diumenge, 30 de setembre del 2007
Fatiga
Ara mateix voldria trobar-te. I seure-hi una estona. I jugar amb el verd de les fulles. I potser obrir un llibre. O potser no. Potser només seuria i prou. I em faria la il·lusió que, mentre jo sec, algun follet compassiu m'endreça la cuina, em dóna el sopar als gats, em rega les flors, em planxa la roba, em medica el nen i me l'adorm. Perquè, si m'hi poso jo, tal com estic ara mateix, corro el risc de donar el sopar a la roba, de regar el nen, de planxar els gats, de medicar la cuina i d'adormir les flors.
diumenge, 23 de setembre del 2007
Noses
Hi ha noses que fan llàstima, com la rosa pansida que tens damunt la taula. Hi ha noses de mandra, com veure la rosa pansida i adonar-te que no tens humor de canviar-la per una altra de més fresca. Hi ha noses de desconcert, com adonar-te que no pots canviar d'humor per treure't la mandra que sents quan saps que has de canviar la rosa pansida que et fa tanta llàstima. Hi ha noses de ràbia, quan veus que el desconcert pel teu mal humor et provoca la mandra que t'impedeix fer fora la llàstima en veure la rosa pansida. Hi ha noses amargues, quan t'adones que se sumen la ràbia, el mal humor, el desconcert, la mandra i la llàstima en un matí de diumenge en què tot et fa nosa. I, finalment, hi ha noses sense nom. Com creure't que tot ho fas malament. I que la culpa de tot el que no va bé la tens només tu. I no pas perquè t'ho pensis, sinó perquè t'ho diuen. I, al final, tens tantes noses a dins, amb nom i sense, que no saps pas si trobaràs mai el moment de canviar-les per una rosa ben fresca que t'alegri el cor. I el dia. I la vida.
dijous, 20 de setembre del 2007
Amanides amb imaginació (i il·lusió)?
Mai no m'ha agradat gaire el verd. Vull dir a taula. I mira que faig esforços per posar-n'hi! I mira que m'agrada la cuina, a mi! I mira que m'ho passo d'allò més bé provant, inventant, tastant, convidant...! Però amb el verd no puc. Per més que disfressi l'amanida, al fons del plat hi surt sempre el verd! Ja hi puc posar el que vulgui, que el verd m'espera sempre allà sota, arrissat o llis, verd clar o verd fosc, tallat petit o a fulles grosses... Necessito menjar verd, però davant d'una amanida semblo un nen petit que no té gana remenant llastimosament el plat amb la forquilla... Dona, em diuen, si hi pots posar de tot, en una amanida... I ja ho faig! I "el tot" desapareix en un instant. Però el verd, no. I, de mica en mica, se'm va acabant la imaginació. I la il·lusió, també. La il·lusió de menjar verd, vull dir.
diumenge, 16 de setembre del 2007
Cinc dies
divendres, 14 de setembre del 2007
Els tendres capvespres d'ara i d'abans
dimecres, 12 de setembre del 2007
Mentides
diumenge, 2 de setembre del 2007
Ha tornaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!!!!!!!!
Poc després d'entrar en el món dels blocs, en vaig trobar un que em va fascinar. Escrit per una mà delicada i increïblement hàbil, profunda i contundent, parlava del món, de la vida i de les misèries del món i de la vida amb un humor fi, intel·ligent, irònic i savi, molt savi. Poc a poc, aquell bloc es va anar transformant. De l'escrit primer - el post-, els comentaris derivaven en una amalgama de petits retalls de vida, confessions, desitjos, poemes... Al vaixell, perquè el bloc figurava que era un vaixell, s'hi van celebrar festes, casaments, sopars inoblidables, banys a l'oceà, classes de vol, classes de natació al costat dels dofins, visites guiades pels més diversos i variats racons del món. I sopars, molts sopars. I esmorzars a coberta. I berenars. I concursos de ratafia. Les portes eren sempre obertes per rebre els nous passatgers, que coneixien la tripulació, parlaven amb el capità, se sinceraven amb el grumet, tastaven les delícies culinàries del cuiner o discutien dia sí i dia també amb un dels tripulants més carismàtics del vaixell: el lloro.
Per coses de la vida, i del món dels blocs, el vaixell ha estat uns mesos a la deriva. Tots l'hem enyorat una barbaritat. Però avui ha tornat. Me n'he adonat cap al migdia, just abans de l'hora de dinar. I he decidit que el primer que faria quan despertés de la migdiada seria anunciar-ho. El nou vaixell està acabat de pintar i llueix un nom ben bonic a proa: El bec del lloro.
I he escrit això perquè m'ha vingut bé i perquè m'he emocionat una barbaritat. No sé cap on ens durà aquesta vegada l'aventura, però jo, per si de cas, ja estic preparant les maletes per pujar de nou al vaixell i triar una cabina a primera fila, amb el permís, és clar, de giorgio, el pensador, silenci, deric, omar, init, nit, joan (on ets, joan?), unmei, aina, elur, ramon (ramon!) i tants i tants d'altres. I sobretot, sobretot, amb el permís d'una gentil amfitriona que poques vegades es deixa veure, però que sempre hi és, amb escombra o sense: acollida.