu l'Oleguer que no vol banyar-se mai méééééééééés!!!

mar ha dit...

bon dia, isnel
M'agrada tenir la casa plena d'amics i per això venia a convidar-te a la inauguració del nou "brisalls". Espero que t'agradi.
mar

-espero que l'Oleguer estigui millor

petons

Giorgio Grappa ha dit...

Lloro! Això li falta a l'Olegueret, que tu el vages convencent perquè no es banye més! Perquè, tu a mi no m'enganyes, eh? que la idea que no es banye és teua, de tan pagat que estàs amb la teua "obra d'art": de cap els dos a la safa, l'Oleguer i tu!

C. ha dit...

Vaja, i jo que et feia a Frankfurt...

Anònim ha dit...

El petó va arribar just el dia que feia l'any i mig, pensador!!! Una abraçada :)

Anònim ha dit...

llorooooooooo, què vols dir que l'Oleguer diu que no es vol banyar mai mééééééés??? On t'ho has sentiiiiiiiiiiiiiiiit????

Anònim ha dit...

Gràcies, mar, quan tingui un moment, passo. Un petó i sort!!! ;)

Anònim ha dit...

Giorgiooo!!! Tu també, amb això del bany de l'Olegueeeeeer???? Que no sé pas de què parleu, seeeeeeents???

Anònim ha dit...

A frankfurt, litus? Per què? Que hi passa alguna cosa i jo sense saber-ho? ;(

el Lloro ha dit...

Òndia, Isneeeeeeeeeeeeeeeeeel!!! Però que no veus quina obra d'art ens ha quedat, a l'Oleguer i a miiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii??? Pintant, pintaaaant, miraaaa quants rovellons i quantes herbes i quin cel tan blauuuuuuuuuuuuuuuuu!!! No t'atreviràs a banyar-lo, oi, després de la feinada que hem tinguuuuuuuuuuuuuuuuut??? Les obres d'art no es banyeeeeeeeeeeeeeeeeen!!! Es que si tu banyes l'Oleguer, jo banyo la Giocondaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Anònim ha dit...

Doncs ja l'he banyat, Lloro. Un vist i no vist, però sí. És que ja li tocava, pobret...
(Ui, quina llàstima, la Gioconda...)