Gotes d'Isnel

Se me ha caído una estrella en el jardín

2010-08-25T12:20:00.010+02:00

Fa cap a trenta hores que no em puc treure del cap la cançó de la Mari Trini: Porque, a mí, se me ha caído una estrella en el jardín... Bé, de fet no era cap estrella sinó un globus, amb propaganda del restaurant Ca la Marieta de Girona, amb una cistella carregada de persones, em penso que més perdudes que jo si anés amb una planxa de surf al mig de l'Atlàntic. I no era ben bé el meu jardí, sinó el del costat. Però, vaja, l'ensurt no me'l va treure ningú!

Sí, ja podeu riure! Què faríeu vosaltres si estiguéssiu regant tranquil·lament les floretes i les plantetes a quarts de vuit del matí, enmig d'un silenci absolut, com aquell qui diu a mig vestir, i de cop, fregant les teulades i les capçades dels arbres, apareix de sobte un trasto d'aquests, bufant d'aquella manera que sembla que s'acosti un huracà, i aterra com pot a la gespa del jardí del costat de casa teva? Jo vaig anar corrents a despertar el nen i a buscar la màquina de fer fotos. El nen va mirar el globus fregant-se els ulls, mig adormit, i em va preguntar, textualment: que ja fan dibuixos, mama?

Aquest cap de setmana no em busqueu, que tinc feina

2010-08-21T13:55:00.005+02:00

Escriure, escriure, escriure, escriure, escriure... Va, vinga, aprofita que el petit no hi és, que l'altre tampoc, que tens la casa per tu sola, que tens aquella història tan ben enfilada, que estàs inspirada, que en tens ganes, que les idees surten, que les paraules es posen tan bé unes al costat de les altres, que no has quedat amb ningú, que no has de preparar cap sopar, que les gates estan tranquil·les, que fa calor però no gaire, que s'acaben les vacances. Oblida't que hi ha un món a l'altre costat de la porta i escriu-ne un de nou. Vint-i-cinc anys escrivint nous mons i encara amb aquestes ganes! Va, vinga, aprofita-ho. I oblida't també de les Gotes. Per un parell de dies no passarà res, dona!

Àlbum de fotos (agost 2010)

2010-08-17T18:13:00.004+02:00

La Isnel acaba de passar l'equador de les vacances i fa balanç d'uns dies tranquils a casa, que han desgranat moments sense programació prèvia: tardes amb cels carregats i l'aigua desplomant-se damunt la teulada; les gates i la seva imprescindible companyia; les flors, estufades per un agost humit i fresc; el fill gran ensenyant al petit els misteris de l'equilibri en bicileta; el fill petit jugant amb aigua aprofitant una ullada de sol; i la fidelitat d'aquests ulls blaus a totes hores: mama, mira! mama, vine! mama, escolta! mama, té! mama, agafa'm! Sí, fill, ja miro, ja vinc, ja escolto, ja et tinc! També hi ha hagut sobretaules llargues després d'uns quants sopars sense presses. Postals arribades de l'altra punta del món: Irlanda, Tailàndia, Índia... I moments de baixada en les visites a la tieta ingressada en una residència. La generació de davant, que se'ns en va, pensa, amb un pessic de nostàlgia. I una trucada, avui, avui mateix: la nena ja ha nascut! La neboda de la Isnel l'ha fet tia-àvia per segona vegada. I la Isnel rumia que, mentre la generació de davant se'n va, ja en té dues per darrere. I no pot apartar la vista d'aquest remolí blau que corre per casa com un esperitat, matant viquings i salvant indis, caçant senglars per sopar i revolucionant-li la vida. Potser no ha escrit tant com volia. Ni ha llegit els llibres que s'havia proposat. Ni ha avisat el fuster perquè li vingués a arreglar les tres persianes espatllades. Però tot es farà. Hi ha coses a la vida que passen per davant de totes les altres. I sentir el batec d'aquests quatre anys de vida, de sensacions, de jocs i d'emocions que no paren n'és una. L'altra és preparar el pregó de la Festa Major del poble, que ja és a tocar. O sigui que, fill meu, ja pots anar a caçar senglars pel jardí tu tot solet, que la mama ha dit que sí a una cosa molt important que li han demanat des de l'Ajuntament i necessita temps per pensar què dirà, com ho dirà i quantes tasses de til·la necessitarà abans de pujar al balcó. Sí, sí que em fa il·lusió, però, ostres, tu...

Nits d'estels

2010-08-15T16:58:00.004+02:00

Dos sopars, per assegurar el tret. Vint-i-cinc convidats en total. Mantes i coixins a dojo preparats per escampar per la gespa. I una misèria d'estels, amb prou feines mitja dotzena la primera nit. I el primer, el gros, a sobre, se'l va perdre mentre buscava més mantes i més coixins. I la segona nit, res, ni un. Els desitjos d'aquest any a fer punyetes, au! Per culpa dels núvols dels collons! exclama ella. Ui, la mama, què ha dit! exclama el fill.

Comparances

2010-08-13T21:46:00.003+02:00

Gràficament, els espais una mica grans sempre els comparen amb un camp de futbol.
I els bolets, amb les monedes.
Aquest l'hem vist créixer dia a dia al jardí de casa, aquesta darrera setmana.
Sempre havia volgut fer aquesta foto.

Dolça solució

2010-08-09T17:34:00.002+02:00

Ara ja sé com fer-ho perquè s'empassi un antibiòtic i no mori (jo) en l'intent. Res de trinxar-lo i barrejar-lo amb el menjar (que en fuig com de l'aigua, quan s'ho flaira!); res de ficar-li a la gola ben endins (l'escup com aquell qui res); res de fer-li empassar dissolt amb aigua en una xeringa (acabem renyides una bona estona).
Consell de veterinari que va com oli en un llum: aixafes l'antibiòtic ben aixafat (jo ho faig amb la mà de morter) i el barreges amb unes gotes de mel; ho poses en una cullereta i agafes la gata pels pèls del bescoll; aleshores li empastifes la pota amb l'antibiòtic barrejat amb la mel i, com que no s'ho pot treure només espolsant, comença a llepar i llepar i llepar i au, tot cap a dins en un tres i no res!
A aquells i aquelles que us trobeu amb una gata rebel (o gat, o gos, o el que sigui) a l'hora de prendre's segons què, us ho recomano. De debò.

Els geranis i el barrinador

2010-08-07T14:49:00.004+02:00

Els anys que els geranis em floreixen així, és com si jo també m'estufés.
Només em fa por descobrir, un matí qualsevol, mentre els rego o els trec les fulles i les flors pansides, aquella maleïda eruga barrinadora que els xucla per dins i els mata.
Aquest matí se m'ha acudit que, si els geranis fossin Catalunya, el barrinador es podria dir Cope, o Intereconomia, o Madriles, o Españaprofunda, o Felipequinto... Ja sé que no és gaire original. Però és el que fa estar de vacances i tenir massa temps per escoltar bestieses anti-catalanes a la ràdio o llegir-les als diaris... Serà qüestió de posar-se a buscar un bon plaguicida.

S'ha acabat (?)

2010-07-31T09:59:00.002+02:00

Tant me fa que sigui per voluntat divina, humana o animal. Celestial, nacional o terrenal. Tant me fa. Però s'ha acabat (?). I ara tots cap al teatre, au, o cap al cinema, que s'hi està molt fresquet.

I et penediràs d'haver nascut banc

2010-07-15T18:31:00.004+02:00

Vull fer vacances i dessucar-te! I et penediràs d'haver nascut banc i que algú et deixés abandonat en aquest racó del meu jardí! Aprofita els teus darrers dies de solitud, creu-me. Juga amb les cargolines i les formigues lleugeres, que ben aviat una que jo sé no et deixarà tranquil ni de dies ni de nits. I et farà companyia hores i hores, llegint, escrivint, badant, dormint, jugant, somiant, pintant, desconnectant, descansant, descansant, descansant...

La manifestació explicada al meu fill de 4 anys (o viceversa)

2010-07-09T19:33:00.004+02:00

Fill, què fas? pregunta la mare, en veure que l'Oleguer ha deixat de banda la quarta batalla de "clics" del dia (l'última era la dels cavallers contra els egipcis i han guanyat els egipcis, perquè els cavallers havien perdut totes les seves armes i només els quedava una catapulta feta pols) i els posa tots en fila índia.
Jugo a manifestacions.
I què cridaran els teus "clics", quan es manifestin?
Que s'ha de cridar alguna cosa?
Oh, i tant! S'ha de cridar per demanar allò que volem o per protestar per allò que no volem.
I què cridarem demà?
La mare s'ho rumia un moment, mentre l'Oleguer espera, pacient.
Cridarem que ja n'estem fins els collons!
Ui, has dit una paraulota, mama!
Sí, però demà es pot dir i no passa res.
No passa res perquè diguem collons o no passarà res perquè diguem collons?
La mare, lleugerament aclaparada, s'excusa dient que ha d'anar a fer el sopar o a despenjar la roba dels estenedors. Al cap d'una estona, sent cridar, de lluny: Volem una catapulta nova, collons! Volem una catapulta nova, collons! I, si no ens la doneu, ens la prendrem, collons! I desisteix de dir-li que els "collons" són per demà. Hi ha coses pitjors que dir paraulotes. Molt pitjors.

Flam de formatge

2010-07-05T17:35:00.005+02:00

La isnel agafa una terrina de formatge philadelphia, mig litre de crema de llet, un got de llet, mig got de sucre i un sobre de cuallada en pols. Ho barreja i ho passa pel minipímer. Ho posa al foc fins que arrenqui el bull, remenant de tant en tant perquè no s'enganxi. Tot seguit, ho aboca a un motlle gros de flam amb sucre líquid al fons i pels costats. I quan es refreda una mica ho guarda a la nevera unes quantes hores abans de servir-lo. Per anar a taula, el desmotlla i així queda més elegant.

I triomfa!

Ha vist unes quantes receptes semblants per la xarxa, però aquesta, tan senzilla, li surt sempre de primera. El va tastar per primer cop, fa temps, a casa del padrí del nen i se n'ha fet addicta.

(El pròxim dia que el faci, que serà aviat, assegura que el fotografiarà i el penjarà aquí).

Bons i dolents

2010-07-03T09:40:00.003+02:00

Per a l'Oleguer, al món, només hi ha dues classes de persones: les bones i les dolentes. Per sort, jo sóc (habitualment) de les bones. Però aquella veïna que, cada cop que el veu, li pessiga les galtes, és de les dolentes. Pobra senyora Maria! Segur que el dia que ho sàpiga se li ensorrarà el món. Jo no li ho diré pas. Esperarem que ho endevini tota soleta, oi que sí, Oleguer? Vine, que et posaré una mica de crema hidratant en aquestes galtones tan vermelles, au, vine... i després tornarem a jugar a bons i dolents, jo vull ser el bo, avui, sí, aquest que porta corona de rei. Ah, no? No em toca, avui, fer de bo? Ho vols ser tu? Doncs au, res, jo seré el dolent. Però tampoc et creguis que els reis sempre són els bons, eh? Que consti.

Brevetat

2010-07-02T13:28:00.003+02:00

La isnel s'imposa brevetat en els escrits que pengi durant aquesta nova etapa del blog. Si són breus, pensa, en podré penjar més, o més sovint. I ho intenta:

Avui han obert les portes del mar. I l'oleguer el volia ficar tot en un pam quadrat de piscina de sorra. Però no hi ha cabut. I li ha fet prometre a la isnel que demà ho tornarien a intentar. I la isnel, embriagada de sol i de sal, de temps i de sorra, li ha dit que sí.

Ensurt

2010-06-30T21:54:00.003+02:00

Aquesta tarda he estat tres hores sense llum. I m'he muntat la pel·lícula: que si, amb la calor, la gent estira més del compte per fer anar l'aire; que si les línies encara estan tocades de la nevada; que si potser un foc ha tallat els cables; que si ja hi tornem a ser... Perquè la nevada del 8 de març va ser espectacularment bella, sí, i a casa semblava que havíem entrat a Lapònia per la porta gran. Però vam estar sis dies sense llum, sis! Que vol dir, a més d'estar a les fosques, sis dies sense electrodomèstics grossos (rentadora, rentaplats, forn, nevera, congelador...) ni petits (minipímer, cafetera, torradora, microones...), sense calefacció, sense ordinador, sense televisor, sense aigua calenta, sense recarregador de mòbil... Em vaig fer un fart de cuinar per aprofitar tot el que tenia al congelador, perquè jo encara cuino amb cuina de gas, i sort que en vaig tenir! Tot i així, vaig haver de llençar un munt de menjar. Van ser sis dies d'espelmes, de transistor amb piles i de muntanyes de mantes. Sis dies d'observar un paisatge diferent, esplèndid, però també incòmode i glaçat. Sis dies de tenir les gates a dins a totes hores. Sis dies de protestes contínues a l'Ajuntament ("On redimonis és, aquest generador que ens ha de donar llum al veïnat i que diuen que fa tres dies que ve cap aquí?"), a fecsa-endesa i la mare que la va parir, i a la fragilitat del progrés. Sis dies de precarietat que vam dissimular amb lectures tranquil·les i jocs d'interior per intentar convèncer'ns que, sense llum, també hi pot haver vida. Però no. Perquè, en aquest sentit, ja hem passat el llindar del no-retorn, i no estem preparats en absolut per viure a les fosques. I aquesta tarda, amb el cor encongit, me n'he anat a regirar calaixos a la recerca de les restes d'espelmes dels dies de la nevada, per si tornava el malson. Però només ha estat un ensurt. Un ensurt amb gust de neu.

Que hi ha algú?

2010-06-29T23:07:00.002+02:00

Llums, garlandes, coets, foc, crits, música, cava, llum de lluna, desitjos (in)confesables, nit, amics, ball, espelmes, temps (temps!). El primer tast de l'estiu. I, al cap de pocs dies, un correu que et convida a llegir un comentari en un blog. Uf. El blog. Una glopada de records i tot es barreja: l'estiu, els riures, les nits, les espelmes, el temps i les confidències virtuals. I aquelles muntanyes d'hores deixant pessics de pensament als blogs més amics. I tanta, tanta companyia que trinxava tants espais de solitud. I una pregunta: que hi ha algú, encara?

Llum de lluna

2009-08-29T09:59:00.008+02:00

I van decidir que ningú els espatllaria la festa. I es van inventar dues llunes enormes al jardí. I tothom es va vestir de llum de lluna. Van jugar, van ballar, van sopar, van córrer, van beure i van riure fins a la matinada, sota la llum de les falses llunes. I, en acabat, van enterrar un munt de desitjos sota l'arbre platejat. Per desenterrar-los al cap de deu anys justos.

Semblaven criatures.

Criatures tocades per la llum de les falses llunes.

Criatures bressolades per una brisa lleugera de felicitat en una nit d'estiu plena de màgia i d'innocència.

Criatures que es resistien a creure que un mail anònim els espatllaria la nit de Mart.

Mart

2009-08-26T10:06:00.003+02:00

Corre per Internet que demà dijous, sobre la mitjanit, Mart es veurà gros com una lluna plena. I que aquest fenomen no tornarà a ser visible fins d'aquí a tres o quatre generacions. No tinc ni idea si això és cert no. Però com que no em costa res encantar-me mirant el cel, encara que no sàpiga localitzar-hi amb prou feines res, ja tinc reservat un seient a primera fila, per si de cas.

I, mentrestant, he rescatat uns fragments de les "Cròniques marcianes" d'en Ray Bradbury, un llibre que figura en una de les primeres posicions a la "prestatgeria dels meus llibres imprescindibles":

"Volia anar a Mart en el coet. Va baixar a la pista de llançament al matí, ben d'hora. A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els va amenaçar amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra; tothom amb dos dits de front volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica i ell no volia pas ser-hi present. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. ¡Ja ho veuríeu! ¡Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policials, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! ¡Que s'hi quedés qui volgués! ¡Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per ficar-se en un coet?"

Parar la taula

2009-08-14T10:54:00.010+02:00

"Si vols, vinc abans i t'ajudo a parar la taula", li diu sempre un o altre. Però la Isnel és categòrica: "Si vols venir abans, vine, però la taula ja estarà parada". Li agrada agafar-s'ho amb temps i fer-ho sola, com un ritual: triar les estovalles, el color dels plats, el de les copes, les espelmes... Calcular si ha de ser una taula gran o una de més íntima... Tallar quatre flors del jardí i engiponar un ram baix, que no tapi les cares... Treure cadires, repartir-les...

Un dia hi posa copes de colors. Un altre, les de vidre transparent. Un dia triarà el blau com a fil conductor. Un altre, els colors de la terra. Depèn. Depèn de qui vingui, del menjar que ha preparat, del motiu del sopar, del temps que fa, de l'ànim del seu cor...

Però li agrada. Li agrada preparar sopars, tenir els amics asseguts al voltant i, sobretot, parar la taula. Sola. Encara que hagi de traginar taules accessòries des del garatge o repassar les estovalles amb la planxa al cor de la tarda més calorosa de l'estiu.

El sopar ja està fet (un altre dia parlarà de com tria els menús, de les hores que es passa a la cuina, de la desconnexió tan afortunada que li representa preparar un àpat per a sis, deu, dotze o vint persones, vint amics), i ara toca parar la taula. Preparar un ambient. Mimar els detalls. I esperar.

Què s'ha fet d'aquells instants...

2009-03-08T16:51:00.004+01:00

Ostres! Sembla mentida! Tants moments virtuals tan plens d'escrits, d'emocions, de tempestes, de ventades, també de calmes, d'amistats, de complicitats, de seguiments, de relacions... I, ara mateix, tot tan penjat... Com aquest aeri entre serralades, tan lluny de la terra ferma, tan a prop de l'abisme. A la Isnel li sap greu. Però aquells instants s'han omplert de tot de coses increïbles, a voltes molt belles, a voltes una mica cansades, sobretot justament per això, perquè tot està ple, ple, ple... I la Isnel, en aquesta tarda de diumenge (ai, els diumenges!), nota com mai que s'ha d'afanyar, que la vida són quatre dies, que els nens creixen molt de pressa i que s'ha d'aprofitar tot, els grans moments i les petites engrunes. I que hi ha prioritats. I que sap greu sacrificar segons què per dedicar els instants a altres coses. La Isnel us troba a faltar, però no sap pas d'on treure el temps per fer aquells viatges pels vostres blocs que feia fa tres, quatre, cinc anys...

Però, oi que ho enteneu? Hi ha tants contes per explicar abans no s'aconsegueix que s'adormi la criatura! I després queda tota l'altra feina... I, entremig, els llibres, que són aquí, esperant que algú els vagi descabdellant el fil, i la Isnel que es resisteix a abandonar-los i busca el temps sota les pedres.

Ja tornaré, ja tornaré... diu la Isnel, que encara s'ho creu.

La foto de l'aeri és del passat 27 de febrer, quan la Isnel va fer una visita increïble als alumnes de l'escola de l'Escolania. Increïble per tot el que va veure, per tot el que va aprendre, per tot el que va endur-se cap a casa, ben embolicat en un fardell atapeït de muntanyes d'inspiració i de quilos de ganes de continuar escrivint. Però això vol temps. I calma. I deixar alguna cosa enrere, encara que costi, que costi molt.

Simplement... plof!

2008-08-31T13:04:00.005+02:00

Avui em sento simplement... plof! ens diu la Isnel, inspeccionant-se bé per dins i intentant trobar-se prou símptomes post-vacacionals per mirar d'evitar la inevitable tornada de demà a la feina.

Ara, després d'un mes de vacances, estaria preparada per fer el mes de debò. Però no pot ser.

I mira l'àlbum d'aquests dies per rememorar unes quantes imatges que no tenen preu. Com el de la lluna entrant a l'eclipsi per damunt dels somniats estenedors acabats d'estrenar.

Mira que és ben fàcil i ben senzill, fer-me feliç, rumia la Isnel, mirant els estenedors i recordant aquests dies tranquils. Però infeliç, també, diu, pensant en el desastre de demà.

Misteris

2008-08-24T09:47:00.004+02:00

L'avi d'un conegut de la Isnel es va morir pensant que, dins dels caixers automàtics, hi havia un senyor petit. A la Isnel, encara ara, quan envia un fax, li vénen ganes d'esventrar l'artilugi per descobrir-ne el secret. El fill petit de la Isnel deixa cada dia els dits marcats sobre la pantalla del televisor intentant atrapar els ninots que s'hi belluguen. Un jove lector de la Isnel, un dia, li va preguntar com es feia per escriure tantes paraules seguides, i tantes pàgines, i tants capítols i acabar construint un llibre si només es vivia una vegada. Molts veïns i veïnes de la Isnel, i la Isnel també, ahir es preguntaven d'on surt la immensa potència d'un llamp que és capaç de partir per la meitat un roure de vuitanta anys, estellar-lo en mil trossets i pelar-lo com si fos una mandarina. Hi ha moltes persones que es pregunten constantment com és que s'aguanten els avions dalt del cel. O com és que cauen. Com és que arriben turistes al país amb la cara més alegre que una lluna plena i com és que d'altres es queden pel camí, sovint a daltabaix d'una barca infernal. Com és que n'hi ha que tenen tant i d'altres que tenen tan poc. Com és que n'hi ha que poden xerrar pels descosits i d'altres a qui se'ls nega el dret de la paraula, o d'accedir a un pis digne, o de convocar un referèndum, o de triar, o de defensar els seus drets, o de menjar cada dia, o de tenir un futur.

Roure partit pel mig per un llamp la nit del divendres 22 d'agost de 2008, molt a prop de la casa de la Isnel.

Vacances monotemàtiques

2008-08-14T10:00:00.003+02:00

Tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu i TU.
I poc espai per a res més.
O per a molt, amb tu.
Descobrint llenguatge amb tu, i pessigolles, i gestos, i riures nous, i picardies, com quan t'acabes el gelat de xocolata i dius: no m'agrada, el vull de maduixa. I així n'aconsegueixes dos.
Anem a veure vaques: fan pudor, dius. I em va bé per quan et banyo i tu no et deixes i et dic: que vols fer pudor com les vaques? I llavors, sí, llavors et deixes passar l'esponja i el sabó pertot arreu. Faig pudor, mama? No, rei, ara ja no.
I veure com et mires el món com si te'l volguessis menjar tot d'un cop.
I esperar les preguntes. Mama, què és això? Una abella. Una abella, mama? Sí, rei. I què fa? Va de flor en flor. De flor en flor? Sí. I per què? Doncs perquè li agraden les flors, ves. Li agraden les flors, mama? Sí, molt. I piquen, les abelles? Si les molestes, sí. Les molesto, mama? No, rei, si no les toques no les molestes. Les toco, mama? Millor que no, fill. Millor que no? Sí, millor que no. Per què? Perquè et picarien. Em picarien? Segurament, sí. I em farien mal? Potser sí. Potser sí, mama? Sí, i et sortiria una taca vermella. Una taca vermella, mama? Sí. Per què? Perquè les abelles, quan piquen, deixen una taca vermella. I groga, no? No, groga no. Per què? Doncs perquè no, vine, que regarem.
I em demanes la mànega per regar i ho regues tot: les flors i a mi, i a tu, i els gats, i les abelles i a tothom que es posi al davant. I et quedes xop. I et mors de riure.
I llavors te'n vas una estona i jo em quedo sola i puc escriure una mica, però poc, perquè quan tornes tot és tu. I no em sap pas greu, perquè el temps passa tan de pressa que no hi ha dret.
Agafaré un pot ben gros i ben maco per posar-hi tots els instants d'aquest estiu, un pot amb una etiqueta que digui TU, i així tindré endreçat per sempre un temps que no té preu.
No té preu, mama? No, fill, no en té. Per què? Doncs perquè és com un tresor. Un tresor, mama? Sí. Què és un tresor, mama?
I tu m'ho preguntes? (que deia aquell...).

Suavitat

2008-07-24T14:12:00.003+02:00

Sentir la suavitat d'una pell damunt de l'altra, esbandir l'aspror de carícies massa brusques, evocar moments únics, besar-te i esperar un retorn -tendre, suau, enyorat-, tancar els ulls i sospirar -sospir profund, de desig intens-, reseguir el cos nu, buscar-te, flairar-te, demanar pessigolles lleugeres, i somriures de petites felicitats, i pessics de plaer...

ALGÚ EM POT DIR COM CARAM ES FA PERQUÈ LES TOVALLOLES NO PERDIN LA SUAVITAT DEL PRIMER DIA?????????????????

Carta a un infant d'aquí sobre tots els infants d'allà

2008-07-10T17:08:00.002+02:00

Encara no tens edat per entendre-ho ni per fer-hi res. Però jo t’ho vull explicar. Perquè diuen que les coses, si s’aprenen de petit, queden. I jo vull que et quedi ben clar que has nascut en una bombolla de privilegis i que creixeràs dins d’un univers exclusiu. No ho oblidis mai, petit, mai. Per més trens que se t’escapin, per més desil·lusions que col·leccionis a la vida, per més esquerdes que se t’obrin al cor i al cos, per més llàgrimes que vomitis, per més dolor, impotència i ràbia que sentis, continuaràs sent un privilegiat. I saps per què? Doncs, entre moltes, moltíssimes, altres raons, perquè la teva mare no ha hagut de ficar-te a cap barca de la mort per fugir de la misèria i de la fam, ni veure com tancaves per sempre els ulls enmig de dos blaus –el mar i el cel- que avui han deixat escapar la seva màgia infinita, ni perdre els sentits quan li arrabassaven dels seus braços el teu cos petit per llençar-lo a les onades. Mira’m, fill, i no ho oblidis mai: avui hi ha nou gotes més al mar, o nou estels més al firmament, o nou núvols més, petits i tous, navegant pel cel; però també hi ha un munt de consciències que, mentre naufraguen nou ànimes innocents, s'hi giren d'esquenes. O parlen de mocions de censura, o fabriquen armes, o preparen les vacances, o fan congressos, tant se val. No, tu no hi pots fer res. Però no ho oblidis. No ho oblidis mai. No oblidis que aquests nou núvols petits es devien ficar a la barca pensant que era un joc. No oblidis que aquesta teva bombolla de privilegis i aquest univers exclusiu que t’has trobat haurien de ser per a tots els infants, els d'aquí i els d'allà. I, de passada, no oblidis que som tots els que hem de fer alguna cosa per aconseguir esborrar les fronteres entre l'"aquí" i l'"allà". I sobretot, sobretot, no oblidis que t'estimo molt i molt. Però que segurament t'estimo menys que les mares d'aquests nou infants perduts en un mar d'injustícies, de llàgrimes i de mort. T'estimo menys perquè et dono massa.

Bàrbars

2008-07-05T21:39:00.003+02:00

Bàrbars, sí. I egoistes. I cruels. I males persones. I insensibles. I maltractadors, desgraciats, dolents i abominables. Comença l'estiu i l'abandonament d'animals és un degoteig constant. Si els abandonadors tenen fills, penso, què els deuen dir quan s'adonen que el gos o el gat no és a casa? Que s'ha escapat? Que s'ha mort? Que l'han regalat? Els haurien de dir la veritat: que li han obert la porta del cotxe per no deixar-lo tornar a entrar, abandonant-lo enmig de la carretera, sota el sol asfixiant, sense aigua, sense menjar, sense carícies i sense entendre-hi ben res. Potser així els cauria la cara de vergonya. Malparits.

Gràcies, deric!

2008-06-13T14:17:00.006+02:00

Primer de tot, per acceptar.

Després, per tot el que vas dir. Uf.

I per com ho vas dir.

I perquè vas fer que l'estona que vam passar a la llibreria fos plena de complicitats entranyables i de bells records.

I perquè ets una gran persona.

I un grandíssim amic.

(Que guapo que estaves i que bé que vas parlar, ostres!)

Amics, llibres, un presentador excel·lent, algú que et demana que rememoris la gènesi, el procés, l'evolució i la plasmació d'una petita creació literària destinada a uns petits grans lectors... Tot plegat ajuda a espedaçar boires massa persistents i a pensar que encara ets una mica a temps d'una mica de tot.

Moltíssimes gràcies, deric! De tot cor.

Fragilitat

2008-05-20T21:30:00.004+02:00

Sembla mentida, pensa la Isnel, que a aquestes alçades de la vida encara tingui la sensació que tot al seu voltant està en construcció. Una construcció tan fràgil que el vent, o una pluja una mica massa violenta, pot tirar-ho tot a terra abans no s'hagi acabat de construir res. Llavors, als seus peus, només hi veurà uns quants taulons trinxats i uns pals prims retorçats. I no sap pas si tindrà humor, ni ganes, ni forces, per començar res de nou.

Spitalet

2008-05-04T18:48:00.003+02:00

Divendres 25 d'abril. Faig temps pel centre d'Hospitalet entre visita i visita a escoles. Aprofitaré per anar a dinar amb una amiga (que molts de vosaltres coneixeu per un blog immensament famós i terriblement entranyable que fa temps que manté en stand bye i que tots enyorem una barbaritat). Com enganyen aquestes ciutats de l'àrea metropolitana! No m'havia passejat mai per L'Hospitalet d'aquesta manera (bé, ni d'aquesta manera ni de cap!). Passo per davant de la Casa de la Vila, ensopego amb el mercat, entro en una fleca, em compro un penjoll en una merceria i una llibreta en una papereria per agafar quatre apunts mentre espero la meva amiga. Fa un sol espaterrant de primavera declarada, però a l'ombra hi ha encara un aire fresc amb regust de març. Penso que sembla mentida que estigui passejant per la segona ciutat més poblada del país. Tot és estranyament plàcid, seductorament tranquil.

Dinem en un restaurant de cuina casolana. Una delícia de dinar. Un encant de companyia. Les paraules surten i surten sense parar. Els gestos es trenen sobre un llit de confidències, de sentiments, d'enyorances, de futur, de projectes. El temps passa massa de pressa en aquest migdia tan ple de calidesa.

Un cop a casa, busco L'Hospitalet al Google. Li llegeixo la història, li repasso els personatges (descobreixo la Josefa Casas, la Pubilla de la parada del metro). Trobo el que em deia la meva amiga: el nom de la ciutat prové d'un antic hostal (abans s'anomenaven hospitals) on els pagesos, carregats de fruita i de verdura, feien nit abans d'entrar a Barcelona per anar a vendre a mercat. Fa segles va aparèixer per primer cop en un document l'antecessor del nom actual : Spitalet. M'agrada llegir i conèixer la història dels nostres pobles. És com entrar en un mirall i anar refent el camí d'aquests avantpassats nostres que ens van preparar el present. Llegeixo tot el que trobo sobre l'arribada ingent de persones de tot l'Estat espanyol a les dècades de mitjan segle vint, la construcció anàrquica, la falta de serveis, l'absència de zones verdes, i com els habitants de l'Spitalet van anar rebent com van poder els nouvinguts. Un artista molt lligat a la ciutat, l'Arranz-Bravo, va crear aquesta escultura, Acollidora, en honor d'aquesta ciutat que, malgrat tot, va saber conservar els braços ben oberts per acollir a tothom. Està en algun lloc dels seus carrers. La propera vegada que vagi a L'Hospitalet l'aniré a veure.

Aniré a veure una Acollidora de bronze i em tornaré a trobar amb la dolça i màgica patrona d'una nau enyorada que gairebé du el nom de l'escultura.

Telegrama

2008-04-27T22:01:00.002+02:00

L'Oleguer ja té dos anys. stop. Està bitxo, bitxo, bitxo. stop. És un lladre del meu temps. stop. I jo que em deixo robar. stop. Entremig, Sant Jordi, compromisos, signatures, alguna enrabiada, alguna decisió dràstica (no aniré mai més a signar el dia de Sant Jordi si em posen al costat d'un mediàtic) que segurament reconsideraré. stop. O no. stop. I visites a escoles, moltes visites a escoles, moltíssimes visites a escoles i instituts. stop. Badalona, L'Ampolla, Hospitalet, Balenyà, Esplugues, Palafrugell, Sant Vicenç dels Horts, Barcelona (potser una dotzena ben bona), Lleida, Montornès del Vallès, Martorell, Begur, Salou, Breda, Sarrià de Ter, Girona (unes quantes), Premià de Mar, Vaquerisses, Sant Feliu de Llobregat, Quart, El Vendrell, Arenys de Mar... stop. I preguntes, i somriures, i dibuixos regalats, i signatures (aquí sí) als llibres rebregats, i olor de nen a les escoles, i patis, i cafès amb els mestres, i molta tendresa, molta, i molta lectura a les escoles encara que hi hagi qui no s'ho creu. stop. I quilòmetres i quilòmetres de carretera per tot el país. stop. I un invent (descobert tot just aquest any) que em meravella: el GPS. stop. S'ha acabat preguntar per l'escola a l'entrada de cada poble o ciutat. stop. "Ja heu arribat" diu la veu del GPS. stop. I no li faig un petó perquè em fa vergonya. stop. Però l'hi faria amb un gust... STOP.
Ai, me'n descuidava: i poca estona (massa poca estona) per al blog. Ho sento. Però tot arribarà. Petons. STOP i fora.

Quin gust!

2008-03-22T17:41:00.002+01:00

Quin gust de cel! I de núvols! I de pluja! Quin gust de tarda! Quin goig d'aigua en aquest Dia de l'Aigua, que sembla que ens ha volgut donar el gust de tastar-la després de tants de dies de fer-se pregar!

I quines baralles a pertot per tenir-ne més! Els de la Cerdanya amb la mosca al nas, els pagesos de l'Empordà traient els tractors a la carretera, els ajuntaments prohibint regar els geranis del balcó i els fabricants de piscines pensant a què es dedicaran a partir d'ara.

L'altre dia vaig canviar l'aigua d'un gerro amb mitja dotzena de roses i uns quants clavells, però en lloc de llençar-la per l'aigüera com feia sempre vaig aprofitar-la i vaig regar un parell de "pensaments" comprats d'estranquis i plantats amb nocturnitat i traïdoria en una jardinera del porxo, no fos cas que algun veí em veiés i em denunciés. I ja fa dies que aprofito també la de bullir les verdures, la pasta o l'arròs per al mateix objectiu. I és que no em sé imaginar la casa sense plantes o el jardí sense flors. Hi ha qui diu que no podria viure sense música, o sense anar de compres, o sense cotxe, o sense mòbil, o sense sortir de viatge de tant en tant. A mi em costaria prescindir de les plantes. M'encomanen una mena de connexió íntima i molt especial amb els boscos, amb el cel, amb l'aire, amb la pluja... M'agrada remenar la terra dels testos, m'agrada plantar, m'agrada podar, m'agrada veure com creixen, com canvien, com busquen la llum, com es repleguen davant d'una calor excessiva o com s'obren sota l'aigua. En el fons, penso, són ben bé com nosaltres, només que nosaltres de vegades ja no sabem com som.

Remenant flors i plantes m'oblido una mica de tot allò que vull oblidar. I buscaré mil maneres de continuar-les regant. Conscient, això sí, que l'aigua serà, cada dia més, més i més difícil de trobar.

Quin gust de tarda, tu!

No en sé

2008-02-22T17:52:00.003+01:00

Me n'he adonat al taller de guions. No sé pensar en equip. No sé escriure en equip. No sé crear en equip. No sé treballar en equip. En equip, em bloquejo. Quan estem en equip, totes les idees dels altres em semblen fantàstiques i a mi no me'n surt cap. Ni de fantàstica ni de no-fantàstica. Res. En blanc. Un desastre. Un pànic increïble. Serà la conseqüència de tants anys de pensar i d'escriure tota sola? O és que potser sóc una solitària sense remei? Tant si és una cosa com una altra, el meu futur com a guionista té els dies comptats. Perquè els guionistes, ens diuen al taller, n'han de saber molt, de treballar en equip, perquè les idees i els arguments avancin. Però a mi, les idees i els arguments m'avancen a casa, quan estic tota sola, amb la meva tassa de cafè i el meu paquet de John Player Special, perdent de tant en tant la vista cap al finestral que dóna al Montseny, amanyagant el cap de la Neu quan em puja a la falda per tafanejar què faig i sabent que tinc per endavant tot el temps del món. Els guionistes han de saber treballar en equip i jo no en sé gens.

(Però potser se'n pot aprendre).

I ara, guions!

2008-02-09T09:30:00.000+01:00

Volia parlar d'un fàstic que tinc a dins ja fa dies, quan sento parlar a uns senyors -molt savis ells, molt entesos en tot, molt generosos, molt "humans"- sobre les mamografies de les noies equatorianes que viuen i treballen aquí, sobre el nou contracte que faran signar als immigrants quan ells manin (Déu i el poble no ho vulguin!) i sobre la llengua vehicular que imposaran a les nostres escoles. Volia parlar de tot això, però em fa mandra. Només els diré una cosa: que això de fer signar aquest contracte als immigrants em sembla molt bé, sobretot si comencen a aplicar-lo a aquells altres immigrants, "tocayos" seus, que viuen i treballen a Catalunya des de fa un munt d'anys i encara no saben ni utilitzen ni s'adapten ni als nostres costums ni a la nostra llengua ni a res de res. Si comencem per aquí, anirem bé. Potser així, per fi, estaré d'acord amb el famós "café para todos". Home, que ja està bé! Que ja n'estic més que tipa que no m'entenguin a casa meva! I ja està. Ja ho he dit.

I ara passem als guions. Doncs sí. M'he apuntat a un curs de guionatgte. Com si tornés a anar a l'escola, el primer dia me n'hi vaig anar amb la meva llibreta i el meu llapis, disposada a escoltar el profe. De bon principi, ens van fer presentar a tots i a escriure en una pissarra el nom d'una sèrie que ens hagués agradat molt. Hi va sortit de tot: des d'S'ha escrit un crim fins a Dallas, passant per El cor de la ciutat, Allò allò, Hotel Fawlty, Plats bruts i Els Ropper. Jo vaig triar A dalt i a baix. Però, si m'haguessin deixat posar-ne més, segurament hauria afegit Jo, Claudi, L'escurçó negre, Gent del barri i Carson i Carson advocats.

Vaig triar A dalt i a baix perquè em sembla que em ve d'aquí l'obsessió que tinc per poder tenir algun dia un majordom. A part, és clar, de la impecable actuació de tots els actors i actrius, l'excel·lent ambientació tant històrica com quotidiana de la vida anglesa del primer terç del segle vint, l'elegància i idoneïtat dels diàlegs, el dibuix dels sentiments, l'arrodoniment de cada capítol... Però sobretot això: el majordom. Quina enveja, mare meva, tenir una persona que s'ocupa de tu, dels teus i de la casa tot el sant dia sense demanar-te res, o ben poc, a canvi!

M'agrada això dels guions. Sense ser Déu, jugues a ser-ho: poses (fas aparèixer) i treus (elimines) tots els personatges que et ve de gust. De vegades m'agradaria que la vida fos això: un posar i treure personatges al teu aire, segons més et convingui. Amb un bon majordom al costat, això sí, que et posi les coses més fàcils i senzilles.

Deuen ser els astres...

2008-01-12T21:20:00.000+01:00

... que en aquest començament del 2008 se m'han posat tots (o gairebé) en línia. Un llibre nou en una editorial que s'estrena, la proposta de traduir-me'n un al castellà (oh, miracle!!!), les galerades d'un altre corregides aquests últims dies, una editorial que insisteix a publicar-me'n un que va quedar finalista no fa pas gaire (un que vaig escriure aquest estiu, gairebé en directe des d'aquest blog), la propera publicació d'un que sí que va guanyar un premi, el segon d'una sèrie que espero i desitjo que sigui llarga, llarga... i, a mig fer, un que m'emociona especialment. I, després, hi ha l'agenda: gairebé trenta visites programades per escoles i instituts de tot el país, a comentar llibres, a respondre preguntes, a constatar que els nens i els joves, ni que sigui per obligació, continuen llegint, a omplir-me de ganes fins a rebentar de continuar lligant històries, pescant arguments, pinzellant personatges, inventant-me finals, arrodonint començaments.

Deuen ser els astres, segur. O aquestes pessigolles que m'han vingut després de gairebé dos anys de sequera i enfeinada a veure com em creixia la panxa primer i després començava a canviar bolquers i a preparar biberons com una beneita. Els astres, les pessigolles, o aquest somriure nou que se m'ha instal·lat a casa en forma de vint-i-un mesos de vitalitat camuflats darrere d'uns ulls del color del mar i un vocabulari incipient que és per morir-s'hi... d'emoció.

A la contra, un blog gairebé oblidat, uns amics i amigues virtuals en els que penso molt sovint i enyoro profundament, un jardí que fa llàstima i una vida social de pena (de la sentimental, ja ni en parlo).

I duen ser també els astres, n'estic convençuda, que de tant en tant em brinden un dia com el d'avui, en el que les hores transcorren lentes i amables, entre les abraçades i els somriures d'unes persones que t'estimes amb bogeria, deixant-te anar per camins de converses planeres i confortables, abandonant les pors, les ànsies i les presses i lamentant, només, que dies com el d'avui s'hagin d'acabar en algun moment.

Però sempre tindrem el blog...

Per a tu

2007-12-27T12:45:00.000+01:00

Pont

2007-12-09T09:10:00.000+01:00

Dedicat a totes les persones que no fan pont: caixers i caixeres dels peatges de les autopistes, mossos, bombers, metges, metgesses, infermers i infermeres, locutors de ràdio i televisió (i regidors, i encarregats de so, i maquilladors i maquilladores...), flequers i flequeres, farmacèutics i farmacèutiques, cambrers i cambreres, pilots d'avió, ajudants de vol, ferroviaris, dependents i dependentes de gasolineres, porters de discoteques, homes i dones del temps, capellans, mecànics del RACC, empleats i empleades del servei domèstic, educadors i educadores de pisos d'acollida, escriptors i escriptores a temps parcial, dependents i dependentes de grans superfícies comercials, guàrdia urbana, recepcionistes d'hotels, monitors i monitores d'esquí, quiosquers i quiosqueres, periodistes, cuiners i cuineres de restaurants, cuiners i cuineres de serveis de càtering, encarregats de càmpings, mares i pares de nens i nenes en edat escolar, passejadors de gossos, encarregats de vivers, ramaders, empleats en empreses de construcció de carreteres, conductors i conductores de grues, de metro, d'autobusos, de cremalleres i de funiculars, massatjistes de balnearis, futbolistes, àrbitres, polítics en pre-campanya, lladres silenciosos, pastissers i pastisseres, voluntaris i voluntàries, actors i actrius de teatre, apuntadors, encarregats de gosseres, campaners, pescadors, repartidors de pizzes, cangurs, senyors de la guerra, músics, fabricants de neu artificial, controladors aeris, guies turístics, treballadors i treballadores de potabilitzadores, depuradores i abocadors, escombriaires, acomodadors de sales de cinema, llevadores...

Encara que sembli mentida, per més ponts que hi hagi, la vida continua.

Truita de patates

2007-12-02T10:13:00.000+01:00

Jo no crec que les faci millor que ells. Però un dia em va sortir més bona que mai i em van penjar l'etiqueta de la millor cuinera de truita de patates que es fan i desfan. I en dies com avui, de dinars distesos enmig de cases perdudes per aquests boscos de fulles pintades de colors impossibles, em toca fer una truita de patates. L'he fet a primera hora del matí, després d'acabar-me de despertar amb una tassa de café i un parell de torrades. I amb ajudant! O ajudanta, perquè es diu Fura i és una femella de gos d'atura que m'estima amb una bogeria difícil de definir. És d'un veí que viu dos carrers més avall que el meu, i cada cop que està sola, o espantada, o ha tingut malsons, o simplement té ganes d'anar a fer un tomb d'amagat del seu amo, em ve a veure. I no se'n va fins que la torno a casa seva o ve el seu amo a buscar-la. La Fura sap que casa meva és casa de gats, i potser també per això li agrada venir a treure el nas. Només de veure-la, els gats corren cames ajudeu-me a buscar un racó segur: uns s'amaguen a sota el llit, d'altres s'enfilen al roure, els més valents es queden simplement ben quiets darrere els testos de les finestres, observant-la amb cautela. Abans de veure-la, només contemplant l'esbandida general dels gats, ja sé que la Fura corre per casa. Avui ha aparegut mentre deixatava els ous, i les patates i les cebes, ja cuites, escorrien l'oli. S'ha acabat les restes de l'esmorzar dels gats que encara hi havia als plats del porxo i després s'ha assegut i m'ha mirat mentre feia la truita, amb aquells ulls vius mig amagats darrere d'uns grenyes rinxolades. No sé pas què deuria pensar, a quarts de vuit del matí, veient-me trencar ous amb aquell fervor, a mig vestir, la ràdio a tot drap i fent glopets curts d'un cafè ja refredat. Potser es pensava que la truita era per ella, vés a saber! Jo sé que cada vegada que ve és perquè em vol dir alguna cosa. Ningú no m'ho ha dit, però jo sé què és així. Mentre l'acompanyava cap a casa seva, després de deixar la truita feta fora de l'abast dels gats, caminant poc a poc pels carrers deserts, li amanyagava el cap i ella es deixava fer, remenant la cua i fent saltirons curtets. Quan hem arribat davant del jardí de la casa on viu, he obert la porta i ella ha entrat, dòcil i tranquil·la. Des de dins, m'ha llençat uns lladrucs dèbils, com si no volgués despertar el seu amo, que segurament encara dormia. En tornar a casa, els gats havien recompost el paisatge de cada dia i cadascú tornava a ser al seu lloc. He pensat que la passejada m'havia anat d'allò més bé. I que ho hauria de fer cada matí, això de caminar una mica amb el primer sol del dia, tal com em va recomanar el metge fa un temps. I que potser la Fura, que és tan intuïtiva, m'hi vol ajudar. O això, o realment la truita de patates em surt de meravella i n'ha sentit la flaire des de dos carrers més avall. I és que no hi ha com posar els cinc sentits en una cosa tan simple com fer una truita de patates que saps que compartiràs amb les millors persones del (teu) món, encara que sigui diumenge i t'hagis de llevar a quarts de vuit del matí per fer-la. O no?

Ales

2007-11-25T18:26:00.000+01:00

Quan són a terra, són capaços de matar-se per una molla de pa. Però quan aixequen el vol se senten lliures, suposo. Perquè deixen les seves misèries ran de terra i, allà dalt, s'imaginen que són més poderosos que el vent. Allà dalt, penso, deu ser fàcil preparar-se per combatre tots els mals del món.

De vegades somio que tinc ales i volo.

Moments de flors i violes

2007-11-17T13:11:00.000+01:00

De tant en tant, a la vida, es tenen moments de flors i violes. Ho pensava aquesta matinada, mentre conduïa per l'autopista tornant d'un sopar literari al País Valencià i observant de reüll l'estatueta que m'havien concedit un parell d'hores abans. Qui m'havia de dir, tres anys enrere, en aquell viatge a Mart que vaig explicar en el seu moment, i després de conèixer l'Oswaldo, que tot plegat es transformaria en un conte que un jurat valoraria i diria que sí, que es podia endur el primer premi. A l'Oswaldo tant li deu fer, suposo, que la seva història, o una de molt semblant, hagi servit perquè a mi em donin una estatueta i unes miques d'euros. Però de tot això en sortirà un llibre i, amb una mica de sort, el llegiran alguns nens i nenes dels nostres, dels d'aquí, que als cinc, sis o set anys no tenen cap necessitat d'anar a netejar les sabates dels altres des que surt el sol fins que es pon, i que l'únic problema que tenen ara mateix, que jo ho he vist, és consultar amb avidesa els catàlegs de les joguines que ja circulen per botigues, cases i carrers i començar a fer la llista de tot el que demanaran en la carta als Reis. A l'Oswaldo també tant li farà que alguns nens i nenes dels nostres llegeixin aquest llibre. Perquè, al cap i a la fi, els nostres nens i nenes ben poca cosa poden fer ara mateix per l'Oswaldo i tampoc no cal carregar-los amb la responsabilitat de les misèries que passen tots els Oswaldos del món, perquè no la tenen, ells no. Però si un d'aquests nens i nenes, un de sol, llegint el llibre, s'atura un moment i amb el pensament li envia una abraçada, jo em donaré per molt satisfeta. I segurament l'Oswaldo també.

Uala! Mira com corro, mira!!!

2007-11-03T16:04:00.000+01:00

Sí, fill, sí, corre, corre! Que, encara que no es vegi, jo sóc aquí, al teu costat, mirant que la velocitat no et guanyi a tu i el mareig no em venci a mi. I perquè, a mitja cursa, no et cansis del cotxe de bombers i vulguis pujar al tanc. O a la tartana dels Picapiedra. O al porquet que puja i baixa. Perquè mira que en feia, de temps, que jo no pujava a uns "cavallitus". Però, realment, el que no es fa per un fill no es fa per ningú. I tot plegat és un caos: tu no saps a què es deu tanta gent amunt i avall, ni tant soroll, ni tants euros que surten de la cartera, ni tanta flaire de xurros i de crispetes de colors i de frankfurts, ni tantes atraccions diabòliques, ni tants globus de formes incertes, ni tantes castanyes (malgrat el no-fred), ni tants embussos a l'entrada de la ciutat, i a la sortida, i al mig... Tu no saps a què es deu res de tot això, però amb la mà assenyales una i mil vegades les atraccions: atet, atet, atet. I entenc que vols pujar a aquest, a aquest i a aquest. I jo, amb tu. Que no me'n fio. I cap al final ja tot em dóna voltes. I tu tan tranquil. I intento pensar en l'origen de tot aquest embolic, quan a l'Edat Mitjana els mercats servien per alguna cosa més que per pujar a un cotxe de bombers que no para de donar voltes sobre un eix previ pagament de dos euros amb cinquanta cèntims els dies fluixos. Total, per dos minuts ben escassos. I, per uns instants, voldria ser una pagesa del mil tres-cents que, a redós de les muralles, intenta bescanviar unes quantes unces de fesols per uns pocs pams de drap de lli del fi per fer-se un vestit per anar a missa el dia del Ram. Allò sí que devia ser un mercat i unes fires-com-déu-mana i no tanta collonada de porquets metàl·lics que pugen i baixen amb una barretina de llums de colors a dos cèntims d'euro el segon. Home!

Però tu corre, fill. No em facis cas i corre, que aviat atraparem el motorista sense casc que cavalca una moto negra com el carbó i amb els retrovisors esquerdats. Tu corre i no paris, que bé m'he gastat els euros, no? Doncs, au, no badis, que això ja s'acaba...

Ens tenim

2007-10-24T21:27:00.000+02:00

Em tens. Et tinc. Em tens la vida, passejada pels racons de pedra, per les ombres verdes, pels reflexos d'aigua. Em tens els records, que es gronxen, com ànimes petites, pels carrers estrets, per les branques centenàries, pels ponts que emmarquen les cases pintades. Em tens amb fred, i amb pluja, i amb sol. Em tens la veu. Em tens les mans. Em tens el cor. I et tinc. Et tinc quan ric i quan corro. Et tinc quan m'arrossego. Et tinc a grapats quan no tinc res més. Et tinc i m'agrada. M'agrades. M'agrada tenir-te. I que em tinguis. M'agrada que m'expliquis d'on vas sortir, què amagues, què mostres, què sents. M'agrada que m'escoltis quan t'explico d'on vaig sortir, què amago, què mostro, què sento. Com més m'endinso en tu, més m'agrades. Com més t'endinses en mi, més t'estimo.

Frankfurtada

2007-10-11T20:52:00.001+02:00

Conec una colla de joves companys de feina que, un cop l'any, es reuneixen a casa d'un o de l'altre per celebrar una frankfurtada, que diuen ells. Es passen hores menjant salsitxes i bevent cerveses. I es veu que s'ho passen la mar de bé. Acaben rebentats, però contents de la vida, tu.

Au, ja està. Ja he parlat de Frankfurt.

És que ja fa dies que en volia dir quatre coses. Però només em sortien obvietats. Que quines, dius? Doncs mira, em sortien títols com ara "La soletad de l'escriptor de fons", dedicat a tots aquells autors i autores catalanes que fa deu, vint, trenta o fins i tot cinquanta anys que escriuen, que tenen desenes de llibres publicats, milers i milers d'exemplars venuts, un grapat de premis dels més prestigiosos i que no han rebut cap invitació per anar a menjar salsitxes. O un altre títol, a veure què et sembla: "Veni, vide, vici et devoravi salsitxam", dedicat a aquells presentadors de televisió amants dels ponts i dels jueus o a aquells autors de best-sellers catedralicis que, amb un sol llibre publicat i amb una carrera literària de no pas més de dos anys, o dos i mig a tot estirar, s'estan posant les botes amb les salsitxes. Ells sí. O un altre encara, després d'empatxar-te amb les salsitxes a totes hores d'aquests dies: "Que en som, de bons, i de grans, i de tot!", dedicat a tu, a mi, al de més enllà...

Per tant, només ho diré una vegada més i prou: ja he parlat de Frankfurt. Au, salut i salsitxes, moltes salsitxes, per a tothom!

I una enhorabona immensa per a la Doris Lessing, a qui ja no li cal menjar salsitxes ni celebrar frankfurtades.

Habitació 112

2007-10-03T21:26:00.000+02:00

Les hores passen tan lentes, en un hospital, que tafanejar en les vides dels altres, encara que no t'agradi, és vital per no morir-te d'ensopiment. I dubtes que li agradi gaire, la feina que fa, a aquella infermera tan malcarada que t'entra a l'habitació a mitjanit -quan el nen, per fi, se t'ha adormit-, obrint llums, apartant cadires a cops de peu i cridant a cor què vols: a veure, a veure, aquest bitxo, si es pren l'antibiòtic com un home gran!!! L'antibiòtic, te'l donaria jo a tu, cridanera, més que cridanera! Un porró ben ple! I et despertaria enmig de la migdiada, a veure quina cara hi poses! I que no em diguin que s'ha de fer així, perquè l'endemà en va venir una altra, dolça com un panellet, que em va medicar el nen tan suaument, a les fosques i sense gairebé ni respirar, que el petit ni se'n va adonar. I t'imagines la primera infermera entrant a casa seva després del torn de nit i començant a repartir renecs i crits a tort i a dret, donant puntades de peu al gos i tancant calaixos amb claus de judo. I t'imagines la segona obrint la porta del seu pis amb un somriure als llavis, carregada de panets i croisants, acabats de sortir del forn, per a tota la família i aixecant persianes amb la mateixa cura que si brodés un clavell damunt d'un drap de lli.

Però tot plegat no és res més que una suposició. Com la que et fas quan observes de reüll l'altre nen de l'habitació, amb la mare amb vel i túnica fins els peus, sense entendre ni gota de català, i que necessita que sigui el seu propi fill de cinc anys, el malalt, qui faci de traductor entre ella i el metge. I penses: pobra! I et puja una mica miqueta de llàstima. I després arriba el pare, xampurrejant castellà. ¿Señora, usted vigilarme niño un momento mientras yo acompañar mujer a casa? Li dic que sí, perquè m'imagino que tenen problemes de transport, o que han d'anar a portar els altres fills a escola, o... M'imagino massa coses, jo. Perquè la vigilància altruista al nen del llit del costat s'allarga, i allarga, i allarga... I passen l'esmorzar, i passen el dinar, i passen el berenar. I jo dono, doncs, dos esmorzars, dos dinars, dos berenars. Fins que arriba una infermera -una de nova- i em pregunta on són els pares del nen del llit del costat. Li dic que no ho sé. I ella, molt seriosa, es mira el rellotge i diu: Si d'aquí a mitja hora no han arribat, aviso la policia, que això és abandonament.

Viure uns dies en un hospital és com submergir-te de ple en un món absolutament paral·lel a la vida quotidiana. Els horaris van diferents; els menjars no tenen res a veure amb els que et fas tu; els sorolls són desconeguts i atemoreixen; els estris i mobles que t'envolten no s'assemblen gens als estris i mobles que t'acompanyen normalment; les converses entre metges i infermers sembla que siguin en un idioma estrany, com si estiguessin codificats; els veïns d'habitació, o de passadís, o de sala d'estar, malgrat no conèixer'ls de res, comparteixen amb tu els moments més delicats i íntims d'aquests dies; et veus obligat a posar tots els teus temors, totes les teves pors i tots els teus dubtes en unes persones de qui ho desconeixes tot: si donen puntades de peu al gos o si entren a casa amb un esmorzar ben dolç per a tota la família. I, de vegades -només de vegades i per uns instants- et sents tan sol com el nen del llit del costat.

Fatiga

2007-09-30T21:51:00.000+02:00

Ara mateix voldria trobar-te. I seure-hi una estona. I jugar amb el verd de les fulles. I potser obrir un llibre. O potser no. Potser només seuria i prou. I em faria la il·lusió que, mentre jo sec, algun follet compassiu m'endreça la cuina, em dóna el sopar als gats, em rega les flors, em planxa la roba, em medica el nen i me l'adorm. Perquè, si m'hi poso jo, tal com estic ara mateix, corro el risc de donar el sopar a la roba, de regar el nen, de planxar els gats, de medicar la cuina i d'adormir les flors.

Noses

2007-09-23T12:38:00.000+02:00

Hi ha noses que fan llàstima, com la rosa pansida que tens damunt la taula. Hi ha noses de mandra, com veure la rosa pansida i adonar-te que no tens humor de canviar-la per una altra de més fresca. Hi ha noses de desconcert, com adonar-te que no pots canviar d'humor per treure't la mandra que sents quan saps que has de canviar la rosa pansida que et fa tanta llàstima. Hi ha noses de ràbia, quan veus que el desconcert pel teu mal humor et provoca la mandra que t'impedeix fer fora la llàstima en veure la rosa pansida. Hi ha noses amargues, quan t'adones que se sumen la ràbia, el mal humor, el desconcert, la mandra i la llàstima en un matí de diumenge en què tot et fa nosa. I, finalment, hi ha noses sense nom. Com creure't que tot ho fas malament. I que la culpa de tot el que no va bé la tens només tu. I no pas perquè t'ho pensis, sinó perquè t'ho diuen. I, al final, tens tantes noses a dins, amb nom i sense, que no saps pas si trobaràs mai el moment de canviar-les per una rosa ben fresca que t'alegri el cor. I el dia. I la vida.

Amanides amb imaginació (i il·lusió)?

2007-09-20T21:44:00.001+02:00

Mai no m'ha agradat gaire el verd. Vull dir a taula. I mira que faig esforços per posar-n'hi! I mira que m'agrada la cuina, a mi! I mira que m'ho passo d'allò més bé provant, inventant, tastant, convidant...! Però amb el verd no puc. Per més que disfressi l'amanida, al fons del plat hi surt sempre el verd! Ja hi puc posar el que vulgui, que el verd m'espera sempre allà sota, arrissat o llis, verd clar o verd fosc, tallat petit o a fulles grosses... Necessito menjar verd, però davant d'una amanida semblo un nen petit que no té gana remenant llastimosament el plat amb la forquilla... Dona, em diuen, si hi pots posar de tot, en una amanida... I ja ho faig! I "el tot" desapareix en un instant. Però el verd, no. I, de mica en mica, se'm va acabant la imaginació. I la il·lusió, també. La il·lusió de menjar verd, vull dir.

Cinc dies

2007-09-16T12:24:00.000+02:00

Cinc dies!

Cinc dies sense endreçar joguines.

Cinc dies sense buscar avions al cel o tractors pels camps.

Cinc dies sense explicar contes.

Cinc dies sense fer bombolles de sabó.

Cinc dies amb la casa tota per mi i pels gats.

Cinc dies!

No han passat ni deu hores i ja voldria que fos dijous.

Tinc tot el temps del món durant cinc dies i sembla que no sé ni per on començar...

Els tendres capvespres d'ara i d'abans

2007-09-14T21:32:00.000+02:00

Rememores aquelles nits de fa tants anys, asseguda al llit petit amb un conte a les mans. L'habitació feia olor de sabó i de xampú, com tota la casa. I per terra hi havia un escampall de joguines, de llàpissos, de cotxes a mig muntar. Les cortines tenien dibuixats uns paraigües verds molt petits (si les busquessis, encara les trobaries en algun racó d'armari). Els bessons, al ritme de la teva veu, aclucaven els ulls a contracor. De mica en mica, el cap els rossolava pel coixí i la respiració agafava el ritme dels cors adormits.

No recordes, però, si el cansament era el mateix que ara. Potser, vint-i-tants anys enrere, no era tan acusat. O potser els bessons eren més tranquils que aquest trasto d'ulls blaus que corre, s'enfila, salta, cau, s'aixeca, i corre, i s'enfila, i salta, i cau, i s'aixeca, i torna a córrer, i a enfilar-se... No recordes si tenies les mateixes ganes que ara que arribés el capvespre, quan la casa, de sobte, recupera el silenci, i els gats surten dels seus amagatalls, respirant tranquils per fi, i les joguines s'aturen, i els contes es tanquen. I tu surts al porxo. I respires fondo. I contemples aquest cel encès. I et notes tendra. D'una tendresa gran i profunda, amb olor de sabó i de xampú, pintada de coses que s'haurien d'haver fet i encara estan per fer, i d'altres que no sabies ni que faries i t'hi has passat el dia, com descobrir el tractor al camp de sota casa, dir adéu a tots els avions que s'han enlairat durant la tarda, buscar el comandament a distància del televisor pels armaris de la cuina, pel cubell de les escombraries i pel piló de roba per rentar, perseguir formigues per tot el jardí o fer bombolles de sabó sota el roure. Et notes plena d'aquesta tendresa tan especial que t'abraça quan tens un trasto petit per casa que no para. També et sents cansada. Però la tendresa guanya.

Mentides

2007-09-12T21:35:00.000+02:00

Hi ha mentides bones i mentides dolentes. De les mentides bones, sobresurten les que es diuen per estalviar patiment, i que moltes vegades més que mentides són omissions. I mentides bones són també les que sovint es diuen als nens: no mengis això, que tindràs mal de panxa; no diguis males paraules o et rentaré la boca amb sabó; no diguis mentides o aniràs a l'infern. I encara n'hi ha d'una altra mena, de mentides bones: les que es fan servir per defensar innocents, o per salvar-los; o les que es diuen per donar oportunitats a algú que potser s'ho mereix. Entre les mentides dolentes, hi ha les que es diuen per enganyar, per trair, per difamar, per denigrar, per calumniar, per desacreditar, per robar, per fer el salt; les mentides d'enveja, de gelosia, d'odi, de rancúnia, de malícia, de recel, d'amargor; les mentides per fer mal, per enfonsar, per destruir, per ferir. Hi ha mentides a cabassos i tots n'hem dit alguna en un moment o altre de la vida, de bones i de dolentes.

La mentida desesperada, però, és la pitjor de totes. I més quan va embolicada amb un desplegament insensat i desproporcionat de declaracions a la premsa, de creacions de fundacions, de visites al Sant Pare, de recerques inútils, d'imatges postisses, de cares de famosos, d'elucubracions amb fonaments de fang, d'informatius especials. I no trigarem gaire a veure'n llibres publicats, sèries a la televisió o pel·lícules a la gran pantalla. Segur.

Però no ho sabem pas del cert, encara, si els pares de la Madeleine tiren endavant amb una mentida desesperada. Potser serà que sí. Potser serà que no. Però tots ens hem erigit en jutges abans que els jutges decideixin el grau de la mentida, si és que hi ha mentida. Segurament perquè, si n'hi ha, tanta desesperació ens enfronta a un fet monstruós que posa els pèls de punta. Una mica com aquell pare amb dos fills adolescents que un dia d'aquest estiu, tot tirant pedres al mar, van enganxar de ple el cap d'una nena que anava en barca i van fugir corrents. Moltes vegades m'he preguntat com deu haver acabat aquell cas. Què els devia dir el pare als fills. Quina mentida desesperada els va obligar a instal·lar al seu cor i al seu pensament de per vida.

Una mentida desesperada es pot ofegar de seguida amb un cop de sinceritat. Però ha de ser un cop molt ben donat.

Ha tornaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!!!!!!!!

2007-09-02T17:02:00.000+02:00

Poc després d'entrar en el món dels blocs, en vaig trobar un que em va fascinar. Escrit per una mà delicada i increïblement hàbil, profunda i contundent, parlava del món, de la vida i de les misèries del món i de la vida amb un humor fi, intel·ligent, irònic i savi, molt savi. Poc a poc, aquell bloc es va anar transformant. De l'escrit primer - el post-, els comentaris derivaven en una amalgama de petits retalls de vida, confessions, desitjos, poemes... Al vaixell, perquè el bloc figurava que era un vaixell, s'hi van celebrar festes, casaments, sopars inoblidables, banys a l'oceà, classes de vol, classes de natació al costat dels dofins, visites guiades pels més diversos i variats racons del món. I sopars, molts sopars. I esmorzars a coberta. I berenars. I concursos de ratafia. Les portes eren sempre obertes per rebre els nous passatgers, que coneixien la tripulació, parlaven amb el capità, se sinceraven amb el grumet, tastaven les delícies culinàries del cuiner o discutien dia sí i dia també amb un dels tripulants més carismàtics del vaixell: el lloro.

Per coses de la vida, i del món dels blocs, el vaixell ha estat uns mesos a la deriva. Tots l'hem enyorat una barbaritat. Però avui ha tornat. Me n'he adonat cap al migdia, just abans de l'hora de dinar. I he decidit que el primer que faria quan despertés de la migdiada seria anunciar-ho. El nou vaixell està acabat de pintar i llueix un nom ben bonic a proa: El bec del lloro.

I he escrit això perquè m'ha vingut bé i perquè m'he emocionat una barbaritat. No sé cap on ens durà aquesta vegada l'aventura, però jo, per si de cas, ja estic preparant les maletes per pujar de nou al vaixell i triar una cabina a primera fila, amb el permís, és clar, de giorgio, el pensador, silenci, deric, omar, init, nit, joan (on ets, joan?), unmei, aina, elur, ramon (ramon!) i tants i tants d'altres. I sobretot, sobretot, amb el permís d'una gentil amfitriona que poques vegades es deixa veure, però que sempre hi és, amb escombra o sense: acollida.

La dieta, el temps i el The End

2007-09-02T08:56:00.000+02:00

Un dels moments a la vida en què menys greu em sap que corri el temps és quan faig dieta. Ara mateix penso: tant de bo fóssim d'aquí a un mes, ja! Perquè m'hauria tret de sobre aquests quilets que se m'han enganxat aquest agost, de tantes hores asseguda davant de l'ordinador. Jo volia anar a la platja, aquestes vacances, i sortir a caminar, i fer molta endreça de la casa, que li convé. I molt! I quan tragino amunt i avall, els quilets es resisteixen. Però les pessigolles de reprendre allò que vaig deixar enrere fa uns quants mesos han pogut més que les intencions. No me'n penedeixo pas, que consti. Perquè he disfrutat com una beneita. Primer vaig escriure un llibre que devia a la meva editora preferida. Encara m'ha de dir què li ha semblat, però jo diria que per Sant Jordi li veurem la cara. I després m'he posat amb l'altre. Quina delícia! Vuit, nou, deu hores escrivint cada dia! I veure com tot va sortint, com les idees s'enganxen, com l'argument avança, com els personatges agafen el seu lloc en l'escenari, com la història s'arrodoneix. Però em falta l'acabament, la part més difícil i delicada, per mi, de tot el procés. Si pogués triar, escriuria llibres sense final i que cadascú se l'imagini com vulgui. Però, això, els meus lectors, els meus petits i joves lectors bàsicament, no m'ho permetrien. El lector vol que, a part d'explicar-li una història, li revelis com acaba. Tant li fa si acaba bé o malament. La qüestió és que surti el The End.

Doncs, res, som-hi! Al cim de la taula, unes torradetes integrals i una tetera plena d'una infusió de fulles d'olivera, que diuen que va bé per eliminar líquits i desinflar les cames. I, per endavant, tot el diumenge per escriure el The End. Al començament de mes, al cim de la taula, hi tenia un platet ple de trossets de formatge i de patates xips, una capseta de bombons, que relaxen -entre altres coses!-, i una coca-cola -que em desvetlla i em posa a punt-. Però això era a començament de mes...

Tancar la finestra

2007-08-31T09:31:00.000+02:00

Toca anar tancant les finestres dels dies sense horaris, de les hores llargues per escriure, de les estones buides contemplant els núvols, de les caminades sense presses abans de sopar. I obrir les de les obligacions, les de les emprenyades a la feina i les del maleït despertador, que no sé pas si sabré com funciona, després de trenta-tres dies de tenir-lo condemnat al silenci.

Aquest any, a més, hi ha una obligació que ja tenia oblidada, de tant de temps que feia que no m'hi trobava: toca comprar bata (amb goma al coll i a les mànigues) i cosir-hi el nom i una veta ben llarga perquè es pugui penjar bé al penjador de l'escola bressol. Toca comprar una bossa per posar-hi l'esmorzar i el berenar. Toca preparar una muda de recanvi i deixar-la a l'escola, per si de cas. I toca fer l'adaptació! Amb això no m'hi vaig pas trobar, quan vaig deixar els meus fills grans a l'escola bressol, fa més de vint anys. Tocava que hi anessin i hi van anar. Ara resulta que no. Ara resulta que els nens i les nenes s'han d'anar adaptant progressivament: poca estona al principi, amb els pares al costat; més estona el segon dia, observant les reaccions; i així fins no sé pas quan.

Ai, Isnel, que em sembla que tocaran més coses de les que et penses! Sobretot, rumiar si tanta adaptació no porta a la llarga a la sobreprotecció de la que et queixes tan sovint. S'haurà d'anar veient.

Mentrestant, amb aquesta recança que t'abraça cada any per aquestes dates, vés tancant la finestra de les vacances i pregunta als del sindicat si no seria bo també un període d'adaptació a la feina després de tants dies de festa. O això, o córrer el risc de no parar de plorar en tot l'horari laboral, almenys els primers dies, com fan els que estrenen l'escola bressol.

Fragments (3)

2007-08-29T18:24:00.001+02:00

Carrer d'Antigua, amb el volcà Agua al fons

En aquells dies que vam estar a Antigua, l’Estany no va mostrar cap sentiment. Semblava un autòmat. Mentre als altres ens envaïen les emocions més diverses davant dels nens que enllustren sabates i que segurament no han anat ni aniran mai a l’escola, o amb les dones indígenes que baixen carregades de teixits i de penjolls des dels seus poblats per vendre’ls als turistes, o de l’explosió de color i d'aromes a les parades del mercat d’artesania, o de les cases de color pastel amb la silueta del volcà al capdamunt, ell semblava estar immers totalment en un altre món. Un món que anava bastint a la seva mida, un món de silencis, de mirades buides, un món absolutament apartat dels sentiments que aixecava tot el que estàvem vivint aquells dies. Res no li feia ni fred ni calor. Si s’havia de menjar, menjava. Si s’havia de dormir, dormia. Si tocava banyar-se a la piscina de la casa d’en Gregori Vidal, s’hi banyava. I si tocava anar a un restaurant a menjar guacamole, hi anava. Però mai no sabies si ho feia de gust o per força, perquè no deia res, no mirava res i no expressava res.

Molts dels altres, aquells primers dies, ens vam fer un fart de plorar. De cop i volta, davant d’unes restes arqueològiques, o d’una noia maia amb un nen petit embolicat en un farcell a l’esquena, o contemplant la posta de sol mentre passejàvem per un antic convent, ens agafava l’emoció i, encara que ho volíem dissimular, se’ns escapaven les llàgrimes. Quan ens vam adonar que allò ja ens passaria i que segurament era degut a la quantitat increïble de vivències noves que experimentàvem, ens ho vam agafar amb molt d’humor. L’Estany, però, ni reia ni plorava.

Fragments (2)

2007-08-26T09:58:00.000+02:00

L’Andrea és una noia molt maca, amb un cos espectacular i un vestuari que sembla que estreni roba cada dia. Es cuida molt, i sé que va al gimnàs, i que practica gimnàstica rítmica en plan semi-professional. Es mou que sembla les onades del mar. O les capçades dels pollancres en una tarda de vent. A més a més, és simpàtica, i llesta, i divertida. Em va convidar a sortir a la pista no sé quantes vegades. I no sé quantes vegades li vaig dir que no. Jo sóc un ànec, movent-me. I, a més, tinc molta vergonya i un sentit del ridícul exagerat.

Com que va veure que no hi havia res a fer, es va quedar al meu costat molta estona, mentre preníem un refresc i miràvem com ballaven els altres. Em va explicar moltes coses, com ara això de la gimnàstica rítimica, que algun dia li agradaria poder participar en uns jocs olímpics. Però que, si no s’afanya, ja li haurà passat l’edat. Jo em vaig esgarrifar, perquè gairebé no en sé res, ni de gimnàstica rítmica ni dels jocs olímpics, però em va semblar que els catorze o els quinze anys no són cap edat perquè t’hagi passat l’oportunitat de fer el que sigui.

Un cop em va preguntar com és que m’havien posat Perceval i li vaig explicar, una mica per sobre, la vida dels meus pares, el meu naixement a la Vall i com van ser els meus primers dotze anys. Com gairebé tothom, ella només en sabia el que s’explicava, que moltes vegades no era ni cert. Em va dir que li havien arribat rumors que, si havíem viscut tant de temps apartats de tot, era perquè els nostres pares eren uns mafiosos i els buscaven. Em vaig quedar de pedra. Va afegir que això no era tot, però jo ja no vaig voler saber-ne res més, dels rumors escampats per l’institut. Li vaig parlar del moviment hippy, de la seva filosofia i de la importància que va tenir arreu del món a finals dels seixanta i principis dels setanta, quan va néixer, primer de tot, com a moviment de rebuig a la guerra del Vietnam . Ella em va dir que l’única cosa que sabia era que practicaven l’amor lliure, que fumaven molta marihuana i que s’autoproclamaven pacifistes. Ah! I que tocaven la guitarra, que els nois duien melena i barba, que les noies no utilitzaven sostenidors i que van posar de moda els pantalons acampanats. Vam riure molt amb aquella visió distorsionada d’un moviment que havia arrossegat milions de joves feia tres dècades.

(Fragment del capítol Blowin’ in the wind )

Taxis sobre-explotats i pagesos tòpics

2007-08-23T21:33:00.000+02:00

Aquest estiu, a l'hora de la migdiada, he repescat els primers capítols de Ventdelplà. Amb aquesta sèrie hi tinc una sensació molt ambivalent: em passa bé, perquè és distreta i hi ha força acció, amb multitud de línies argumentals que van avançant amb bon ritme, i uns quants actors i actrius que et fan creure el personatge (uns quants; els altres, no tant); però és d'un tòpic que fa caure d'esquenes. Sobretot pel que fa al taxi i al pagès.

Una sèrie com aquesta, que vol ser un calc de la realitat amb només unes quantes pinzellades agosarades (sectes, tràfic de drogues, assassinats) hauria de tenir més cura a l'hora de mostrar com es viu en un poble. Per començar, no tots els que fan de pagès porten camises de quadres i pantalons de vellut a totes hores, ni parlen de la manera com ho fa en Jaume, l'amo de Can Rata (tancat, sorrut, i amb paraules que avui dia ja no les diu ningú, ni un pagès). I, després, hi ha el tema del taxi. Jo conec més gent de Barcelona que no té cotxe (perquè no els fa falta, si no surten gaire de la ciutat) que no pas gent de poble. En un poble, qui més qui menys té necessitat d'anar a fer encàrrecs a llocs allunyats, i els transports públics de vegades fan uns horaris que no s'avenen amb ningú. Un cotxe, en un poble, gairebé és un element de primera necessitat. A Ventdelplà, en canvi, veiem que tots els personatges de Barcelona en tenen (Damià, Alícia, Miquel, Teresa) i que, pel contrari, la gent del poble ha de tirar de taxi a cada moment. Com si fos tan barat anar de Ventdelplà (que tots sabem on és) fins a Girona o a Barcelona en taxi per fer un petit encàrrec!

Estar molt bé promoure l'estalvi en qüestió de transports, però jo hi hauria posat un servei de Teisa o de Sarfa, per exemple, o explotar més el tren, més que no pas el taxi que no para d'aquest pobre noi del Tramuntana. Ara que, si el tren de Ventdelplà anés a l'hora, llavors sí que ens trobaríem davant d'una esplèndida sèrie de ficció.

Fragments (1)

2007-08-23T09:44:00.000+02:00

Saps què és el que enyoro més de tot allò de la vida a la Vall? Més que caminar descalços, més que la companyia, més que la llibertat d’horaris, més que els bons moments cantant cançons vora el foc amb la Isabel, enyoro el soroll de l’aigua que baixava per la riera. Va arribar un moment que em semblava que era la meva pròpia sang. M’hi identificava tant que, quan baixava dolça i mansa, jo també estava tranquil. I quan anava carregada per les pluges que havien caigut a la capçalera i arrossegava troncs i branques i pedres, em sentia terriblement inquiet per dins, però alhora tenia la sensació que em podia menjar el món. Una vivència semblant l’he tingut aquest estiu, a Guatemala, quan he sentit parlar dels maies i la seva profunda identificació amb la natura.

Aquests, Ik’hebel, som nosaltres. Nosaltres i, segons com, els nostres orígens.

(Escrit per en Perceval a la Ik'hebel en el segon capítol del llibre)

Quan escric una història, tinc la sensació que, al principi, dins del meu cap hi ha un gran trencaclosques amb totes les peces barrejades. És quan em poso davant de l'ordinador i vaig construint una frase darrere l'altra, que les peces, com si fossin màgiques, van encaixant unes amb les altres. De totes maneres, haig d'utilitzar "xuletes" per no perdre'm. En qualsevol paperot de sobre la taula, hi escric a mà les idees que em vénen mentre avanço en la història. Ara mateix, amb tinta vermella perquè es vegi bé, tinc un paper al costat amb això: començament de cada capítol (dia, hora, lloc...), calçats (nens Guatemala), gats de la Isabel. Oi que sí, que sembla un trencaclosques? Però ara sé que no em puc oblidar d'aquestes peces i que, quan arribi el moment, trobaran el seu lloc en la història.

Bon dia

2007-08-21T19:11:00.000+02:00

Dimarts 21 d'agost de 2007

Avui he dormit força bé. Suposo que és la frescor. O les vacances.O aquesta activitat frenètica que he encetat fa uns dies i que fa que escrigui i escrigui com si m'hi anés la vida. Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.

M'he llevat a quarts de vuit, he fet un cafè, m'he vestit de qualsevol manera i he anat a caminar pels camins deserts que hi ha prop de casa. El sol puja amb empenta, avui, però algú ha deixat quatre núvols gruixuts penjats al cel. Són blancs de fora, molt blancs i espessos, i tenen el cor gris i boterut. N'hi havia un amb forma de cavall desbocat. I un altre que semblava la cara d'un pallasso.

He tornat a casa, m'he dutxat, he donat menjar als gats i he pujat al meu estudi. He mirat el correu. He vagarejat una estona per blocs coneguts. I m'he decidit a encetar aquest, després d'una emigració una mica a contracor i carregada de dubtes.

I he posat els graons d'una escala que vaig trobar fa un temps en una platja del Pacífic, a Guatemala, en un bar petit i solitari a tocar la sorra negra. Recordo que hi vaig menjar "ceviche" i que, des de la taula, veia uns surfistes de cos espectacular que, com déus del mar, jugaven a ensinistrar unes ones rebels que semblava que tinguessin una punta de ganxet a les vores.

Hi he posat aquesta escala perquè aquests dies em veig amb cor de pujar el que sigui.

Veurem fins on arribem.