diumenge, 26 d’agost del 2007

Fragments (2)

L’Andrea és una noia molt maca, amb un cos espectacular i un vestuari que sembla que estreni roba cada dia. Es cuida molt, i sé que va al gimnàs, i que practica gimnàstica rítmica en plan semi-professional. Es mou que sembla les onades del mar. O les capçades dels pollancres en una tarda de vent. A més a més, és simpàtica, i llesta, i divertida. Em va convidar a sortir a la pista no sé quantes vegades. I no sé quantes vegades li vaig dir que no. Jo sóc un ànec, movent-me. I, a més, tinc molta vergonya i un sentit del ridícul exagerat.


Com que va veure que no hi havia res a fer, es va quedar al meu costat molta estona, mentre preníem un refresc i miràvem com ballaven els altres. Em va explicar moltes coses, com ara això de la gimnàstica rítimica, que algun dia li agradaria poder participar en uns jocs olímpics. Però que, si no s’afanya, ja li haurà passat l’edat. Jo em vaig esgarrifar, perquè gairebé no en sé res, ni de gimnàstica rítmica ni dels jocs olímpics, però em va semblar que els catorze o els quinze anys no són cap edat perquè t’hagi passat l’oportunitat de fer el que sigui.


Un cop em va preguntar com és que m’havien posat Perceval i li vaig explicar, una mica per sobre, la vida dels meus pares, el meu naixement a la Vall i com van ser els meus primers dotze anys. Com gairebé tothom, ella només en sabia el que s’explicava, que moltes vegades no era ni cert. Em va dir que li havien arribat rumors que, si havíem viscut tant de temps apartats de tot, era perquè els nostres pares eren uns mafiosos i els buscaven. Em vaig quedar de pedra. Va afegir que això no era tot, però jo ja no vaig voler saber-ne res més, dels rumors escampats per l’institut. Li vaig parlar del moviment hippy, de la seva filosofia i de la importància que va tenir arreu del món a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan va néixer, primer de tot, com a moviment de rebuig a la guerra del Vietnam . Ella em va dir que l’única cosa que sabia era que practicaven l’amor lliure, que fumaven molta marihuana i que s’autoproclamaven pacifistes. Ah! I que tocaven la guitarra, que els nois duien melena i barba, que les noies no utilitzaven sostenidors i que van posar de moda els pantalons acampanats. Vam riure molt amb aquella visió distorsionada d’un moviment que havia arrossegat milions de joves feia tres dècades.

(Fragment del capítol Blowin’ in the wind )

12 comentaris:

Ainalma ha dit...

Hehe, trobada de nou!

Besets!

Anònim ha dit...

Quin gust, ainalma, retrobar les cares conegudes! ;)

Deric ha dit...

Per fi m'he pogut posar al dia amb els teus posts!
Com saps estic liat amb el meu "casero" particular i em falta temps, em falta temps, em falta temps!!!!

Deric ha dit...

...i em pica molt la curiositat per llegir aquest llibre i també l'altre, l'anterior, ja saps quin!

Anònim ha dit...

Déric, el verb es conjuga així: a mi em falta temps, a tu et falta temps, a ell li falta temps, a nosaltres ens falta temps, a vosaltres us falta temps i a ells els falta temps. I és una pena. Potser amb una mica més d'organització... No sé, ho dic per mi.
Molta sort amb la teva liada particular! ;)

nimue ha dit...

llegint aquest fragment he recordat els grups d'alumnes (xiquetes) que tenia l'any passat i que es dividien en "les hippies" i "les rapades". En el meu institut les hippies són les rares per l'ambient del barri més que res (els rapats són més normals en aquest ambient en què es mouen) i em resultava curiós escoltar les idees que tenen sobre aquestes "hippies". De remontar-se als anys 60 res de res, evidentment. Tot el que siga fa més de 10 anys els sembla la prehistòria...

Anònim ha dit...

Exacte, nimue. Els joves, probablement influenciats per les modes, només es queden amb la part més superficial i anecdòtica de moviments com el hippy. Em va molt bé el teu comentari per seguir en aquesta línia. Gràcies, guapíssima! :)

anna g. ha dit...

És un plaer tornar-te a llegir (sense entrebancs). Un petó :)

Anònim ha dit...

Potser el temps juga la mala passada d'idealitzar-ho tot, però actualment trobo a faltar moviments idealistes (amb idees i, per què no, amb utopies) que ens duguin a anar més enllà del nostre jo petit i ens empenyin a voler un món millor, a fer l'amor i no la guerra, com si diguéssim...
Quines ganes tinc de llegir les teves noves creacions, maremeva, quines ganes!

Omar ha dit...

Ah, per cert, he obert de nou el balcó. No sé si per molt de temps, però de moment, és obert i amb ganes. L'adreça és: http://elbalco.blogspot.com/
Hi aniràs a regar les plantes? Sí?

Anònim ha dit...

Bitxo! El plaer és meu per veure't de nou per aquí. Ens llegim! :)

Anònim ha dit...

Constituïm un moviment idealista, omar? Sí? Vaaaaa....
M'agrada el teu nou balcó. Ja hi he passat a regar les plantes. Ara no sé si convindria pintar-lo una miqueta ;)
Un petó!