Quan són a terra, són capaços de matar-se per una molla de pa. Però quan aixequen el vol se senten lliures, suposo. Perquè deixen les seves misèries ran de terra i, allà dalt, s'imaginen que són més poderosos que el vent. Allà dalt, penso, deu ser fàcil preparar-se per combatre tots els mals del món.
De vegades somio que tinc ales i volo.
Volar, és el que necessitaria jo també ara mateix...
ResponEliminaSi et deixo un parell d'ales, vindràs a volar amb mi, ainalma? Va, vinga ;)
ResponEliminaEn canvi allà dalt fan una pinya, són un equip.
ResponEliminaJo també vull anar a volar amb tu i fer del cel un camí de felicitat!
Un parell d'ales més per a en Dèric!!! Que bé que ens ho passarem!!! Un petó ben fort, guapíssim! :))
ResponEliminaJo també. Constantment. Sense parar. Volar.
ResponEliminabesets!
Som-hi, nimue, va, som-hi, som-hi. Que bé que ens ho passarem! Ui, les coses que arreglarem des d'allà dalt. Un beset :)
ResponEliminaEls homes i dones sempre hem volgut volar, però al cel hi ha tanta competitivitat i mal rotllo entre les espècies plomíferes com a la terra, els mites mai són el que semblen. Entre tocar de peus a terra o fer volar coloms, no sé si hi ha un terme mig... depèn de les circumstàncies. Bon dia, Isnel, una abraçada.
ResponEliminaUna metafora bellíssima sobretot perquè en resulta humana. M'agrada i precisament això la fa bonica que no digues "sóc" o "vull ser" sinó que li dónes eixe bri de fragilitat humana quan dius "penso" quan dius "de vegades somio". Per descomptat és bonic somiar que allà dalt de vegades comparteixes vol amb les presones que estimes :) besets
ResponEliminaBon vespre, júlia. Continuarem buscant el terme mig ;)
ResponEliminaJoan, ets únic ;) Mare meva quina anàlisi de les meves quatre paraules escrites gairebé corrents. O volant... Però m'agrada tot això que em dius, m'agrada molt. Un bes ben fort. I t'espero per compartir vol un dia d'aquests ;)
ResponEliminaBon diaaaaaaaaaaaa!
ResponEliminaBona tardaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!
ResponEliminaHa anat bé el dia?
ResponEliminaA veure, deixa'm pensar... El 28, quan era? Ahir. Pssé, sí, bé, normal, nà fent... ;) I tu?
ResponElimina(Ostres, ara em sap greu ficar-me al mig de la conversa...
ResponEliminaEm permeteu apuntar-me al vol col·lectiu aquest?)
I tant, Init!!!!
ResponEliminaIsnel, millor demà, oi? I ja no diguem el diumenge en aquella casa perduda al mig del bosc amb aquell riu de fades!!!
Si més no, allà dalt, les brutícies no es veuen tan brutes, ni se senten les mentides, ni et fa enfadar el veí, que el cel és ample i el vent va amb tu, si saps pujar a l'onada. Allà dalt, però, no hi faràs res. Vols dir que no et necessiten més arran de terra? Petons, bufona.
ResponEliminaLa Zel, té raó!
ResponEliminaNo cal ni que ho demanis, INIT!! Anem a volar, anem... ;)
ResponEliminaMillor, deric, millor... I ara ja et puc dir que sí, que segur que ha estat millor ;)
ResponEliminaUna mica allà i una mica aquí. zel, ben repartit. O no? ;)
ResponEliminaI jo també, deric!!!
ResponElimina;)
I ara és de nit, és fosc i fa fred...
ResponElimina